La noia va córrer cap a la porta. El timbre sonava. DING DONG. Va aturar-se uns segons al mirall per fer-se un últim retoc als cabells. La Núria va somriure. Als seus 27 anys encara mantenia el seu somriure de noia trapella.

Va obrir la porta. Va fer un xiscle i va llençar-se en braços del noi que era a la porta.

"- Nena, que m' ofegues!" - va rondinar l' Ivan però el seu rostre mostrava com estava d' encantat!

"- I jo??" -va dir una veu al seu darrera. El David feia morros com d' enfadat. La Núria va abraçar-lo amb força. Els morros del David van canviar-se per un somriure. Sempre li havia tingut el cor robat.

Van entrar a casa. Conversa desordenada. Complicitat d' anys junts. Semblava que no s' haguessin separat mai...però ho havien fet. La Núria era professora de música per a nens petits .

L' Ivan treballava a Madrid amb el seu pare. Finalment s' havia decidit a perdonar-lo. Ell i el Narcís s' havien traslladat amb ell. L' Ivan dirigia l' empresa del seu pare.

El David feia allò que sempre deia que no volia fer. Era l' amo del Bar Peris. Havia descobert que li encantava treballar-hi. Després d' uns anys rebels s' havia descobert la seva família.

S' havien barallat, discutit, pegat, estimat, insultat...però allí estaven. Un cop a l' any es reunien. L' Ivan, la Núria, el David i la Marta. "- I la Marta?"- va preguntar l' Ivan.

El timbre va sonar com si hagués estat esperant una indicació. DING DONG. La Núria va tornar a córrer. Uns segons després abraçava a la seva amiga com si li fes por deixar-la anar.

De sobte la Núria va adonar-se. Un estrany contemplava l' escena amb un somriure estàtic. Quan la Núria va mirar-lo, l' estrany va fer una reverència rígida. Ella va parpellejar sorpresa. Aquell home tenia els ulls mig tancats? No. No els tenia. Era un oriental. Un japonès.

La Marta va adonar-se de la sorpresa de la seva amiga. Va aixecar una cella i va fer-li un somriure.

"- No sabia on deixar-lo!!"- va dir a manera d' excusa.- "És el fill del jefe. Va insistir que volia venir a fer turisme a la gran Barcelona". La Marta treballava al Japó. Havia anat a fer un màster feia un parell d' anys i s' havia quedat.

"- No entén ni paraula de castellà i ja no et dic de català!"- va afegir la Marta.-"No emprenya i ocupa poc lloc."

La Núria va mirar-lo de nou. Era baixet i prim. La seva pell tenia un color groguenc blanquinós que li donava un aspecte fràgil i malaltís. Els seus ulls, l' aspecte d' un talp molt poc acostumat a la llum.

Van entrar i la Marta va retrobar-se amb els nois. Abraços. Petons. SMUAC SMUAC. El pobre japonès s' ho mirava sense entendre res.

"- Aquest és el Yakahori!!"- va presentar la Marta.-"Només parla japonès i anglès."

La Marta va presentar-los en un anglès perfecte. Ell va inclinar el cap cerimonial. La resta van respondre automàticament. Yakahori va respondre a la salutació. Ells van tornar a respondre educadament. Durant uns segons allà estaven tots, inclinant el cap un cop i un altre i un altre...

"-Prou"- va dir la Marta.-"No li torneu la salutació o estarem així tot el dia."

"- No els hi agafa res a les cervicals?" va preguntar el David descarat.

La Núria va fer-li una mirada de retret. La Marta va donar-li un cop suau a l' estómac. L' Ivan continuava examinant al japonès.

"- Apa ... anem a dinar!!."

La taula estava parada. Plats ben disposats. El centre de la taula eren ocupats per un aperitiu i un gran bol d' amanida.

Van seure dos i dos, el japonès de cap de taula. La conversa va posar al dia als dos que ja no vivien al barri.

En Quim ja tenia dos fills. Feia cinc anys havia aconseguit la seva conquesta més difícil... la Clara.

La Carme havia marxat a exercir la medicina a les Canàries, lluny del Jordi i del Martí.

En Peris i la Cinta estaven fent la volta al món. Ella l' havia convençut.

La Laura mantenia la salut gràcies a nous medicaments. Vivia amb el seu Marcel, que l' adorava, a ella i a la nena que tots dos havien adoptat.

El Jordi estava aprenen a viure sol i a no dependre dels altres.

La Mari era mestressa de la perruqueria i una mare responsable. Cada setmana visitava al Toni a la presó i tenia el suport d' un home que l' estimava tal com era, el Ramon.

En Santi s' havia llençat a la conquesta d' Espanya amb un contracte a Tele5.

La Vicenta havia marxat a Gales amb el seu marit, el Matt i el seu fill.

La Montse s' havia casat amb el Huari. Malgrat els retrets inicials la Teresa, havia acabat adorant al seu gendre.

"- Pobre Sakamoto...no s' entera de res!!" va comentar l' Ivan encantat de les noticies.

"- Hi ha molts Mikimotos com ell?" interrogà el David a la Marta.

"- Ja passa això al Japó -va respondre la Marta- que hi hagi molts japonesos, vull dir".

Tots van riure.

"- Ui, m' oblidava...- va interrompre la Marta.- ...sobretot Núria, que no mengi res que porti all. És alergic, es posa fatal...".

"- Com de fatal?? - va dir el David- És torna groc? Més groc, vull dir!!". Van tornar a riure.

"- Que ets cruel!! - a respondre la Marta- Ei, que va de veritat...fatal, fatal".

Van introduir una mica a la conversa al pobre japonès. Do you like Barcelona? Where do you live? i d' altres frases estàndards de tot curset d' anglès.

Finalment el japonès va dir que tenia un "headache". Els altres no van voler entendre que allò fos una insinuació de que ells xerraven com cotorres.

"- Jo li porto una aspirina- va comentar la Núria a la Marta- He d' agafar les meves pastilles també".

Va trigar uns segons. Va aparèixer amb una aspirina i quatre pastilles més, quatre perles mig transparents i d' aspecte tou. Va deixar-les sobre la taula i va servir un got d' aigua al japonès.

Van retirar els plats de l' aperitiu i a servir el primer plat. Uns espaguettis amb salsa Bolonyesa i gambes pelades. UMMMMHHH

Van començar a menjar entre conversa i riures. L' Ivan va obrir l' ampolla de cava que havia al seu davant. Va omplir les cinc copes. Van alçar-les per brindar.

"- Per tots quatre"- va dir.

"- Per tots quatre" van repetir els altres. Copes que busquen d' altres.

CLINC. CLINC. Impactaven suaument. Vidre amb vidre. Anaven a beure quan un soroll va deixar les copes aturades. Soroll com l' aire que escapa d' un globus. SSSSHHH.

Van mirar-se els uns als altres. Finalment tots quatre, van mirar-se el japonès. Obria la boca com un peix fora de l' aigua. El seu rostre havia passat del groc al blavós amb velocitat sorprenen. Va alçar el cap com si l' aire del seu davant no fos suficient i volgués absorbir tot el de l' habitació. Va inclinar el cap enrera i de sobte, amb gran velocitat va caure desplomat sobre el plat d' espaguettis. PLOF! CHOF!

Allà estaven tots quatre. Quatre copes alçades, aturades. Quatre parell d' ulls mirant un japonès amb la cara dins d' un plat d' espaguetti. Quatre parells d' ulls oberts de sorpresa. Era el fi de la celebració.

"- ARGGGGHHHH"......un crit general.

"- Merda...merda" -exclamava el David aixecant-se d' un bot de la cadira- Merda".

"- Què passa?? -preguntava l' Ivan que havia buidat la seva copa d' un glop- Es mort? Núria...mira-li el pols".

"-Sí home...mira-li tu el pols...jo no penso tocar-lo -a l' aixecar-se havia tirat la seva cadira terra- Tinc un japonès mort a la meva taula i sobre els meus espaguettis!" -va cridar l' última frase.-

"- No té pols tios....merda, em sembla que és mort!!!" va dir la Marta amb el canell de japonès a la mà.

"- Oh..Déu meu...Déu meu -va exclamar la Núria- ja sé que ha passat...oh Déu meu!!!".

Va sortir del menjador. Va tornar segons després amb un pot a la mà. Llegia el prospecte que hi havia dins de la caixa.

"- Oh, nooooo." va continuar la seva conversa inconnexa.

"- Núria...què??" va preguntar el David.

"- S' ha pres les meves pastilles naturistes -va contestar- Són una mescla d' herbes i té all... pobre!! Les he deixat al costat de la seva aspirina i se les ha pres...gilipollas!!" ara estava emprenyada. Semblava que volgués pegar-li.

L' Ivan va prendre aire i el va treure lentament.

"- Un segon de calma -va dir- que hem de fer? Avisar una ambulància, no??"

Van assentir.

"- La policia investigarà la mort??" va preguntar el David, qui havia tingut experiències policials en el seu passat skin.

"- Ha estat un accident -va respondre la Marta- No tenim la culpa".

La Núria continuava mirant-se el japonès. Allà estava, aquell homenet amb la cara dins la seva especialitat culinària. Sobre un dels plats de la millor ceràmica. I a sobre...LI HAVIA TACAT LES ESTOVALLES DE FIL I EL TOMÀQUET NO MARXAVA FÀCILMENT... GRRRRR.

"- JO el vull fora de la MEVA taula -va dir finalment- ARA!!"

"- Núria, no tindríem que tocar res" va dir el David recordant pel·licules.

"- ARA..." va insistir la Núria.

"- Si us plau podem deixar-lo al sofà aquell...l' havia de canviar igualment -va afegir mig suplicant- No suporto veure'l al lloc on menjo cada dia!!". Van accedir. Total.

Van agafar-lo entre els dos nois. El David pel cap i l' Ivan pels peus. De sobte al David li va relliscar. El cap del japonès va impactar al terra. PLAF! L' Ivan se'l va quedar mirant amb fúria. El David va mirar-se la seva mà. Li ho va ensenyar. Tenia un munt de cabells en ella. Una perruca...

"- Collons!! Un japonès amb perruca!!!" va esclatar a riure i amb ell tota la resta. Reien a manera histèrica. De purs nervis.

JUÀ, JUÀ, JUÀ, JUÀ... JIJIJIJIJIJIJIJI... JAJAJAJAJAJAJ... JEJEJEJEJE...

El riure els havia fet passar la tensió del moment. El cos del pobre japonès ja reposava al sofà de la Núria amb un llençol que el cobria.

Tots havien quedat d' acord. Avisarien a l' ambulància i després ja veurien...

L' Ivan amb el David van anar a fer la trucada. Les noies estaven a la mateixa sala que el cos. La Marta s' havia assegut al mateix sofà. Li donava l' esquena.

"- Ostres, què li diré al gran 'jefazo'..." va comentar amoïnada.

Darrera la Marta el llençol blanc va començar a aixecar-se. Els ulls de la Núria van obrir-se com plats.

"- Què?" va preguntar la Marta.-

La Núria va cridar espantada. "- ARRGGHHHH..."

La Marta és va girar per va veure com el cos sense vida s' aixecava fins a quedar assegut al seu costat.

Va incorporar-se del sofà fent un bot. Va agafar una figura d' una tauleta propera. Va colpejar al japonès. PLAF! Va sentir-se un soroll com quan una branca trenca d' un cop sec. CRACK! El cos va caure desplomat de nou sobre el sofà. PLOF!

Els crits van fer anar als nois. El japonès era estirat al sofà. El llençol el cobria a mitges. Del seu front sobresortia alguna cosa. Un casc troià amb una gran punxa. La punxa la tenia clavada al front. La sang es mesclava amb la salsa bolonyesa.

Res no semblava real.

Durant uns segons va regnar el silenci. Miraven allò sense dir res.

"- Em sembla que ara no resultarà creïble que hagi estat un accident" va comentar finalment el David.

"- Ens hem de desfer del cos? -va dir la Marta- A les pelis ho fan".

"- David... -va dir l' Ivan amb aire absent- que et semblaria afegir mandonguilles xineses al menú del Peris?"

Van mirar a l' Ivan. Després com si tot estigués assajat, quatre parells d' ulls van girar a l' uníson cap el japonès.

"- Què .. porto un ganivet?"













by Bluegirl. ©