7:30 El despertador de la Mari sona descarat. Ella fa un bot. D' un cop encertat l' apaga. "- Deu minuts més, si us plau. Deu minuts més i em llevo."-pensa encara a les dolces mans del son.

7:40 El despertador insisteix. Segona manotada encertada. De nou el silenci. La Mari fa un primer intent i obre un ull. El tanca confosa. Hagués jurat que sobre seu tindria que haver un sostre.

Fa el segon intent i obre els dos. Mira un altre cop. Definitiu no hi ha sostre. En el seu lloc un cel platejat i estrany.

S' incorpora de cop. Mira al seu voltant. No només no hi ha sostre, tampoc parets. El seu llit està enmig d' un terreny desolat. Terra vermella. Cel platejat.

"- Dormo??" es pregunta la Mari.

Els seus peus descalços toquen la terra vermella. El tacte és real, com d' arena de platja.

Mira en la distància. Allà a l' horitzó hi ha una mena de poble. I allà va.

El poble és...bé només un poble. Ni petit ni gran. Té un gran edifici que sobresurt de la resta. Una gran torre. La resta de cases creixen desordenades al seu voltant. Són cases petites de forma cilíndrica. Cadascuna d' un color diferent.

Entra al poble amb una mica de por. Els seus habitants són alts i prims. Tenen un aspecte seriós. La roba que vesteixen és negre.

No està segura però s' apropa a un d' ells.Ha decidit parlar-hi.

"- On sóc? Què és això?"

La mira amb uns curiosos ulls de colors. De tots els colors... ara vermells, després blaus, més tard grocs... Aixeca una cella poblada. La mira de cap a peus amb una expressió que podria ser menyspreu.

"- Umm... una humana -diu amb veu greu, però sense moure els llavis. Vés què havia de ser - Ets a la Lluna i aquest poble és Lunaris. Com has arribat fins aquí??"

" - Dormint... m' he ficat al llit a casa meva i m' he despertat aquí. -s' apropa amb aire confident a aquell ser estrany- Personalment penso que tot és un somni. Encara dormo. Només ets un producte de la meva imaginació".

Els ulls de l' home de la lluna adquireixen un color malva. Els seus llavis formen un somriure irònic.

"- Vine amb mi" -mormola de sobte l' home de la lluna i comença a caminar sense esperar-la.

Mentre li segueix els passos, observa el poble. Cases cilíndriques per tot arreu. Un port banyat per les aigües daurades d' un mar estrany. Barques feinejant.

" - Què pesquen?" - pregunta, més que res per dir alguna cosa. Converses trivials com les de la perruqueria.

" - Somnis" li contesta.

" - Somnis? - Repeteix sense entendre res... normal.

"- Sí, els somnis que vosaltres, els humans, oblideu que heu somiat. -continua caminant mentre l' explica- Des de temps immemorials els somnis perduts dels humans cauen al nostre mar. Nosaltres els pesquem i els guardem a la Torre Lunar." Assenyala la torre que presideix el poble.

La Mari es mira a uns pescadors d' aquells. La seva pesca consisteix en una mena de glaçons de gel. Però no és gel. Al seu interior hi ha imatges. Cada glaçó, una imatge, un somni perdut.

Una sensació d' atrapada invadeix a la Mari.

"- I jo?? Què hi faig jo aquí??" pregunta amb la sensació de que allò dels somnis té alguna cosa amb això que està somiant o... vivint?

"- Has perdut un somni i ho saps. -respon- Normalment no en sou conscients de que els perdeu. De tant en tant algun de la vostra espècie s' adona i apareix aquí per mirar de recuperar-lo".

"- Un somni perdut? Jo ... jo no he perdut res. RES. -s' adona que està pràcticament cridant- Quina tonteria!! Vull tornar a casa. Despertar-me..."

Heu somiat alguna vegada de manera tant intensa que no podeu despertar??

L' home de la lluna no respon a la seva desesperació. La seva cara no mostra cap sentiment de comprensió.

La condueix fins a la Torre Lunar. L' interior de la torre està plena de prestatges. Allà on dirigeix la mirada allà troba un prestatge.

Tots estan plens d' aquells glaçons. De somnis perduts. Glaçons apilats, endreçats, amuntegats, alienats, classificats... glaçons per tot arreu.

L' home de la lluna assenyala el que els envolta. La mira amb els seus ulls multicolors. Ara són verds.

"- Has de trobar el teu somni perdut -li diu- Només quan el recuperis, podràs tornar al teu món".

La deixa allà sola. Mira a dalt. Mira al voltant. Girant i girant sobre ella mateix.

De cop s' atura.

Veu un altre com ella.

Un altre humà. Amb ulls d' un sol color. Ulls humans, com els seus. És un home gran. Està encorbat per l' edat que mostren els seus cabells blancs. Es mira aquells somnis perduts. Un a un, detingudament. Li sembla que deu buscar un... com ella?

"- Fa molt que busca??" s' apropa i pregunta, encara que sospita la resposta.

"- Fa tant temps, que ja ni recordo... " li diu amb un somriure trist que trenca el cor.

El mon desapareix davant dels ulls de la Mari. Tot és torna fosc. S' ha desmaiat.

Quan torna a obrir el ulls està en una cambra. La foscor no li deixa veure els detalls.

"- Santi? He tingut un somni rarissim... -diu en veu alta- Santi?"

La porta de l' habitació on està s' obre de sobte. Un home vestit de negre irromp a l' habitació. Els seus ulls multicolors la miren amb un somriure als llavis. Ulls taronges. Somriure irònic.

Una veu greu ressona a l' habitació. La seva veu sense llavis.

"- Encara no has sortit del malson, humana... continua buscant i...benvinguda a Lunaris, el poble dels somnis perduts".

Assenyala la porta oberta del seu darrera. Es fa a un costat per deixar-li mirar més enllà.

I més enllà ... prestatges, glaçons ... somnis perduts.

La Mari s' incorpora d' un bot del seu llit. Està xopa de suor. El despertador encara ha de sonar. Torna a ser a la seva habitació. Parets i sostre. Es mira el Santi que dorm al seu costat. Ni tant sols s' ha donat del seu malson. Com no s' adona de res.

De sobte hi cau. El seu somni perdut. Una vida feliç. Un home que l' estimi tal com és. Posa una mà al seu ventre. Que l' estimi a ella i al seu fill o filla...

Fa un somriure trist. Es lleva. Comença a recollir les seves coses. Ja es hora que recuperi els seus somnis...i no serà amb el Santi.

by Bluegirl. ©

(Dedicat a aquells que un dia van deixar de somiar i no saben com va passar.
Dedicat als que mai no han de deixat de fer-ho.)