... o el que podria haver estat el capítol especial del dia de Nadal.

"- Merda de Nadal!!" va mormolar el Martí llençant el comandament a distància sobre el sofà.

Tenia el front arrugat. Estava molt emprenyat.

Que collons tenia de bo el Nadal? Bona voluntat? Pau als homes? TONTERIES.

Havia tingut un dia horrible. No havia pogut arreglar cap negoci perquè tothom estava de vacances de Nadal esquiant o comprant com bojos. S' havia discutit amb l' Olga que volia que anessin a fer les paus amb el seu pare. Un sopar de germanor la nit abans de Nadal. Aquell vell carallot dels collons...Ell no pensava sopar amb el vell carcamal.

L' inútil del Jordi l' havia tornat a trucar. Volia diners, un cop més. Segurament si quedava amb ell el culparia de que la Carme l' hagués fet fora de casa...

La Carme....un calfred va recorre-li l' esquena. Ella era l' únic que l' importava en aquesta vida. Bé ella i els diners... -Nadal? Germanor? - va mormolar fent una ganyota de fàstic- TONTERIES!!!!!

Passaria la nit sol. Queixant-se. Plorant l' incomprensió que patia per part de tothom. A la merda el Nadal...

Era mitjanit. Uns cops a la porta del dormitori del Martí van treure'l del seu son.

"- Qui?" va murmurar amb ulls mig tancats.

Va aixecar-se com un autòmat. Es movia per inèrcia.

Quan va obrir la porta va trobar-se cara a cara amb l' Adrià. Va mirar-lo sorprès. Que feia l' Adrià aquelles hores de la nit a la porta del seu dormitori? I com havia entrat al seu pis??

"- Adrià?" va preguntar el Martí confós. A l' Adrià se'l veia diferent. Vestia una mena de túnica com de monjo. Els seus ulls eren buits de vida. "- No sé com has entrat però torna't a casa teva."

"- Jo no sóc l' Adrià" va dir amb una veu que semblava la de l' Adrià però que potser no ho era. "- Sí. clar i jo no sóc el Martí" va respondre ja emprenyat el Martí i va tancar-li la porta als nassos.

El Martí retornava al seu llit quan va sentir una cops a la porta. L' Adrià hi picava.

"- Marxa vell boig..." i la resta de les paraules van morir a la gola del Martí quan va veure que allò amb forma d' Adrià travessava la porta tancada de la seva habitació.

El Martí va mirar-se'l amb por. Qui era? Què era?

"- Sóc el fantasma dels Nadals passats." va contestar l' Adrià com si li llegís el pensament. "- Estic aquí per fer canviar la teva actitud mesquina..."

"- Estic somiant - va pensar el Martí. - o pitjor..en mig d' un conte del Dickens."

"-No és cap somni." I el Martí va començar a molestar-se davant aquella manera de llegir-li el pensament."- Vine amb mi!!"

Va començar a caminar. El Martí va seguir-lo. Sense adonar-se va trobar-se al carrer. Era davant d' una finestra ennuvolada de la calor interior.

"- Ho recordes?" va preguntar-li l' Adrià.

El Martí va mirar l' interior. Un arbre enorme decorava la sala. Va veure uns nens jugant. Tots reien i jugaven. Aquells eren dies feliços. Llavors el Nadal era una època que esperava amb ànsia. Quan un creix és perd l' innocència. Un acaba veient que el mon no és tant meravellós.

"- Aquells temps eren feliços." Va comentar el Martí, enyorant temps passats.

Va mirar l' Adrià que l' observava. Va tornar a mirar a l' interior de la sala i quan va tornar a mirar al lloc on tenia que estar l' Adrià va adonar-se que ja no hi era. Ell ja no estava al mig del carrer. Tornava a estar a la seva habitació.

Va mirar al seu voltant confós. Havia somiat??

Estava a punt de resoldre que sí, era un somni. De sobte un moviment a una cantonada fosca de la seva habitació va fer-li oblidar la seva idea. La Núria ( o al menys tenia el seu aspecte) va fer dos passos sortint de les ombres. Portava un túnica blanca. Als cabells recollits hi brillaven una mena de brillants.

"- Hola Martí...sóc el fantasma dels Nadals presents."

"- Tinc que acompanyar-te, no?" Va parlar molest el Martí. "- Quina nit, uf!!" La Núria va obrir la finestra de la seva habitació. Va allargar la mà cap el Martí. Ell va agafar-la. Va sentir el contacte gelat de la seva pell. Tots dos van sortir cap el cel de Barcelona.

El Martí va mirar-se la ciutat. Desordenada, contaminada però...la seva ciutat. La Núria va conduir-lo a un parc. Hi havia un banc. tot tapat de fulls de diari. A sota dels diaris dormia algú. El Martí va mirar allò que li assenyalaven. Era el Jordi. Mal afaitat. Amb bosses sota els ulls. Tremolava de fred.

El Martí va tenir una punxada de remordiments.

La segona visita va ser a l' edifici que ell volia comprar per fer apartaments. Va veure aquella vella que no li volia vendre. Estava sola. Tremolava de fred al seu apartament i s' il·luminava amb una espelma. Ell sabia perquè. Havia fet tancar el gas i la llum.

La Núria va tornar a estendre la mà. Van tornar a moure's. Aquest cop el fantasma va ensenyar-li a l' Olga. Sola, s' havia quedat dormida al sofà al costat d' una ampolla buida de cava. Llàgrimes al seu rostre.

La segona punxada de remordiments va fer posar de mal humor al Martí. "- Vull tornar a casa!"

Al cap d' uns segons tornava a ser a la seva habitació.

Ja no va dormir. Ell coneixia bé el conte del Dickens en que estava ficat. Quedava un fantasma. El fantasma dels Nadals futurs.

No va tenir que esperar massa. Un vent fred va entrar per la finestra que havia quedat oberta. Una figura li va tapar la claror dels fanals del carrer. Una figura fosca, i amb una caputxa que li tapava la cara .

No va dir-li res. Sentia la fredor que desprenia. Va indicar-li que el seguís. Va fer-ho.

Va dur-lo al cementiri. Hi havia un enterrament. Algú poc estimat. Ningú no acompanyava el difunt. Va senyalar-li una làpida. El seu nom era escrit. No hi quedava massa per la data que hi posava.

"- Com??"

Una veu va ressonar a l' interior del seu cap.

"- El teu cor. No va resistir. Estaves sol al teu pis. Ningú no va poder ajudar-te."

El Martí va tancar els ulls. Ja no volia sentir més.

Quan els va tornar a obrir tornava a estar el seu llit. El sol ja despuntava. Eren les 8:00 del mati.

Aquella matí de Nadal el Martí va vestir-se amb més ganes que mai. Estava disposat a canviar-ho tot. Va comprar una caixa d' ampolles de cava. Va repartir-les al barri desitjant "- Bon Nadal " a tothom.

Tothom va mirar-lo sorprès.

El que la gent ningú sabia és que algunes d' aquelles ampolles tenien un curiós olor d' ametlles amargues. Un regalet especial pel seu futur sogre i per la vella que no volia vendre-li el seu apartament. Una mica d' arsènic per compassió.

El Martí va somriure. "- Bon Nadal a tothom!!!" Per ell segur que ho seria ara que es lliuraria de "certes " molesties.

by Bluegirl. ©

...allò que dius, contes de Nadal ara que ja ha passat??
Pos si..que paxa???