Diumenge 25 de març. Los Angeles. Aquell dia només té un significat: la cerimònia dels Oscars de Hol·lywood. El meu somni. El mirall on mirar-me.

Només baixar de l’ avió em llenço al terra. Una planxa perfecta. Com un Sant Pare català beso la pista d’ aterratge. Una marranada? Sí, ho reconec.

El meu destí és el Shrine Auditorium. Ho observo tot com si mai no hagués sortit de casa. El cel no em sembla el de sempre. Em sembla més alt, més gran, més blau, més...més.

De sobte allà lluny ho veig. El vermell domina el conjunt de l’ auditori. Vermell combinat amb el daurat dels Oscars, el blanc de les limusines, el blau del cel de Califòrnia...

L’ edifici creix davant dels meus ulls. Al compàs dels meus passos. Allà ho tinc. A tocar dels dits. Puc ensumar a l’ ambient: l’ expectació pels premis, el glamour de les estrelles, els vestits de gala... Puc sentir-ho a la meva pell.

De sobte: STOP.

Un guàrdia gran com una muntanya em barra el pas. Em reclama una acreditació. Que evidentment no tinc. Trec el meu carnet del Caprabo amb gest segur. Què? Caprabo Press?? Cap problema??? Ell se’l mira. Sembla que tot va bé. S’ ho empassa?? NO. L’ armari-guàrdia desenfunda una llista de noms com si fos una arma de defensa. Recorre la llista en busca del meu nom. Nom que no hi és.

De lluny observo com arriben els artistes. Tinc el meu somni tant a prop. A tocar dels dits, però molt lluny a la vegada. Em miro al guàrdia. Busca el meu inexistent nom a la seva refotuda llista. Li ho veig als ulls. No em deixarà passar. No em deixarà viure el meu somni.

I llavors els veig. El Robert de Niro, jo quan sigui gran seré com ell i l’ Uma Thurman la dona dels meus somnis més humits. Baixen de les seves limousines. Estan allà mateix i aquell armari amb potes no em deixa passar...

Tot d’ una, una veu a l’ interior del meu cap em comença a cridar. Corre. Que ningú no t’ aturi. Ara o mai. A per ELLS.

Començo a córrer. La llista de noms del goril·la salta pels aires. Crida demanat ajuda. Traïdor!!!

Un grup d’ homes fornits em segueix..

Em veieu?? Continuo corrent. Regatejo un segurata. Salto una tanca. Esquivo la porta oberta d’ una limosina. Dos em tallen el pas. Passo per sota dels seus braços enllaçats. Em llenço sobre el capó d’ un cotxe. Llisco. Salto i faig una tombarella. Per primer cop trepitjo l’ estora vermella i el peu del Tom Cruise.

Continuo corrent. Passo ràpid com el vent pel costat del Clint Eastwood. Es traga el xiclet de l’ ensurt. M’ allibero d’ una mà que m’ aferra el braç i d’ una manotada li trec les ulleres de sol al Jack Nicholson. Ensopego amb el vestit de cua de la Cher. Li arrenco el postís el Burt Reinolds. Cop de colze i noquejo a l’Indiana Jones i sé que la meva mare no m’ ho perdonarà mai això...

Ensopego amb un focus. El faig caure a terra. Continuo uns metres més fins que impacto amb força contra el mateix Robert de Niro. En la meva caiguda intento aferrar-me a alguna cosa que m’ eviti el cop. La meva mà pecadora s’ agafa al primer que troba: el vestit de seda de l’ Uma Thurman. Ummmhhh... El seu vestit passa d’ envoltar el seu cos a estar a la meva mà en una dècima de segon. Ella passa d ‘ estar vestida a despullada en el mateix temps.

No puc evitar de caure i el Robert De Niro i jo acabem a terra. Ell inconscient. Jo sense aire. Jo sense creure el que acabo de fer...

Un dels cameres que em perseguia en la meva cursa, ensopega amb el focus caigut. Els seus peus perden contacte amb el terra. S’ eleva. S’ estira com una ballarina. Tot pren un moviment enlentit...a camera lenta.

La camera se li escapa de les mans. I vola, vola...girant sobre ella mateixa. Un tir parabòlic perfecte. Impacte de manera precisa en el clatell d’ una de les estatuetes d’ Oscar.

El públic conté la respiració. Les grades queden sumides en un silenci expectant. Un miler d’ ulls atents i boques obertes observen l’ escena.

L’ estàtua cau. Colpeja la del seu costat, que també cau. Colpeja la següent i cau. I així una estàtua rera l’ altra com una filera de peces de dominó.

El públic parpelleja atònit. Jo vull fondre’m.

L’ última de les estàtues cau. S’ enganxa amb el cortinatge vermell de l’ Auditorium. La cortina es desprèn. Soroll de roba esquinçada. L’ edifici perd el seu vestit de gala.

Es fa un silenci momentani. Gran cataclisme final. El cartell on posa “73 lliurament dels premis Oscars” es desprèn d’ un dels extrems. Cau com el pèndol d’ un rellotge. Talla l’ aire veloç. Amb un cop sec colpeja el Javier Bardem recent guanyador de l’ Oscar al millor actor. Surt disparat per l’ impacte. Arrossega amb ell a la resta de representants espanyols,el Banderas, la Penelope, la Marisa Paredes, l’ Almodovar...tots a terra formant un garbuix de cames i braços entrellaçats.

Uns segons de silenci sepulcral. De sobte el públic com mogut per un director d’ escena invisible, comença a aplaudir i a cridar. Jo em mossego un llavi. Observo al Robert de Niro inconscient a terra. L’ Uma Thurman histèrica davant la seva nuesa fora de guió. M’ aixeco intentant mantenir l’ expressió més digne possible. Un munt d’ ulls m’ observen. Uns cameres em converteixen en el seu objectiu. Elegeixo una a l’ atzar. Faig un somriure estudiat.. Dents juntes. Llavis tensos. Aixeco una mà i faig una salutació.

“Hooola, em dic Santi Cortés i sóc un actor a l’ atur. Si algú vol fer-me un contracte estaré disponible tant bon punt sorti de la presó...
Mama, estic bé i et juro que no volia fer mal al Harrison Ford...
Marcel, Fede...quin cos que té l’ Uma, eh???”

Al Telenoticies Migdia del dia següent em mostra a Sant Andreu. La Mari s’ ennuega amb la sopa. En un atac de tos l’ acaba traient pel nas. El Fede cau de la cadira de tant riure. El Marcel em mira atònit a la pantalla.

La meva mare m’ observa i en quan acaba la noticia, surt disparada al telèfon. En no res tothom sabrà que el seu nen torna a ser noticia.

I jo, que voleu que us digui. Sabeu la dita: “compte amb el que somies perquè pot convertir-se en realitat”? Doncs un humil consell, quan us trobeu davant del somni mireu de no ensopegar-hi, noquejar-lo o tirar-lo a terra....el fet de despullar-lo és opcional i fins i tot interessant. ;-))

by Bluegirl. ©