Exposició cronològica de fets

El sotasignat, Esteve Comes i Bergua, de Terrassa, nascut el 27 d’agost del 1957, traductor i corrector, amb el DNI 39 147 894-P, exposo els fets següents:

El dissabte 29 de maig del 2004 vaig acudir al restaurant Rock&Ribs, situat al Parc Vallès de Terrassa, a fi d’acompanyar el meu germà Enric al dinar de final de curs que organitza el Centre de Lleure Els Globus; es tracta d’un centre d’esplai per a persones amb discapacitat psíquica, que porten admirablement un grup de joves voluntaris.

En entrar al local, sobre les 14.05 hores, i veure’l buit, em vaig adreçar a un membre del personal per assegurar-me que fos efectivament aquell local on tindria lloc el dinar; vaig comentar que acompanyava el meu germà al dinar de l’Esplai Els Globus i li vaig preguntar si efectivament era allà on es faria el dinar. La resposta va ser: “En castellano, que no le entiendo”. Ell encara no m’havia parlat, però jo tinc l’hàbit de parlar en català, generalment sense problemes, encara que se m’adrecin en castellà (perquè això no em permet saber si l’interlocutor em comprèn en català). Un cop passada la sorpresa per la sequedat de la resposta, vaig oferir al meu interlocutor (un noi alt d’uns 25-28 anys, que va resultar ser l’encarregat del local) que ja li parlaria a poc a poc, assegurant-li que no seria cap problema i que li diria en castellà qualsevol cosa que ell no entengués. L’encarregat ho va refusar i em va donar a entendre que només m’atendria si li parlava en castellà. Sense deixar-me explicar, va passar a exposar diverses afirmacions, ja no purament tècniques sobre com ens podríem entendre, sinó de tipus polític i sense cap referència al tema per part meva; entre elles: “Si quieren inmigración, tendrán que hablar castellano”, i va fer gest per anar-se’n. Jo vaig voler agrair-li, primer de tot, que volguessin acollir el centre d’Esplai, tenint en compte que no sempre és una clientela fàcil, i intentava continuar, però em va deixar amb la paraula a la boca, en actitud de no voler escoltar-me; en aquell moment vaig veure que entraven al local monitors i joves del centre d’esplai, que van procedir a asseure’s a les cadires preparades per a l’ocasió.

Vaig acompanyar el meu germà al lavabo i després em vaig esperar que se situés en una cadira; vaig fer el pagament del dinar a la persona encarregada de l’Esplai (adjunto fotocòpia del rebut del pagament). Al cap d’una estona, em vaig disposar a marxar del local però abans vaig voler tenir un intercanvi de paraules amb aquesta única persona del local amb qui fins aleshores havia parlat. La meva intenció era doble: per part meva, evitar de quedar-me amb la contrarietat de no haver estat escoltat pel fet de parlar en català i, de cara a l’altra persona, donar-li a entendre que li oferia d’escoltar-me en català, de forma civilitzada i amb normalitat, com a primer pas per a començar a entendre aquesta llengua. En aquesta segona conversa, en castellà, vaig començar per agrair novament la sol·licitud i la dedicació amb què atenien el grup de l’esplai, però vaig manifestar que me n’anava molt preocupat per l’actitud d’obstinació i de poca flexibilitat envers els clients. La resposta encara va ser pitjor: va fer diverses afirmacions ofensives cap a la llengua catalana i els esforços per utilitzar-la, arribant a afirmar que és una llengua de segona categoria, aquí i a tot arreu, amb contundència i convenciment. En notar jo el seu accent argentí, li vaig preguntar (amb un punt d’indiscreció que reconec) si feia temps que vivia a Catalunya i em va comentar que 3 anys, amb l’afegitó: “Si aprendo catalán, será porque yo lo decido y cuando yo lo decida, no antes”. Encara vaig poder preguntar-li com tractaria algun dels nois o noies que assisteixen a les activitats de l’Esplai si se li adreçaven en català, a la qual cosa no va saber què respondre; jo sí que li vaig fer constar que molts d’aquests nois i noies parlen català i castellà. Davant l’obstinació i la poca predisposició a escoltar qualsevol dels meus arguments, vaig demanar per l’encarregat, que em va dir que era ell mateix, i vaig sol·licitar el llibre de reclamacions, a la qual cosa em va respondre que primer s’havia de situar el grup. En aquell moment, les 14.19, els comensals s’estaven asseient i encara no havien demanat els plats ni reclamaven atenció, tant de l’encarregat com de la resta del personal.

Hi vaig assentir, però en veure que la situació feia pensar en l’estratègia de fer-me esperar per a guanyar temps i fer-me desistir, vaig trucar a la Policia Local de Terrassa a les 14.30, per conèixer els meus drets, i em van comentar que segurament podrien enviar una patrulla, amb l’objectiu que no em fos denegat el llibre de reclamacions. Mentrestant, vaig continuar al local, tot comentant la meva preocupació per la situació, i a les 14.39, per no destorbar l’encarregat, vaig reclamar al barman atenció i el lliurament dels fulls de reclamació (després d’agrair-li novament el fet d’haver volgut acollir aquell grup). Em contesta que no he estat client del local i així no em poden donar fulls de reclamació. Certament, no hi havia acudit com a client, però si ho hagués volgut ser no hauria estat possible, ja que no ens hauríem entès, o bé l’encarregat m’hauria obligat a fer servir la llengua castellana, contràriament al que estableix la Llei de comerç vigent (a més, el gaudi que com a client hom pot esperar d’un local s’hauria esvaït i no hauria estat el mateix, en haver-me hagut de resignar a no fer servir la meva llengua). Val a dir que aquest altre treballador del local va mostrar predisposició a entendre’m si jo parlava a poc a poc i llavors vaig parlar-hi pràcticament al cent per cent en castellà.

Vaig esperar a l’entrada del local, per tal de veure l’arribada dels policies locals per aconseguir els fulls de reclamació, i vaig telefonar el 091, creient que era la Policia Local (a fi de confirmar que efectivament podien enviar una dotació o, en cas contrari, jo ja podia marxar a dinar fora del local). En realitat es tractava de la Policia Nacional i l’interlocutor em va imposar també l’ús del castellà (amb la frase: “Si me habla castellano nos entenderemos; si no, no”, pronunciada de manera imperiosa i sense cap mena de complicitat), a la qual cosa vaig respondre que parlaria a poc a poc perquè el policia m’entengués, però aquest em va penjar el telèfon sense deixar-me continuar. Contrariat per aquesta nova privació de drets, i ara justament per part d’un funcionari estatal que jo contribueixo a mantenir, vaig tornar a trucar i la resposta va ser: “¿Oiga, me está vacilando usted a mí, o qué?”); l’interlocutor va tornar a penjar-me el telèfon. Vaig tornar a trucar per tercera vegada, confiant que algú altre es posés al telèfon, i en tractar-se de la mateixa persona vaig dir en castellà i a poc a poc: “¿Puede hacerme el favor de ponerme con una persona que me entienda en catalán?”. La resposta va ser: “No, señor, aquí somos todos españoles y atendemos en español”; jo li demano amb quin agent estic parlant i es nega a donar-me un número d’agent o nom identificatori; en canvi, em demana el meu nom i li dono, aclarint que no tinc cap problema a fer-ho. Jo repeteixo novament la petició, però es nega a identificar-se i em penja el telèfon per tercera i darrera vegada. Val a dir que en cap moment no vaig tenir ocasió d’exposar el motiu de la meva telefonada, que podria haver estat qualsevol altre que el d’una queixa per discriminació lingüística.

Vaig tornar a telefonar a la Policia Local, per demanar un altre telèfon de la Policia Nacional. Vaig telefonar al telèfon 93 786 9050, a les 14.50, per manifestar el meu descontentament amb el tracte rebut per part del primer funcionari de la Policia Nacional): la persona que m’atén em diu que no entén gaire el català, però jo li demano que faci un esforç i jo parlaré a poc a poc. Em diu que sí i tota la conversa que segueix és en castellà. Li comento que he trucat equivocadament a la Policia Nacional, però que el tracte rebut m’ha impulsat a repetir les trucades fins que no trobés una atenció adequada. Comento la frase que he hagut de sentir-me dir a la tercera trucada i em diu que puc personar-me al carrer de Baldrich per presentar una queixa.

A les 15.00 hores me’n vaig del local. En parlo a fora amb un agent de la policia de Terrassa, que m’exposa els meus drets. Tenint en compte que jo havia exposat la situació als monitors i monitores del centre d’esplai, i vist que majoritàriament preferien separar l’activitat de l’Esplai de la meva queixa particular, decideixo marxar amb la idea de tornar al local un cop el dinar estigui enllestit.

Al vespre, torno al local amb dos objectius: intentar dialogar amb la persona que em va negar l’atenció, per fer-li veure que la meva intenció era ben positiva, i fer-hi una consumició, com a garantia per poder reclamar drets. Tinc present l’atenció que han dedicat al centre d’esplai i també em guia el principi de no exigir a petites empreses ni a particulars uns esforços que estan fora del seu abast per atendre en català als clients, i sí de tenir en compte la diferència de recursos que tenen respecte de les grans empreses o multinacionals.

Prenc una tònica al local, que em porta una cambrera que em contesta en català amb tota naturalitat. Demano la carta i observo que és únicament en castellà i que no n’hi ha en català, fet que contravé la Llei de comerç vigent, però en vista que és una pràctica habitual i tenint en compte el principi anterior decideixo obviar aquest fet i no en faig cap esment. Al cap d’una estona i de rebre una cordial salutació per part del barman amb qui havia parlat al migdia, a les 22.30 vaig demanar si podia parlar amb l’encarregat, a fi d’informar-me sobre què caldria fer per sopar al local un grup una mica nombrós; aquesta vegada m’atén una noia, també argentina, que no m’entén en català, però sembla que fa un esforç.

Jo espero fora amb la meva consumició, assegut a la terrassa del local, i quan l’encarregat arriba no se m’adreça a mi. Veig que comenta el cas amb el personal i a les 22.41 decideixo telefonar a la Policia Local, des d’on em comenten que el tipus de reclamació que puc presentar al servei municipal d’atenció al consumidor és exactament la mateixa que la dels fulls de reclamació de què en teoria disposa cada local. M’aixeco amb la idea de pagar la consumició i de la terrassa passo a l’interior del local. Al costat de la barra, a peu dret, l’encarregat em comenta que la noia que m’ha atès en primer lloc em podrà atendre en català, i efectivament m’explica què és el que caldria fer si volgués reservar una taula. Li comento que vull pagar la consumició i em diu que ara torna per cobrar-me. M’espero al costat de la barra i, quan més endavant torna a passar pel davant, li torno a demanar novament si em pot cobrar la consumició. Ella es gira cap a l’encarregat i, després de rebre una indicació d’ell, em diu que m’haig d’esperar una mica per pagar perquè té feina. Al cap d’una estona em cobra, però, just quan he pagat la consumició, es presenta un individu amb el cap rapat o calb i amb barbeta retallada, corpulent i uns vint centímetres més alt que jo, que no se m’identifica i em comenta que em podrà escoltar i ho podrem solucionar tot. Imagino que és un representant de Parc Vallès i em sembla una persona de relacions públiques, perquè se m’adreça amb aparent tranquil·litat i correcció. Inicialment el trobo interessat a preservar la imatge d’aquest centre de lleure, però ben aviat veig que m’he equivocat: quan em porten el tiquet me’l separa i el situa lluny a la barra, perquè jo no el pugui agafar, i em commina que sortim del local. Jo allargo la mà i aconsegueixo agafar el tiquet, que em poso a la butxaca. Immediatament m’agafa amb força i em fa sortir del local, parlant sense parar: em diu que l’acompanyi, que tot se solucionarà, i a mesura que anem sortint de l’àrea de més afluència de públic el to de veu es va fent més amenaçador i ofensiu. M’anuncia que ha avisat la policia, cosa a la qual responc que n’estic encantat i que sóc el primer interessat de tenir la presència d’agents de l’ordre, i em repeteix diverses vegades, ara ja cridant, que sóc un impresentable i d’altres opinions sobre quan i com es pot parlar en català, sense que jo l’hi hagi demanat la seva opinió i sense donar-me cap, absolutament cap, possibilitat d’explicar-me. No em fa cas en cap de les tres ocasions en què li demano que em deixi anar i que no em toqui, i quan arribem al final d’un passatge, ja fora de la vista del públic i amb un pàrquing mal il·luminat al final, em diu que sóc un impresentable, per menysprear una persona que estava fent la seva feina, i que per què haig d’anar parlant en català pertot arreu. En tot moment jo evito de resistir-me físicament a les empentes i a la força física excessiva amb que em té agafat d’un braç, per bé que li demano verbalment que no em toqui i que ja he manifestat que em sembla perfecta la presència de la Policia.

Al cap d’una certa distància, a pocs metres del local del servei de seguretat del complex de Parc Vallès i sempre al davant d’aquest pàrquing mal il·luminat i sense públic, ens vénen a rebre dos membres del servei de seguretat amb camises de color carbassa i l’anagrama de l’empresa IMAN, un de ros i un de morè, també calb o amb el cap afaitat; tots dos porten barbeta. Intentant fer-me sentir per damunt de la veu del cap de seguretat, els demano si per favor poden avisar la policia, per evitar qualsevol confusió i aclarir que no estic pas resistint-me al cap de seguretat, cosa que sospito que aquest volia donar a entendre, potser com a excusa per a iniciar represàlies.

Tots tres m’acompanyen, mentre el primer dels tres individus, que sembla que és el cap de seguretat de Parc Vallès, no para de cridar i de tractar-me com si fos un esvalotador, sense escoltar cap de les meves noves peticions que em deixi caminar sol, fins i tot ara que ja hi ha dos membres més de seguretat.

Un cop dins el local del servei de seguretat no m’informen de si hi estic retingut, però ho dedueixo. Dic el meu nom a la persona que hi ha darrere el taulell, que porta la camisa d’una empresa diferent, i li demano si pot avisar la policia. Quan entra el cap de seguretat continua cridant, repetint que sóc un impresentable per demanar que em parlin en català i que sembla mentida que jo sigui català. Aconsegueixo fer-li saber que no és cert el que diu, que jo no he demanat a l’encarregat del restaurant que em parlés en català (aspecte al qual desconec si tinc dret o no), sinó únicament que fes l’esforç d’intentar-me entendre si li parlava a poc a poc. No crec que hagi d’excusar-me, però tinc ocasió de fer-li saber que no em molesta parlar en castellà i que és en aquesta llengua que parlo amb els meus parents de Sabadell. La resposta és un gest de menyspreu i la frase: “¡Qué va a hablar usted castellano!”, seguida de l’abandonament de la sala per no donar-me ocasió d’explicar-me més. Aquesta persona em parla en tot moment en castellà i no em diu que no m’entengui en català, però és evident que no li agrada que li parli en aquesta llengua.

Sempre vigilat per un dels membres de seguretat, aprofito per a anotar, damunt del taulell, les hores en què ha tingut lloc cadascun dels fets recents. Mentrestant, escolto, entre riallades de befa, crits i comentaris dels membres de seguretat, a l’entrada del local, referents a l’absurditat d’intentar parlar català a tot arreu. Acompanyat del guàrdia de seguretat de cabell curt i ros, torna a entrar el cap de seguretat, que em torna a fer tota mena de consideracions sense donar dret a rèplica i acaba afirmant, adreçant-se al guàrdia amb camisa carbassa: “¡Si encima usted me ha pegado!”, davant la cara de sorpresa i d’incredulitat del seu col·lega, identificat amb camisa carbassa i les sigles d’IMAN. Tornen a abandonar la sala i, vist que ara ja ha aparegut la paraula pegar, pronunciada pel cap de seguretat, intento fer una telefonada pel meu telèfon mòbil, a fi de fer saber a alguna persona coneguda que estic retingut i que, malgrat que hagin de venir agents de Policia, no estic tranquil pel que fa a la meva integritat física; però en aquell moment (23.13), just al moment que estava trucant, arriba la Policia, avisada tant per seguretat com per mi mateix a través de la persona del taulell.

En arribar els policies, dos agents de la Policia Nacional, sense cap identificació de nom ni de número a la camisa, em manifesten que els hauré de parlar en castellà i que el seu cos no té cap obligació d’entendre’m en català. En un segon intent, un dels dos manifesta que amb els 32 anys que fa que viu a Catalunya alguna cosa entendrà i li contesto que, vista la seva mínima predisposició, l’hi agraeixo i li parlaré en castellà (val a dir que al cap d’una estona em trobo tornant a parlar català), però l’altre es tanca en banda de bell antuvi i em diu que no ens entendrem si no és en castellà. Tant un agent com l’altre em fan diverses consideracions sociolingüístiques, culturals, laborals i humanes, de vegades tots dos agents alhora, de vegades un, i de vegades en combinació amb el cap de seguretat del complex. Tot això, sense que jo els hagi demanat la seva opinió, en un to de veu més alt del necessari i sense donar-me ni gaires ni poques ocasions per expressar-me.

Jo no ho comento, però no deixo de tenir present que, al meu entendre, vénen requerits tant pel servei de seguretat de Parc Vallès com per part meva, però en principi em tracten com a acusat més que no com a ciutadà que els ha demanat ajuda. En resum, tots tres em vénen a dir que, si en un local no m’entenen, haig d’estar disposat a parlar castellà i que no puc exigir que em parli en català una persona que no en sap. Finalment aconsegueixo parlar i començar (en castellà) una frase per explicar que jo a l’encarregat del restaurant no li havia demanat pas que em parlés en català, si m’havia donat a entendre que no el parla, sinó tan sols que fes l’esforç d’entendre’m. Però no tinc ocasió d’acabar perquè el policia que més explícitament m’havia dit que li haig de parlar en castellà, m’interromp per demanar-me el DNI, i no fa cas de les meves dues peticions per poder acabar la meva frase (una de les poques explicacions que he pogut iniciar, sobre els fets, d’ençà que han arribat els agents). Aquest policia no em permet, doncs, explicar-me, ras i curt. Ni tan sols després d’haver-me obligat a fer-ho en castellà. No es tracta de l’atenció a un ciutadà que ha demanat la presència de la policia, sinó d’un interrogatori en què l’agent policial fa les preguntes i fa callar la persona interrogada i retinguda, quan considera que ja en té prou.

Pel que fa al meu DNI, l’agent que me’l sol·licita no em dóna cap raó concreta de per què me’l demana. Deixo de tenir-lo al davant perquè se l’enduu a la porta d’entrada del local de seguretat on sóc, seguit del cap de seguretat d’IMAN, fet que possibilita que aquesta persona tingui accés a veure el document (per altra banda propietat de l’Estat), on figura la meva adreça. És important tenir present que a dos metres a la meva equerra hi havia un taulell on podia prendre nota de les meves dades, en presència només meva, i en tot cas de l’altre agent, però no pas del cap de seguretat, que ja els havia mostrat una animadversió manifesta envers la meva persona.

Mentrestant, l’altre agent de Policia no deixa de fer ús de la paraula, sempre amb consideracions contràries a l’ús del català amb l’argument que els policies en general no l’entenen, tot i que em diu que si tinc alguna queixa de consum haig d’anar a l’oficina de l’IMSAV al carrer de la Unió. Apareixen dos membres més del servei de seguretat, ara de paisà (en total hi ha set persones més al voltant, a part de jo: cinc guàrdies de seguretat i aquests dos policies).

Un cop em retornen el document, els pregunto si em poden recollir una denúncia pel tracte rebut del cap de seguretat i em diuen que l’haig de formular al carrer de Baldrich. Per acabar, els comento que el cap de seguretat ha afirmat que l’he pegat, fet que jo nego davant d’ells, i els demano si poden preguntar-li on suposadament li he fet mal. Em comenten que no poden fer-ho, que ha de ser un metge qui l’ha de reconèixer. Jo pregunto si això significa que haig de sol·licitar que un metge el reconegui en aquest moment mateix i se’n desentenen, amb l’argument que això no és cosa d’ells sinó del cap de seguretat.

Em donen a entendre, així, que jo no tinc dret a demanar aquest reconeixement, encara que sigui per desmentir que s’ha produït l’agressió, i els comento que l’única persona que ha fet servir la paraula pegar ha estat el cap de seguretat. Cal tenir present que, abans de l’arribada d’aquests dos agents, l’actitud del cap de seguretat ha estat de mantenir una proximitat física innecessària mentre m’escridassava, i d’alçar el dit per remarcar les seves frases, apropant-se a mi si jo me’n distanciava. Intuïtivament, no puc estar-me de pensar en una tècnica que serveix tant per intimidar com per provocar una reacció desafortunada per part meva, que li serviria d’excusa per a una resposta contundent per part d’ell i dels altres quatre guàrdies del servei de seguretat). En canvi, en presència d’aquests policies ha mantingut una distància natural. En tot moment m’ha parlat de vostè, suposo que seguint una pràctica habitual en la professió i per aparentar respecte, malgrat que el contingut i el to de les seves expressions sí que fos ofensiu.

Encara sobre la manera poc professional d’actuar per part dels dos agents i del cap de seguretat, totes les converses s’han desenvolupat a peu dret, dins la petita sala del servei de seguretat, amb els meus interlocutors (de vegades tres, de vegades quatre, comptant-hi un guàrdia de seguretat de paisà que no va intervenir en la conversa) formant un arc al davant meu i als meus costats, amb finalitat intimidatòria i per a visualitzar que jo estava en minoria, que no afavoria gens el desenvolupament d’una conversa equilibrada.

Constato que els policies han estat cridats pel cap de seguretat a fi d’intimidar-me, de fer-me convèncer d’alguna cosa o d’acceptar que haig de parlar català davant d’ells encara que no n’estigui convençut. En definitiva, de fer-me renunciar al meu dret d’expressar-me en català, i que la missió que els policies mateixos s’autoatribuïen era precisament aquesta: a indicacions del servei de seguretat, demanar-me explicacions de per què he pretès parlar català. He estat davant de set persones: tres membres de paisà del servei de seguretat de Parc Vallès (dos d’ells amb el cap rasurat, i un d’ells el cap de seguretat), dos membres uniformats d’aquest servei, una persona al taulell i dos agents de policia, amb els comentaris i el comportament preocupants de tres d’aquestes persones, que ja he comentat. El meu desig lliure era el d’interposar llavors mateix una queixa als dos funcionaris per la seva actitud prevaricadora i contrària a la lletra i a l’esperit de les lleis (de comerç, de la funció pública i de regulació del funcionament de la policia), però com que observo l’expressió amenaçadora i fatxenda del cap de seguretat, al moment de marxar els agents els faig saber que no estic tranquil per la meva integritat i que, si ja no estic retingut ni per ells ni pel servei de seguretat, els agrairia que m’acompanyessin on tinc el meu vehicle. En sortir, mentre espero a dins del cotxe de la policia, com sigui que els membres del servei de seguretat fan alguna trucada pel seu intercomunicador portàtil i que tinc seriosos dubtes sobre les intencions del cap de seguretat, torno a trucar pel meu telèfon mòbil i aconsegueixo fer saber el que ha passat a una altra persona, per primer cop (23.30); quedo que tornaré a trucar més tard (cosa que faig a les 23.44), un cop sigui lluny del recinte i en un indret segur. Els policies m’acompanyen a prop d’on tinc el meu vehicle, amb un capteniment ara ben correcte; els demano de seguir-los pel carrer una estona, faig una part del meu trajecte amb ells darrere el meu vehicle i posteriorment els saludo quan agafo un camí diferent del d’ells.

Valoració dels fets per part del demandant

Més enllà de descriure aquestes actuacions, no em puc estar de jutjar-les. Vull esmentar la sensació de trobar-me davant d’un encadenament de fets ridículs, injusts i innecesaris, tant mentre estaven passant com vists amb la perspectiva que dóna l’endemà. Aquests han estat, al meu entendre, els problemes:

1. L’obstinació i el tancament d’un empleat d’atenció al públic, que no és una persona emigrant necessitada de solidaritat com es podria pensar, sinó un estudiant preparat per a aquesta feina i moltes més. L’actitud venjativa i irresponsable d’aquest noi, en escollir de cridar a Seguretat i tractar-me com a indesitjable, en comptes d’adoptar una actitud oberta i constructiva envers un client potencial.

2. La prepotència i agressivitat gratuïtes d’un cap de seguretat que crea problemes artificialment allà on no hi són, a més de la manifestació de frases ofensives i judicis de valors envers un client que no havia causat cap mena d’alteració al local. L’expressió, per part d’aquest individu, responsable màxim de la seguretat en un complex que pot acollir fins a deu mil persones, d’opinions hostils a l’ús normal d’una llengua oficial i el recurs a la presència policial amb la finalitat expressa d’obligar a parlar castellà un client d’aquest complex. La formulació d’acusacions falses d’agressió física, com a mesura il·legal de pressió i de desprestigi envers un client que no ha manifestat hostilitat física, sinó que, contràriament, ha estat víctima de la contundència gratuïta exhibida físicament i verbalment per l’individu responsable de seguretat. La utilització dels recursos i les possibilitats legals del seu càrrec en el sentit més il·legítim i tergiversador dels fets, en comptes del contrari.

3. L’inaudit comportament d’agents de Policia que sembla que no han après dels seus superiors de quina manera s’ha d’atendre els ciutadans i que tots tenen els mateixos drets, i que no saben o no volen protegir la privacitat de les dades del DNI.

Esteve Comes i Bergua
Terrassa, 9 de juny del 2004.
www.terricabras-filosofia.info