La llarga llista de víctimes del Govern d'Aznar no para de créixer. Algunes són tan terribles que, en aquest moment, ens en poden fer oblidar d'altres, mentre, esmaperduts i perplexos, veiem transformar-se en catàstrofe el que aparentment no havia de ser sinó un temps d'alternança i d'una opció política que, tot i que a molts no ens fes cap goig, semblava tenir totes les garanties de respecte a una democràcia tan durament guanyada. Doncs bé, no ha estat així, i les agressions es multipliquen. En un àmbit menys dramà- tic que el de la guerra, però que afecta també el respecte als pobles, n'apareix una altra: la que es planteja contra les llengües espanyoles distintes del castellà, a través dels projectes de reial decret que estableixen els ensenyaments comuns en els diversos trams educatius.

Des del començament, va quedar clar que la llei de qualitat de l'educació (LOCE) seria un desastre per a l'educació al nostre país; tant pel seu to com per molts dels continguts. Però és ara, a mesura que apareixen els decrets que desenvolupen la llei, que queda palesa la magnitud del desastre. Per exemple: la impossibilitat de fer progressar en l'alumnat l'esperit científic, amb la reducció de la tecnologia a aprenentatges més relacionats amb el bricolatge que amb la ciència, en una demostració d'absolut menyspreu per les necessitats culturals elementals d'avui.

I què passa amb les llengües no castellanes? Doncs bé, a hores d'ara, a Catalunya, hi ha un nombre equilibrat d'hores d'ensenyament del català i del castellà: una mitjana de dues a tres hores setmanals per a cadascuna de les llengües, més una hora i mitja per a l'estudi de les estructures lingüístiques comunes. El projecte de decret fet públic recentment, en canvi, estableix inicialment que el castellà passi, a Primària, a cinc hores setmanals, i que les altres llengües oficials disposin del 10% de l'horari escolar, que equival a un 40% del temps que es vol dedicar a l'aprenentatge del castellà.

Davant la ràpida resposta de diversos sectors socials i polítics de Catalunya i d'altres comunitats autò- nomes amb llengua pròpia, la ministra s'ha afanyat a dir que es revisaria aquesta proporció i que es negociaria amb les comunitats per assolir un acord acceptable per tot- hom. Però el resultat de la revisió no s'ha fet esperar i ens ha deixat, si fa no fa, on érem fa quinze dies: quatre hores de castellà en lloc de cinc.

Ja tenim, doncs, llengües de primera i de segona. I són justament les llengües en una posició social més feble les que necessiten més atenció per mantenir-se, les que són condemnades a la marginalitat. Hi he d'insistir una vegada més per dir que les perspectives de manteniment del català no són bones, per raons estrictament demogràfiques, i és evident que els guanys que s'han produït en els últims anys es deuen sobretot a l'esforç que s'ha fet des de les escoles, que han generalitzat el coneixement del català entre la gent jove, malgrat que no han pogut assegurar-ne l'ús prioritari.

En un moment lingüísticament tan crític com l'actual, quan es planteja la necessitat d'escolaritzar en català nois i noies de cultures molt allunyades de la nostra, la disminució del temps d'aprenentatge és un atemptat a la supervivència de la llengua. D'altra banda, qualsevol moviment en la quantitat d'hores destinades a una assignatura implica la reorganització general del currículum per actuar d'acord amb les prioritats establertes.

Estic, doncs, totalment d'acord amb la consellera d'Ensenyament quan diu que es tracta d'un decret inacceptable i una agressió contra la cultura catalana, i també amb la denúncia que en fan USTEC-STES i FETE-UGT. És ben evident que s'ha de tractar d'aturar tot aquest despropòsit, així com també que, tenint com tenim tantes coses per millorar en l'educació, és ben absurd que haguem de tornar a esforçar-nos per no anar enrere i no perdre tot el que s'havia guanyat.

És clar que, en la perversió actual de les paraules i les actituds, defensar l'ensenyament del català serà llegit com a perillosa ofensiva nacionalista, frase que malauradament sempre troba alguna orella propícia. El més penós és que el Govern de l'Estat no hagi entès encara que la pluralitat lingüística és una riquesa que cal defensar, i de la qual és tan responsable com de les terres o de les persones. O de l'entesa entre els pobles que va rebre a l'iniciar el seu mandat i que, no solament no ha sabut conservar, sinó que cada dia tracta de malmetre.

Marina Subirats
Regidora d'Educació de l'Ajuntament de Barcelona
El Periódico de Catalunya (28/04/2003)