Dissabte, The New York Times exposava com França, després d'estar-hi donant voltes durant quinze anys, ha decidit crear un museu de la immigració. Ironitzava dient que és una "resposta típicament francesa: finançada pel govern i proposada pels polítics i buròcrates tractar un problema social mitjançant la cultura".

És un mètode francès molt conegut i en total fallida. Ho explica i desmunta molt bé el magnífic llibre L'Estat cultural: assaig sobre una religió moderna (edicions De Fallois, París 1992) del cors Marc Fumaroli, curiosament membre de l'Acadèmia Francesa. Clos ho ha intentat imitar, amb una passió aparent que tothom que entengués una mica de cultura hauria matisat.

Dialogar sobre temes culturals és molt més complex i delicat que fer-ho dins un partit polític. Però heus aquí una paradoxa flagrant: Clos, que parla de diàleg cultural sense saber el que es diu, acaba de presidir un Congrés del PSC que s'ha caracteritzat per una monumental absència de debat, de nivell i de tot el que es vulgui. Hi ha hagut només qüestions de poder d'un o altre clan de base personal.

Tot plegat es situa en un marc de domini del partit per l'ultraespanyolista Pepe Zaragoza i del retorn públic de l'antic condemnat per corrupció José M. Sala, també ultraespanyolista. Dic públic perquè Sala mai havia deixat d'ocupar un immens despatx de la quarta planta de la seu del PSC. Ambdós tenen una trajectòria política espectacularment espanyolista que no ofereix cap dubte. El fet que fossin els més aplaudits tampoc permet dubtar del seu poder real.

Que Clos presideixi una paròdia de congrés i que aquest es radicalitzi quant a espanyolisme ajuda a qualificar el seu fòrum immobiliari i urbanístic. Tanmateix, no ha estat Clos qui ha importat a Catalunya la maleïda formula francesa -bàsica en l'Estat nació- de control i manipulació de la cultura des de la política. Durant vint-i-tres llargs i desastrosos anys, l'anterior Generalitat va fer el mateix, mentre que tots els partits catalans poden aspirar a rebre un infamant premi quant a congressos sense debat.

Aquí no tenim cap intel·lectual comparable amb l'admirat Fumaroli. Però Déu n'hi do de la reacció de rebuig del fòrum. Per exemple, unes mil persones el van condemnar en un acte a l'Ateneu Barcelonès. En canvi, en un posterior acte de desgreuge, allí mateix, amb Clos, només n'hi va haver 47. El que ara cal és exposar que la follia del Fòrum correspon a polítiques cíniques de manipulació descarada que cal destrossar.

Alfons Quintà