Vaig començar a fer de periodista quan Franco i el seu règim estaven ben vius. Per tant, no es podia escriure de molts temes. Però tampoc era el 1939. Ja estaven permeses algunes crítiques administratives, o més o menys socials, com el tema de l'urbanisme.

Vaig poder conèixer les associacions de barraquistes, de les quals recordo els noms i les persones, de manera entranyable. També tinc present la forma d'operar del porciolisme. Comparant aquell abans amb l'ara d'avui, es dóna un gran contrast, consistent en la manca actual de crítica en un tema com l'urbanisme, on és obvi el dret d'informació i de debat.

Així, crec haver estat el primer a atribuir, en la premsa, al sinistre Fòrum de Joan Clos els adjectius d' immobiliari i urbanístic, per oposició a la cortina de fum cultural. Per fer-ho no calia ser un geni. Malgrat això, recordo haver-ho efectuat amb una certa por.

Ara les coses es poden veure amb més perspectiva i copsar amb facilitat com la cortina de fum cultural va aparèixer, en el Fòrum de Clos, de manera natural i coherent.

En efecte, ja abans del Fòrum el control polític de la comunicació social havia assolit uns nivells de complicitat i autocensura que no es donaven sota Franco.

Aquella dictadura havia de recórrer a l'article segon la llei de premsa. Ara no caldria. La pastanaga ha substituït el bastó i, faltaria més, els afers urbanístics de l'Ajuntament de Clos queden fora dels marges de la crítica ben entesa i de la pròpia de comentaristes políticament afins.

Resultava natural que Clos estigués confiat i cregués que un polsim de no se sabia -ni se sap- què, però batejat de cultural, li permetés continuar una política immobiliària i urbanística que clama al cel. O, per dir-ho en altres paraules, ensorra el poc que queda per ensorrar de Barcelona i, a la vegada, pretén fer-nos passar per ximples.

De fer autèntiques barbaritats tot evitant la crítica (com ho envejaria Porcioles si estigués viu!) Clos va voler passar a fer la més grossa de les seves infinites malifetes de manera que anés acompanyada de la complicitat de totes les forces polítiques així com de lloances pretesament culturals. Com a ambició era genial.

No han estat els partits de l'oposició els que ho han denunciat. Aquests tampoc denuncien el sistema de control polític dels mitjans audiovisuals públics. En un cas i en l'altre, només envegen no poder ser-ne els protagonistes i els beneficiaris, encara que sempre hi ha engrunes.

Alfons Quintà