Per imperatius de la feina vaig deixar de viure a Sant Andreu als divuit anys i no hi he tornat a viure mai més.

Cada persona té un passat i en aquest passat la infància hi ocupa un espai màgic. Quan jo passava els díes per Andalusia o per Galícia o per Castella tenia enyor de la meva terra i sempre he sigut catalanista de pedra picada, però haig de confessar que els meus pensaments no anaven a la Plaça de Sant Jaume ni al Fossar de les Moreres, sinó al carrer Gran, a la Plaça del Comerç, al Carrer de Coroleu...

L'enyorança magnifica els records i tota aquella època viscuda al meu poble em semblava magnífica, encara que no puc oblidar que van ser temps de guerra i gana i de misèries de tota mena; però aquells van ser els temps de descobrir que les noies no sabien jugar a pilota però no eren el que m'havien semblat fins un moment inoblidable de la meva vida. I temps de jugar a pilota al sortir de col·legi al mig del carrer, marcant les dues porteries amb llibres o jerseys, o bé a "saco" a qualsevol paret fins quedar exhaust i amb la ma inflada...

Segurament a Sant Andreu no hi passaven tantes coses importants com a Barcelona, (nosaltres no "erem" de Barcelona, "anavem" a Barcelona quan convenia), però els diumenges que hi havia partit del Sant Andreu eren festes especials. Quan la gent sortia del camp, acabat el partit, els que no hi havien anat els preguntaven: "Hem guanyat?" I a tot el poble hi havia la mateixa curiositat: "què ha fet el Sant Andreu?"

El meu oncle Enric hi jugava, al Sant Andreu. Deia que era porter suplent, encara que jo no el vaig veure jugar mai. Recordo dies d'estiu que portava a casa els seus amics, jugadors de l'equip, per banyar-se als safareigs, que en teníem dos i grans. (La casa nostra havia sigut de vinaters i teníem cup i celler, i al costat del pou aquells dipòsits d'aigua que en dèiem safareigs, però que eren bastant grans. En aquella època no hi havia massa alternatives per donar-se un bany, el rec i alguna bassa i para de comptar.)

Recordo que jo els veia jugar a l'aigua amb la devoció que un nen d'avui veuria els Maradona del moment i quan els veia jugar al camp jo em sentia superior, perquè eren els meus amics.

Per veure els partits sempre ens posàvem darrera la porteria contrària per seguir les nostres accions ofensives i els gols, que ens tiraven per terra d'emoció. I a la segona part, naturalment, anàvem a l'altra banda del camp.

Aquesta costum se'ns va acabar quan vam fixar en Marià Martín, perquè amb les 75.000 pessetes que va cobrar el Club pel traspàs, la Junta va decidir construir uns seients fixes envoltant el camp i a tú te'n tocava un i ja no te'n podies moure.

Allò d'en Martin va ser espectacular. Als antics "Catalanistes", rebatejat l'any 1939 com "Círculo Cultural Español", vam formar un equip de futbol per jugar els diumenges partits que concertàvem amb altres grups que radicaven en bars de tots els barris de Barcelona.

Érem molt dolents i no hi havia cap mena de disciplina. Fèiem els partits la majoria de vegades als camps de la Ferroviària, de lloguer, que estaven en un descampat que hi havia al davant de "l'Hispano Suiza". Molts dies de partit només érem deu i de vegades nou ,de jugadors preparats. En aquestes ocasions ens venien molt bé alguns nois que volien jugar i no tenien equip, entre ells, molt habitual i sempre el preferit, en Marià Martin.

El meteòric Martin va jugar només una temporada a casa i la següent ja era el davanter centre del Barça i al cap de molt poc davanter centre de la Selecció Nacional. Era un gran començament per l'aprenent d'electricista que només havia començat a ser, però no va tenir massa sort després i els que havíem compartit tantes estones amb ell ho hem lamentat sempre.

Un gran amic meu, en Joan Domènec i Vilà va ser tresorer del Sant Andreu per anys cinquanta, si no recordo malament.. L'estic veient, un dia de partit important, fregant-se les mans a l'entrada del camp i comentar-me : "Avui farem més de 70.000.- pessetes..".

La memòria em falla molt, però crec que va ser la desena dels cinquanta que el Sant Andreu va fer l'esforç i va aconseguir pujar a segona Divisió. A mi em semblava una fita equivocada i li deia a en Joan Domènech que amb l'ingrés de quotes que teníem no ho podríem suportar.

La història ja està escrita. La subhasta d'un quadre d'en Dalí per fer-nos treure el cap - només el cap - del pou i les dificultats endèmiques de la nostra tresoreria des d'aleshores. Ara sembla que gent nova amb molta força volia repetir la proesa i jo haig de confessar que vaig fer un sospir que em va sortir de l'ànima quan vam perdre el partit amb l'Oriola.

El futbol, penso, ha canviat massa. Podríem dir que les samarretes s'han prostituït i els jugadors els hi fan de macarró. Tot és qüestió de calers, al menys en les dites Divisions d'Honor. Els Presidents dels Clubs que les formen deuen tenir molta roba per rentar, tancant les finestres perquè ningú vegi la brutícia. En una exageració que reconec injusta, a vegades penso que el President que va acabar a la presó era el més honrat de tots.

L'esport del futbol, però, segueix viu, encara que mantenir-lo amb estructures vàlides fora de les esferes privilegiades, comportarà moltes habilitats i molts sacrificis a totes les Juntes Directives que es fan i es desfan. Que tinguin totes sort i que sàpiguen que compten amb el nostre agraïment.

Moltes de les coses que dic en aquest paper les tenia escrites i publicades, recordant coses de la meva infància. I ara en faig una tria per complaure en Xavier Gómez, que és un home que, com jo, estima Sant Andreu i el Sant Andreu, amb la gran diferència que ell hi deixa la pell, fent coses, i jo només hi poso el sentiment, que no fa bullir l'olla.

Sant Andreu de Palomar
octubre 2002

Pere Casadesús i Grifol
percasgrif@hotmail.com