"Són com fantasmes que passegen per carrers desolats. Sota les burques la vida de les dones es paralitza. És el terror". Embotides en aquests vels(les burques) com cel·les, que cobrixen el cos de cap a peus, l'escriptora Anna Tortajada, la periodista Mònica Bernabé i la puericultora Mercè Guilera, totes catalanes, van recórrer durant diversos dies Kabul, i van escoltar, de viva veu, les històries de "crueltat" que el règim talibà -un moviment fonamentalista islàmic-, ha imposat a Afganistan des de mitjans dels noranta, especialment entre les dones. Actualment controlen més del 90% del país.

Anna, Mònica i Mercè van decidir visitar aquest país després de conèixer a Sabadell (Catalunya) a la presidenta d'una ONG que lluita per l'assistència humanitària de les dones afganeses. Van decidir, a títol personal, recórrer la zona i contar la seva experiència després. Ahir Anna i Mònica van estar a Madrid per a relatar la seva vivència i aportar els seus coneixements a la recentment creada Plataforma d'Ajuda a Afganistan, de la qual formen part El Consell de la Dona de la Comunitat de Madrid, la Lliga pels Drets dels Pobles de Sabadell així com Ajuntaments i diverses organitzacions i entitats.

En només quatre dies, aquestes dones van veure la cara del terror oculta darrera d'un vel blau. Elles mateixes van sofrir en carn pròpia l'angoixa de viure amb una reixeta de tela que cobreix el rostre. "La burca és talla única; et fa una pressió terrible en el cap, no veus el sòl que trepitges i perds el sentit de l'orientació. Per a caminar has de seguir a algú", van contar. En aquesta vall de terror i repressió que és Afganistan, el pitjor, segons Anna i Mònica no són les burques, sinó "la crueltat". "Les dones no poden sortir soles, no poden anar al metge, no poden treballar i no poden estudiar", conten.

En els carrers de Kabul la desesperació s'ha ensenyorit ja de moltes dones que, en el pitjor dels casos, opten per suïcidar-se. "Vam saber que el nivell de suïcidis ha crescut de forma alarmant. Hi ha persones que es deixen arrossegar per la depressió i no poden suportar-ho". Aquesta situació, conten, s'ha aguditzat sobretot en les vídues que, al no tenir companyia masculina no poden sortir i molt menys treballar. I per a les que emmalalteixen, no hi ha remei possible. "Com no pots ser atesa per un metge home, no pots anar a l'hospital i t'has de quedar a casa. Moltes estan morint en el part o per malalties banals".

"Per favor, quan vagis al teu país, conta-ho", li van dir una vegada i una altra un grapat d'afganèseses a aquestes tres catalanes que es van barrejar entre la seva gent per a conèixer de prop la seva desgràcia. "Quan es lleven el vel el que veus són dones normals amb ganes de parlar i plenes de ràbia per la situació que pateixen", explica Mònica.

Gràcies a l'ONG Hawca, una de les poques que treballa a Afganistan, les dues espanyoles van poder recórrer també les organitzacions clandestines que es vénen gestant allí i que, sobretot, procuren que les dones puguin aprendre a llegir i escriure. "Aprendre a llegir i escriure és un delicte. Les adultes i les nenes s'organitzen en escoles clandestines i entren en torns de cinc minuts per a no ser descobertes. Això sí, sempre acompanyades d'un home".

En els pocs dies que van estar a Kabul, les espanyoles confessen no haver sentit por per la seva situació, sinó pel risc que corrien qui s'obstinaven en mostrar-los la realitat. Al cap i a la fi, el règim, entossudit a mostrar altra imatge del país els va concedir el visat de turista i fins i tot va posar un cotxe oficial a la seva disposició. Per als recorreguts clandestins Anna i Mònica van haver de mentir i dir que abandonaven el país. Així van burlar el cèrcol oficial. El pitjor moment va ser quan un dia, de matinada, el conserge de l'hotel els va anunciar que al matí següent una quadrilla talibà, homes sempre armats i en enormes vehicles arribaria per a detenir a la jove que els servia d'intèrpret. "No vam poder dormir. No sabíem el que li anava a passar: era dona, es relacionava amb estrangers i estava treballant", compte Anna. Els talibà no van arribar, però altre dia, van detenir un autobús, van requisar als passatgers i es van dur a una dona que duia entre les seves pertinences un llibre de text. "No vam saber què va ser d'ella".




El País
20/10/2000
TATIANA ESCÁRRAGA

de "Nodo50 - Mujeres en Red"