| S'amaga
amb zel la cara i la identitat. Ser dona, demòcrata i laica encara és una tríada
maleïda al país de Hamid Karzai. Però Sahar Saba, com totes les lluitadores de
l'Associació Revolucionària de Dones Afganeses (RAWA), treballa a la clandestinitat
perquè la democràcia s'instal·li al seu país. La Fundació Alfons Comín
premia avui el seu coratge. --Era
només una nena quan va prendre consciència política.
--Tenia 7 anys quan
els russos van envair l'Afganistan. La meva família i jo vam abandonar Kunduz,
al nord del país, i vam viure en diferents camps de refugiats del Pakistan. Quan
tenia 9 anys, els meus pares es van assabentar del sistema secret de formació
de RAWA i em van enviar a una de les seves escoles. --¿El
seu pare ho va consentir?
--Sí. Sempre m'ha recolzat. Els meus oncles al
principi el van pressionar perquè es negués a escolaritzar-me, perquè el meu destí
era casar-me als 15 anys. De fet, el seu consentiment li va costar que deixessin
de parlar-li durant anys. --¿Què
va aprendre lluny dels seus?
--Vaig aprendre què era la democràcia, quins
eren els drets de la dona, com s'ha de lluitar per defensar-los. L'impacte d'aquella
escola va ser tan gran que, tres anys després, quan vaig anar a visitar la meva
família al camp de refugiats, no podia entendre per què hi havia tantes diferències.
Em vaig adonar de la vida que feien les dones com la meva mare. --Una
vida sense futur.
--¡Ni tan sols podia expressar la manera com volia viure!
La seva feina començava a les quatre de la matinada i acabava a mitjanit. No podia
decidir res. Li vaig demanar que vingués amb mi i li va costar molt prendre aquella
decisió. Però en dos anys es va alfabetitzar, es va apuntar als cursos d'infermeria
i és auxiliar en un hospital de RAWA. Avui és feliç. --La
felicitat no és habitual.
--No. El 90% de les afganeses tenen problemes
psicològics. Se senten mentalment atrapades. Per la falta de seguretat. Moltes
són violades i, quan no van totalment tapades, els llancen àcid a la cara. --¿Això
passa en l'era posttalibana?
--En medis urbans, poques dones accedeixen
avui a l'escola i a la feina sense el burca. Però la concepció dels que governen
l'Afganistan no es diferencia de la dels talibans. Continuen les lluites entre
els senyors de la guerra. --Hamid
Karzai oneja la bandera dels drets humans.
| |
--¡Ningú parla de drets humans
a l'Afganistan! Les de Karzai són paraules boniques per enganyar Occident. Si
pregunta a un nen afganès què ha fet el Govern per ell, es posarà a riure, simplement.
Fa poc vaig ser a Kabul i a l'Afganistan oriental, i vaig poder veure la desesperança
a les cares de la població. --Però
Kabul ha seleccionat algunes dones per a la Loia Jirga...
--¡Fins i tot
tenim una Miss Món! Però elles no només no representen les dones afganeses, sinó
que fins i tot les poden perjudicar. --L'ull
occidental ja no mira cap al seu país. ¿Aquesta és la pitjor tragèdia?
--Sí.
S'han tornat a oblidar de nosaltres. Fins i tot hem vist en titulars que les dones
de l'Afganistan estan totes alliberades. Però RAWA diu al món quina és la realitat.
Encara que sembli sorprenent, tot està sota l'amenaça dels fusells. I la religió
els serveix de coartada. A vegades resulta fins i tot còmic veure com, abans de
dir bon dia, la gent diu: "En el nom de Déu". Per por. --Suposo
que la seva tasca desgasta.
--Val la pena intentar-ho. S'ha d'eradicar
el fonamentalisme. Se l'ha de desarmar completament. I després s'hauria d'estabilitzar
el país i, el que és més important, secularitzarlo, separar Estat i religió. RAWA
demana la inclusió d'aquest principi a la Constitució. Només així hi haurà una
garantia per a les dones. --La
seva proposta sona a utopia.
--No és impossible. És necessari que els governs
implicats a l'Afganistan
--EUA, França, l'Índia, Pakistan-- deixin de recolzar els fonamentalistes. --Si
no hi ha alguna cosa a canvi, em temo que...
--¡Només així serà possible
aturar el terrorisme global! --¿A
vostè li és possible fer una vida normal?
--Quan ensenyo a desenes de nenes
m'omplo d'esperança. Però també sóc humana i reconec que la nostra vida no és
fàcil. S'ha d'assumir la clandestinitat, les amenaces, els canvis de domicili
i de nom, el risc de morir assassinades. --Conviure
amb la por.
--Exacte. En una manifestació al Pakistan, ens van atacar 300
fonamentalistes armats amb pals i revòlvers. Això passa. I jo sóc als primers
llocs de la llista negra dels talibans.
Núria
Navarro
El Periódico de Catalunya
25 de novembre del 2003. |
