Fa pocs dies que tots ens mobilitzàvem per censurar la violència dels terroristes, aquesta lacra que tant mal fa a la nostra societat. Tots clamàvem, en silenci, pel retorn a la normalitat, a un viure sense por. I ens dèiem, alguns en veu alta, altres des del fons del cor, que era tots plegats que ho havíem d'aconseguir, seient a una mateixa taula opressors o si voleu, assassins i victimaris.

Es ben cert que ningú, des d'un despatx allunyat, pot decidir què cal fer a determinat punt de la nostra geografia. Son els que hi viuen els que millor coneixen les seves necessitats, les seves debilitats.

Son ells, com ja succeí en altra ocasió, quan l'abandonament de les armes dels poli milis, qui ho han de resoldre.

No serà que, a qui realment temen els senyors que manen, és al poble ras, que si no fos pels terroristes, i els seus propis ardits, restaria unit?

Llavors, és normal que, als senyors que manen, els resulti fàcil atiar el foc d'aquesta carronya, àvida de sang, per trencar l'harmonia d'aquest poble basc, anys ha sofrent.

Resulta peró inexplicable, i això indignaria al suara traspassat Ernest Lluch, que hagin pujat a un mateix carro PP i PSOE, PSC inclòs. Caldrà veure com ho defensen els socialistes catalans, que tant sospiraven pel diàleg. Desprès de les manifestacions del seu líder, no en surten massa ben parats. Tant costa ser nosaltres mateixos? Ens estan fent un garbuix d'idees que costarà qualificar. Crec que, a molts,

ens estan fent perdre la confiança i l'esperança en el futur. Sortosament no totes les forces polítiques hi estan d'acord.Ens congratulem de que hi hagi algú que es mantingui ferm als principis, als que alguns no tenien d'haver claudicat, la de mantenir-se tots units contra aquesta màfia assassina, a la que només podem vèncer si fem pinya, a través d' un diàleg serè. Sovint em demano, si no som capaços d'entendre'ns amb els més propers, com podem parlar de pau en el món, amb uns sers llunyans als que res ens lliga? Serem molt hipòcrites i poc conseqüents, en aquests dies que tothom es desitja pau i fraternitat, si no aportem el nostre granet de sorra per a protestar, per a sortir de nou al carrer si cal, i demanar, als senyors que manen, que es repensin dels seus estrets pactes, que siguin generosos, que escoltin i enraonin, única fórmula vàlida fins ara, per arribar a un acord de pau.

Siguem respectuosos amb l'esperit que va moure l'amic Ernest Lluch, que de cap manera acceptaria que els seus companys d'equip fessin de comparses del PP, de forma íntima.




Montserrat Ponsa

Robert Garrigós Castro
robert@ernestlluch.com
www.ernestlluch.com