| |
La supervivència de Can Riera, l'única masia que queda en
La Verneda (Barcelona), està en l'aire.
Es tracta d'una edificació robusta i senyorial, prop de la futura
estació de l'AVE de La Sagrera.
La portalada principal encara lluïx una placa de pedra en la qual
s'intuïx la data de consagració: 1574. Encara manté una de les finestres
gòtiques originals en el segon pis i diversos elements originals
dels segles XVIII i XIX. En Can Riera, a més, viuen encara
una dona octogenaria i un home de mitjana edat, memòries vives del
passat agrícola de la finca.
El terreny que Can Riera va conrear durant gairebé cinc segles
avui és una llaminera parcel·la edificable entre els carrers Santander
i Rambla Prim, molt menys perifèrica gràcies a l'arribada de l'AVE.
De grans dimensions (192.852 m2), té aprovat un pla urbanístic anomenat
Sector Prim, que impulsa Barcelona-Sagrera Alta Velositat, una societat
formada per l'Ajuntament, la Generalitat i el Ministerio de Fomento.
Preveu construir 3.509 pisos (el 45% dels quals serien protegits
o tutelats), que albergarien a uns 7.700 nous veïns en torres de
fins a 18 pisos d'altitud. No seran edificis 'singulars' de reputada
signatura, però deixaran una bona petjada en el skyline de Barcelona,
perquè estaran envoltats de blocs que no solen passar de les 10
plantes i es veuran sobradamente des de La Sagrera, Sant Martí de
Provençals, Sant Andreu de Palomar i Sant Adrià del Besòs.
L'Ajuntament de Barcelona va aprovar les requalificacions al juny
de 2010 i en la documentació del pla s'estimava que la urbanització
de l'entorn (inclosos els enderrocaments) es realitzaria entre 2012
i 2014, perquè la construcció dels pisos tingués lloc de 2013 a
2017. No obstant això, el projecte avança amb lentitud i aquests
terminis semblen avui molt poc probables, encara que no hi ha cap
nou calendari sobre la taula. La fase actual és acordar la reparcel·lació
del terreny, una mica "llarg i complicat" segons Barcelona-Sagrera
Alta Velositat "perquè cal posar d'acord a molts propietaris". A
més és potser l'àmbit menys urgent de tot el Pla Sant Andreu-Sagrera,
per la seva poca relació amb les obres de l'AVE. Quan es tanqui
la reparcel·lació, es donaran terminis a empreses i residents
per a mudar-se i després començaran els primers enderrocaments.
La construcció de pisos queda tan lluny que encara ni s'ha plantejat
revisar la quantitat en funció de la demanda actual d'habitatges,
molt menor després de la punxada immobiliària.
La masia en concret està en terrens propietat de la promotora IOSA
Immobles S.L., exfilial de COMSA, que posseïx el 18% de la superfície
afectada pel pla. Fonts de la promotora assenyalen que les obres
poden trigar encara "diversos anys" i que el lideratge correspon
només a les administracions, així com la decisió de "què ha de conservar-se
i què no". Respecte a replantejar el nombre de pisos, comenten que
"encara és prompte per a estudiar-lo" i que arribat el moment ja
decidiran si els encara convé "construir els pisos o vendre els
terrenys a altres promotores".
Apropat,
una plataforma de veïns de La Sagrera i de Sant Martí, reivindica
la preservació de la masia i un mur confrontant del segle XVIII,
que és l'últim tram supervivent de la històrica Riera d'Horta. Ara
per ara cap de les dues coses està protegida com patrimoni i, de
fet, en els informes del Sector Prim, la masia només apareix esmentada
com "construcció rústica" no residencial. Conservar ambdues exigiria
modificar substancialment el pla urbanístic, però no ho impossibilitaria.
Apropat, que conta amb historiadors i arqueòlegs entre
les seves files, va elaborar un informe de les característiques
i elements de valor històric de Can Riera i la Riera d'Horta
–mancant estudi algun fet per les administracions– i ho va remetre
al novembre al regidor de Sant Martí i a Ajuntament.
Com no van obtenir resposta, van buscar colar en la Comissió d'Hàbitat
Urbà i Medi ambient una pregunta directa al consistori. Ho van aconseguir
a través del grup municipal de ICV-EUiA, que dijous passat va instar
a l'Ajuntament a estudiar abans d'un mes el valor patrimonial del
conjunt i la seva inclusió en el Catàleg protegit de la ciutat.
La proposta va ser acceptada i el Districte de Sant Martí afirma
que "ja s'ha iniciat el procés".
El que queda de l'oasi
Can Riera subsisteix enmig d'un tosc aparcament de camions,
però gaudeix encara d'una certa quotidianitat rural, amb un gall,
més de 30 gats esterilitzats i un modest jardí arbrat. Un camp de
futbol –el qual usa l'U.E. Sant Andreu per a entrenar– completa
el paisatge. Però els anys fan mossa en algunes estructures, ja
molt fràgils. Per exemple, una teulada lateral s'ha esfondrat, s'ha
format un colomer en una habitació i els antics safarejos estan
ja molt danyats. El seu aïllament –tot just se la veu des del carrer–
ha estat la seva sort i la seva perdició, perquè la va preservar
del fervor constructiu del desarrollisme però l'ha privat també
de l'estima del barri. La majoria de veïns ni saben que la tenen
aquí.
Els elements més antics, a part de l'estructura i els murs, són
una placa de 1574 i una finestra gòtica. La placa comporta un cert
debat, ja que la segona xifra té una grafia poc clara, com s'aprecia
en el vídeo
adjunt, i podria ser també un 3 o un 4 mal dibuixat,
amb el que la casa seria encara més antiga. "Les plaques d'aquest
tipus no eren usuals en 1400 ni en 1300, per això pensem que és
un cinc. Es refereix a la data de benedicció religiosa o de reforma,
però amb seguretat es va col·locar a posteriori", expliquen Jordi
Petit i Eduard Milà, membres de Apropat.
"En tot cas, es tractaria de la masia més antiga del districte",
rebla Eduard, historiador de professió.
|
|
La finestra
també té la seva molla. Després d'ella hi ha dues petits bancs cortejadors
de pedra. "Fa anys el ‘masover’ va rebre una sustanciosa oferta
per a comprar la finestra, d'algú entès, suposo. Sort que no acceptés!",
celebra Diego Apaolaza, l'inquilí més jove. Dóna al segon pis, una
golfa molt gran i plena de les cordes i pals per a assecar viandes.
La primera planta és la residència principal, amb un ampli menjador,
dues habitacions nobles amb dormitori segregat i mitja dotzena d'estades
secundàries. Una d'aquestes té una espitllera per a fusells sota
la finestra, en un angle que permetia disparar a qualsevol intrús
que s'acostés a l'entrada principal.
Va ser una finca pròspera, en la qual també vivien criats i bestiar.
En la planta baixa hi ha dependències menors per al servei, un generós
vestíbul i una cuina original del segle XVIII. Conté una xemeneia
de dos metres d'ample amb arc davanter de ferro, fogons de ceràmica
per a carbó i rajoles decoratives "que arriben a els 30 euros per
peça en el mercat negre", explica Jordi Petit, arqueòleg.
En la façana queden restes de dues deteriorats rellotges solars
i al costat de la casa hi ha una segona construcció més baixa i
blanca, "una era per a guardar la collita i batre el gra" segons
Petit i Milà. En la part posterior queden part de dues tines ceràmiques
del s. XIX, per a emmagatzemar vi. Fins a l'arribada de la filoxera
(1877), el cultiu fonamental de Can Riera va ser la vinya.
Després de la plaga, les terres es van dedicar a hortalisses i verdures
i van ser explotades per pagesos locals fins a finals dels 80, quan
van deixar de ser rendibles. En els 90 es van vendre per a crear
l'actual aparcament de camions, sense cap melindreig estètic, que
va destruir totes les canalitzacions i l'enorme bassa d'aigua de
la finca. Dels dos pous amb sostre que va haver tampoc queda ni
rastre.
No obstant això, no tota la casa està documentada. Necessitaria
una neteja a fons i la retirada dels enderrocs acumulats per a poder
valorar bé algunes pintures que s'intuïxen en el rebedor, per exemple.
També podria contenir un passadís subterrani d'accés als canals
de reg: "La meva mare assegura que de jove va baixar amb el meu
pare a una espècie de soterrani, al que s'accedia aixecant una tapa
i que donava a una galeria molt llarga, per la qual van caminar
una bona estona", rememora Apaolaza, que ha buscat sense èxit la
tapa durant anys.
Desnonats, però a mitjà termini
Tant Apaolaza com l'altra inquilina, Isabel, estan immersos en un
procés de desnonament. AL morir Cisco, l'últim 'masover', van reclamar
la propietat de les seves estades en virtut de la usucapió o prescripció
adquisitiva. Encara que estan empadronats en la masia des de fa
dues generacions, van perdre el judici perquè els seus contractes
són verbals i manquen de factures de llum o aigua al seu nom. "El
meu pare va conèixer al senyor Cisco en els anys 70 i ell li va
oferir diverses de les estades per a venir-se amb la dona i els
sis fills, en canvi d'un petit import que pagava en efectiu", compte
Diego Apaolaza, que tenia cinc anys quan es van mudar. A causa del
judici, celebrat fa gairebé una dècada, pesa sobre ells una ordre
de desnonament, que de moment no s'ha portat a terme.
Fa tres mesos la seva advocada els va comunicar que havia de començar
a fer maletes. "Sóc realista i veig que difícilment em podré quedar
a viure aquí a llarg termini; però si no van a construir ja, per
què no puc quedar-me mentrestant i seguir cuidant la casa?", es
planteja. Adverteix, molt seriós, que no tolerarà que tirin la masia
a baix i que impedirà l'accés de les excavadores "com sigui". Somia
amb veure algun dia a Can Riera rehabilitada i cuidada, "sense
que perdi la seva olor a rosada ni els seus gats", dedicada a "alguna
cosa que li sigui útil a la gent del barri" i amb lliure accés per
a poder tornar a visitar-la de tant en tant.
El
trist final de Can
Nyau
Can
Riera
no ha estat sempre l'única masia de La Verneda. Tenia una veïna
igual d'antiga i interessant: Can Nyau. També va ser pròspera en
el seu moment i tenia una bonica façana principal, amb jardí i pou.
Lamentablement, discretes excavadores la van derrocar la tarda-nit
del 20 de maig de 1992, mentre el F.C. Barcelona jugava el seu mítica
final de la Champions en Wembley, pocs mesos abans dels Jocs Olímpics.
Els veïns estaven mirant el futbol i ningú va acudir a plorar-la.
No obstant això, en aquells terrenys de tan urgent reforma, avui
només hi ha una rotonda de terra, buida i descurada.
Amb les obres de l'AVE van remoure els terrenys i van aflorar uns
40 esquelets agrupats de set en set en una fossa comuna. La principal
hipòtesi és que van ser camperols o somatens joves executats per
degollació, perquè no presenten impactes de bala ni lesions òssies
greus, durant la Guerra dels Segadors (1640-1656) o durant la Guerra
de Successió (1705-1714). No s'ha pogut determinar quin perquè la
prova del Carboni 14 té un marge d'error de 80 anys i ja no queda
gens de Can Nyau que ajudi a esclarir-lo. El Pla de Barcelona, inclòs
l'antic municipi agrari de Sant Martí de Provençals, va viure durs
combats durant les dues guerres, el que explica també l'obertura
de l'espitllera defensiva per a fusells en Can Riera.
informació de Meritxell
M. Pauné (memartinez@lavanguardia.es)
a 'La
Vanguardia' el 23 de febrer 2012
|
no tenim imatges de 
