|
|
|
Una idea un somni, així es l'espectacle a càrrec d'en
Pinxo i en Panxo,
dos pallassos que recorren el món en busca de noves aventures i
il·lusions per a explicar i fer participar a tots els nens/es (i
no tant petits) que tinguin ganes de fer volar la seva imaginació.
Ara estan (bé, només un d'ells) al Nepal amb el Projecte
Hasiraun, "un nas al Nepal".
Un projecte que pretén fer riure a un munt d'infants dels diferents
centres d'acollida, que gestiona l'Associació Amics del Nepal en
diferents zones del país com Kathmandú, Bimphedi, Mahendranaghar....
La intenció d'aquest fer riure i oblidar penúries a nens
i nenes dels Centres d'Acollida d'Infants i regalar-els-hi nassos
de pallasso per a que tots/es els/les que participin a l'espectacle
en puguin tenir un per tal de fer volar la seva imaginació, jugar,
tenir un petit record...
En Pinxo
ja hi és al Nepal i això és el què ens
ha escrit:
"És
increible com sobrevolant el desert aràbig, en mig del no
res apareix imponent la ciutat de Doha (Qatar) amb els seus gratacels
enormes, els palauets amb minarets i els oasis.Va ser en aquest
moment quan em vaig adonar de quant lluny estava de casa i de la
gent que estimo, pero alhora un formigueig em va recorrer tot el
cos, davant de l'aventura que m'espera.
La meva arribada al Nepal no podia ser millor. Em van venir a buscar
a l'aeroport en mig de desenes de persones aclaparant-nos (sempre
amb bon humor) per a que pugéssim als seus taxis. El viatje
amb cotxe cap a Kathmandú va ser com veure un documental
del 33 però en directe.
És totalment increible el contrast d'olors, colors i gents
que hi ha aquí. Els carrers són replets de petites
botigues i paradetes, i, com no?, d'un estrany caos circulatori
(aquí condueixen per l'esquerra) humà i arquitectònic,
que de totes maneres sembla que flueix com si res.
De moment ahir vaig sopar amb un nepalès, una catalana i
una merengona al Barri del Thamel (els 4 per 5 euros).
Ja estic fent els contactes per a les animacions i sembla que la
cosa rutllarà.
Bé ara us deixo que estan apunt de fer un tall de corrent.
Namaste!!!!!!"
Kathmandú,
14 de març 2007
En
Pinxo
ha pogut tornar a escriure'ns, bo i que, com explica, les coses
són tan diferents allà i amb
les seves anades i vingudes en bicicleta i les anades i vingudes
de la llum, no li resulta fàcil.
Això és el que ens explica:
"Aquí
al Nepal, hi ha una frase que s'utilitza molt per a explicar una
mica la vida i les conductes d'una terra, tant diferent a la nostra
que gairebé sembla que siguis a un altre planeta: al Nepal tot està
per fer i tot és possible, sempre acompanyat, és clar,
per el 'Nepal Style', que ve a ser els què els/les catalans/es
li diem 'fer-ho a la nostra'.
Resumir el que faig aquí i el què és això del país
del sostre del món és un pèl complicat, però
en tot cas ho intentaré i crec que la millor manera de explicar-ho
es contar-vos algunes de les aventures i desventures d'un Pallasso
al Nepal.
Quan un arriba a l'aeroport de Katmhandú ja se'n adona que les coses
aquí van diferent i que potser encara queda un racó al món
que no està absolutament computeritzat. Xoca prou veure com el teu
visat el fan amb un típic 'boli' "Bic" i ni un sol control
fa que et piti la sivella del cinturó, o els 20 cèntims d'euro del
canvi del tallat.
De camí a la capital, en un d'aquests taxis diminuts (aquí realment
les coses estan fetes per a gent baixeta, jo que no faig ni 1,80
sóc un gegant) la primera sensació que et ve al cap és
que estàs en un documental d'aquells del 33, alhora que no saps
ben bé si la multitud d'olors de fruites, verdures, polució
i gent t'acaba d'agradar. Els carrers són plens de gent i
de petites botiguetes on no saps gaire el què hi venen.
En tot cas aquestes són les meves primeres sensacions al
trepitjar el petit país asiàtic. Ben aviat he començat a fer el
què venia a fer aquí que no és res més que intentar
fer riure a nens i nenes de centres d'acollida i de pas regalar-los
uns nassos de pallasso per a que juguin, imaginin i potser, per
que no, que algun/a es faci pallasso/a.
La meva primera actuació (amb terribles nervis) la vaig fer a "SEPHAL"
un centre de KTM on els nens i les
nenes
són fills amb els pares a la presó. Puc dir que, tot i que
els nervis em feien tremolar les cames, la canalla va riure un munt,
tasca poc difícil si tenim en compte que per a molts (per
no dir tots/es) era la primera vegada que veien un pallasso, o uns
malabars, o un senzill truc de màgia. Aquí al Nepal si ningú es
pot fer càrrec dels les fills/es dels que entren a la presó
han d'anar amb ells a presidi, aquesta és una de les dures
realitats que corren per aquí.
Després d'aquest he visitat dos centres més i puc dir que
els infants aquí valoren d'una forma gairebé màgica aquest tipus
de coses. La seva mirada és sincera, amable i per sobre de
tot (encara que no tenen una vida gens fàcil) alegre.
Per cert, avui he donat una petita classe de català a la
'uni' d'aquí i, com no?, he parlat de Sant Andreu, de la
seva gent i la seva història. També s'han apuntat la web
per a entrar-hi.
Fins al pròxim capítol."
Kathmandú,
2 d'abril 2007
Nou
capítol de les aventures i desventures d'en Pinxo,
que ha
fet un viatget d'anada i tornada a Pokhara des de Kathmandú
i ens l'explica:
"És
sorprenent veure en aquest llunyà país com encara avui en dia les
castes marquen el ritme i la vida més quotidiana dels les nepalesos/as.
Segons a la casta a que un pertanyi pot desenvolupar una tipologia
de feines o unes altres. Als 'Intocables' (la casta mes baixa) no
els està premès treballar de cap feina de cara al
públic o a l'administració pública i ni tant sols casar-se amb qui
vulguin, o els 'Bramans', els que es creuen els autèntics amos del
Nepal i són els que tenen el poder econòmic. Segons la casta
pots ser o no ser policia, escombriaire, botiguer....
Per sort els nens
i nenes viuen encara lluny d'aquestes desigualtats
socials i això fa que siguin infants iguals que els catalans, amb
les mateixes inquietuds, juguen a les mateixes coses, es comporten
igual, sempre hi ha un que es més juganer, o un altre que es un/a
manaire, o el que fa més el pallasso i tot el dia fa que els demés
riguin com a descosits.
Aquest és el panorama que em vaig trobar al centre d'acollida
de "Children's Welfare Home", a la ciutat de Pokhara,
una no tant petita ciutat coneguda al Nepal per el seu inmens llac
i les seves vistes a les muntanyes dels Anapurnes.
La canalla d'aquí és espavilada i troba recursos per a tot,
recordeu a l'altre capítol que us deia que al Nepal tot és
possible? doncs ara us posaré un exemple clar.
En un dels dies de la meva estada a Pokhara, després de fer
una animació, es va organitzar un partit de futbol entre el centre
que us deia abans i un altre de la ciutat, doncs bé, resulta
que al arribar al camp de futbol en mig de la pista ens hi trobem
un camió plantat allà, que, clar, no es podia moure, però aquí no
passa res, el que a casa nostre seria tot un drama aquí es
converteix en un altre obstacle per superar, així doncs que entre
tots van construir unes porteries una mica més avall i...
a jugar!!!! És clar que us podeu imaginar les botes que portaven
(descalços) i el seu equipatge.
Aquí també vaig poder visitar un centre de paràlisi cerebral, "Sati
Sansath" on es pot veure clarament la situació dels nens/es
amb aquesta afecció. Un oasi de feina ben feta al Nepal, aquest
centre és possiblement el millor del país i, com no?, és
un projecte iniciat per catalanes.
El Nepal és un lloc que per diferents causes (malnutrició,
falta de recursos mèdics, complicacions en el part...) té un índex
elevat d'afectats.
De totes maneres aquests/es nanos/es em van rebre amb el millor
somriure que em podien dedicar.
Ara ja torno a ser a KTM i demà marxo a l'altre Nepal, les
zones rurals de Bhimpedi, Chituan i Mahendranagar. M'esperen llargs
viatjes en estrets i plens busos de línia, on segurament
em tocarà anar al sostre i on la calor humana es fa present
en cada kilòmetre. Tot i així amb ganes de conèixer
aquesta part del pais i als seus pobladors, simpàtics i,
segons m'han dit, hospitalaris. Quan torni us explicaré més cosetes
sobre les aventures i desventures d'un pallasso al Nepal."
Kathmandú,
7 d'abril 2007
Fent
viatges de dos dies per a recorrer 500 quilòmetres, banyant-se
amb elefants, amb les ulleres de sol 'desaparegudes' per despistat
i sentint-se centre d'atracció per la pell blanca,
ens explica:
"Buff
quin viatje!!!! No sé gaire bé per on començar!!!!
Bé, potser primer us explico quina va ser la meva ruteta.
Des de Kathmandú a les muntanyes de Bhimpedi, des d'aquí
a la zona més tropical i selvàtica del Terai i des
d'aquí a la frontera amb l'Índia a Mahendranagar.
Total 11 dies, amb viatjes interminables amb busos, 'repetadíssims'
de penya amb les seves respectives oloretes, de més de dos
dies per fer 500 Qm., visites a centres d'acollida al costat de
parcs nacionals on encara hi queden elefants en llibertat, tigres
i rinoceronts (jo els he vist en viu, de fet m'he banyat amb elefants).
Com sempre tots els centres, comunitats étniques i pobles
que he visitat, genials, la gent molt maca i els nens, encara més.
Potser sí que a la zona que fa frontera amb l'Índia
la gent es una mica més diferent, amable igual , però
potser no tant acostumada a veure seto
chalas (pells blancas) i quan arribes a qualsevol lloc
ets una mica la atracció del moment i ben aviat tens un rotllana
de gent al voltant, simplement miran-te!!!!
És molt curiós també els canvis de paisatge
i clima que té Nepal, des de muntanyes nevades o plenes de
verds conreus, fins a jungles tropicals amb altes temperatures.
Això sí en tots els llocs, la gent m'ha tractat molt
bé i inclús la comunitat Thaman em van convidar a
una festa seva en agraïment al 'bolo' que els hi vaig fer.
Impressionants els seus balls i cançons que recorden els
més antics ritus.
Com a anècdota, la meva visita a un dentista, ja que em va
caure l'empast, bona feina però...
Bé, 'xapulines', més cosetes en la pròxima
entrega, ara ja a pensar en el trèking al sostre del món!!!!"
Kathmandú,
18 d'abril 2007
En
Pinxo ha repartit tots els nassos que es va endur, en les 18 animacions
que ha fet al llarg i ample del Nepal. Avui es retrobarà
amb tres 'diables' més, l'Ivan, en Jordi i en Paulino, per
anar fent trekking per l'Himàlaia i mirar de fer un parell
de cims. 'Un nas al Nepal' s'ha acabat i ara comença
l'aventura dels 'diables excursionistes':
"Qui
em diria a mi fa uns mesos, quan encara somiava en fer de pallasso
al Nepal, que arribaria el dia en que faria la meva última
actuació. Així va ser diumenge passat.
A Kathmandú
vaig començar i a Kathmandú
he acabat i, entre mig, Sindul Palchok, Pokhara, Bhimpedi, Chitwan,
Mahendranagar, Dhanghadi i Sita Paila.
En total 18 bolos per centres d'acollida, comunitats rurals, escoles
i pobles de bona part del Nepal. 300 nassos repartits (i encara
podria repartir-ne més) i el més important algun somriure
d'un nen/a, o no tant nen.
Aquest correu-e és per a donar les gràcies a tota
la gent que m'ha ajudat en aquest camí fins a arribar aquí,
als que m'han donat suport, els/les que s'han lligat un nas o s'han
interessat per aixó.
Si algú em preguntés quina és la millor experiència
al Nepal, sens dubte li diria que és la seva gent, amable,
simpàtica i, sobretot, humana, tant humana que tot i les
mancances, els talls de llum i aigua, la corrupció política
i les diferències de castes, no perden mai el somriure!!!!
Avui arriben l'Ivan, el Jordi i el Paulino i demà marxem
a Lukla per (si tot va bé) arribar en uns quants dies al
Camp Base de l'Everest, o sigui que, fins que no tornem no puc escriure.
Salut per a tothom!!!!"
Kathmandú,
25 d'abril 2007
|
