El passat dissabte 17 de maig 2003,
el col·lectiu cultural TriRems ens va endinsar en la història de la 'Fabra i Coats'.
Com per art de màgia, un conjunt musical anava amenitzant les explicacions de l'historiador Martí Checa que s'interrompien amb aparicions esporàdiques de personatges històrics com Ferran Puig, Ignasi Iglesias i algun sindicalista anònim que ens va remetre a les lluites obreres de la Catalunya de principis de segle.
La visita ens va permetre entrar a la fàbrica que encara està en actiu i passejar per alguns tallers i pels carrers d'una petita ciutat dins d'un poble, Sant Andreu de Palomar.

L'any 1903 es constituí la 'Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats', fruit de la fusió de la 'Sociedad Anónima Sucesora de Fabra y Portabella' amb el grup britànic 'J&P Coats Ltd', convertint-se en la primera inversió estrangera en l'economia industrial catalana.
La història de la fàbrica, però, es remunta fins l'any 1839 quan es fundà 'El Vapor del Fil', una petita fàbrica de filats i torçats de lli, a l'actual Rambla de Fabra i Puig. Aquesta petita indústria anà creixent i s'esdevingueren diverses compres i fusions protagonitzades per Ferran Puig, Jaume Portabella, Camil Fabra i un llarg etcètera d'homes de negocis que aplanaren el terreny per la fusió definitiva amb els industrials escocesos de l'any 1903.

L'aportació del grup de Paisley (prop de Glasgow) va obrir nous mercats i un procés de manufactura innovador en la indústria catalana d'aleshores.
La fàbrica va anar creixent, en va anar adquirint d'altres a la província de Barcelona, a Girona, i a Sant Andreu va arribar a tenir més de 3000 treballadors.

A principis del segle XX i fins la dècada dels trenta, la indústria tèxtil representava gairebé el 70 per cent de la producció industrial andreuenca i bona part de la culpa la tingué la 'Fabra & Coats'. Sens dubte aquesta i d'altres fàbriques, com més endavant la 'Maquinista Terrestre y Marítima', foren un pol d'atracció pels inmigrants que arribaven de Catalunya endins buscant noves oportunitats.
En aquest sentit, 'La Fabra' i els seus antecessors jugaren un paper primordial ja que, des de mitjan segle XIX reberen la primera onada migratòria important que arribava a Sant Andreu de Palomar.

Aquests homes i dones, provinents dels punts més diversos de la geografia catalana, s'instal·laren en les cases antigues del municipi andreuenc, en carrers foscos i mal ventilats. A partir del darrer quart del segle XIX, els cacics locals intentaran dur a terme algunes intervencions urbanístiques per millorar les condicions higièniques de la població, com la construcció del nou cementiri o del mercat, però qualsevol iniciativa era travada pels interesos econòmics i polítics. En aquells anys s'iniciaren unes llargues negociacions per urbanitzar la Rambla de Santa Eulàlia i només l'alcalde Josep Soldevila aconseguí executar algunes intervencions mínimes però que ja eren molt més del que s'havia fet fins el moment.

És important tenir present que aleshores Sant Andreu de Palomar era un municipi independent, amb una economia eminentment agrícola i amb un consistori i una administració corruptes, estructurades dins del sistema de la restauració borbònica en què dos partits polítics s'intercanviaven el poder a base de fraus electorals i compra de vots. L'estat burgès tot just començava a caminar i només funcionava a l'hora de reprimir les aspiracions democràtiques i obreres.

En aquest sentit, no serà fins a principis del segle XX que es comencin a donar les primeres passes per solucionar algunes problemàtiques. Des del consistori barceloní (l'any 1897 Sant Andreu de Palomar fou annexionat a la capital) hi hagué l'interès de desviar algunes inversions per dur a terme intervencions urbanístiques necessàries com l'obertura de carrers i places, el cubriment de les rieres (que havien provocat mortaldats a finals del XIX i en tornarien a provocar a principis del XX), etc.

Però també s'organitzà la societat per crear entitats caritatives fomentades des dels sectors més conservadors; institucions de socors mutu gestionades pels elements de la nova burgesia andreuenca amb pretensions polítiques; i continuaven existint les associacions pròpiament obreres, gestionades pels treballadors que tenien com a objectiu, a més de les típiques caixes de resistència, fomentar l'alfabetització i la cultura entre els homes i les dones que havien de treballar més de quaranta hores setmanals a les fàbriques.

segueix