..Tovallola a l'espatlla i amb el banyador ja posat, Narcís i Ivan caminen cap a la piscina del càmping decidits ha començar el dia amb un bon bany i una bona dosi de sol.
- I què, Narcís, amb ganes de tornar a casa?
- No, no en tinc ganes. M'ho estic passant aquí molt bé.
- Bé, però ara t'hauràs de fer càrrec del teu negoci un cop arribem a Sant Andreu.
- Sí... -diu rient -. D'això en tinc ganes, i clar, tot no es pot tenir... A vegades s'ha de renunciar a coses que vols però que no pots tenir.
- És molt difícil tenir-ho tot.
- Jo voldria tenir a l'Esperança amb mi. Tu no voldries tenir a la Susan?
- No, Narcís. La Susan se'n va anar amb un altre.
- Ostres, Ivan. Això no m'ho havies dit... I no estàs trist?
- Una mica, per això vaig tornar... Per això i per estar amb la meva família.
- Sí, què xulo! I..., i... ara que ja no tens nóvia, tornaràs amb la Natàlia?
- Però què dius? La Natàlia no voldrà saber res de mi.
- Això tu no ho saps. Ni tan sols l'has trucat. Ni ho has intentat per saber-ho.
- Tens raó, Narcís... Tens raó com sempre -diu abraçant-lo -. Saps què faré? Quan diumenge arribi a casa, la trucaré. I si m'engega, doncs mira, mala sort.
- Així m'agrada -diu Narcís rient -. M'ho he passat molt bé aquests dies. Me n'alegro que hagis tornat...
- Jo també, germanet, jo també...

Pilar agafa la seva bossa de mà i les ulleres de sol. Roser està asseguda al sofà.
- Surts?
- Sí, vull passar-me per la parada de la Lola i comprar pinyons pel rostit. Per què no m'acompanyes? Et convé que et toqui l'aire!
- No em ve de gust... No deixo de pensar en el Jaume. Demà farà un mes que es va morir als meus braços...
- Has de començar a superar la mort del Jaume. No pots estar la resta de la teva vida vivint dels records...
- Demà faran una missa... -diu amb la mirada perduda.
- Mira, jo me'n vaig, fes el que vulguis... Fins després.

Al taller, Quim, Iolanda i Huari no deixen d'entrar caixes i material per muntar la nova lampisteria.
- Uf! Qué montón de cajas...
- Hauríem d'anar endreçant coses... -diu la Iolanda -, omplir prestatgeries i desfer-nos de les caixes per deixar lloc lliure.
- Sí, tienes razón. Pero jo antes necessito omplir estómac.
- No seria mala idea... Si vas al Peris, jo m'apunto -diu la Iolanda.
- Fet! Quim, vols venir?
- No, no... Aneu vosaltres. Jo seguiré fent -diu deixant una caixa al terra.
- Molt bé. No trigarem gaire -diu Iolanda.
Ella i Huari es netegen les mans i agafen diners. Surten del local, deixant sol al Quim. Quan s'assegura que no tornaran, entra en l'oficina. Treu un parell de caixes apilades. De la que queda sola, agafa un cartró de vi que té amagat, se'l mira i es pren un parell de glops. Després tornar a deixar-ho tot com estava, quedant-se una mica ensopit.

Cecília posa la ràdio mentre Alba un dia més està asseguda davant l'ordinador.
- D'aquí 10 minuts -diu el presentador del programa de ràdio - sabrem quina és la pregunta que cal contestar correctament per poder emportar-se aquest meravellós creuer pel Mediterrani... Estigueu atents a la cançó que sona!
- Mare de Déu! -diu la Cecília -. No entenc com pot agradar a la gent aquesta cançó del "aresejerese" aquest dels nassos!
- Doncs a mi m'agrada -diu l'Alba.
- Ei! Però si m'estaves escoltant... Ja pensava que t'havies tornat a quedar atontada amb l'ordinador. Et passes les hores amorrada a aquesta pantalla!
- És que el meu amic encara no s'ha connectat...
- El teu amic? Ai, on anirem a parar amb aquesta jovenalla!!
- Recordeu -continua dient el de la ràdio -. A les 12 del matí farem la pregunta!

Al Peris també tenen la ràdio posada.
- Aquest concurs em posa dels nervis, Cinta... Podem anar a qualsevol lloc de vacances...
- Hem d'aconseguir el creuer com sigui, Peris.
- Posa't a la cua, mama. La Marta i jo també el volem.
- Doncs no sé com t'ho faràs per trucar. Aquest telèfon el necessito jo...
- L'altre, la cabina, serà per mi, i la Marta intentarà trucar des del mòbil.
- Sembleu els legionaris fent l'estratègia abans d'ocupar l'illa Perejil dels collons! Mira que ens estan tocant els pebrots aquest moros!
- Peris!! -diu ofès en Huari que és a la barra amb la Iolanda.
- Perdona'm Huari -diu penedit -. Però és que ja estic fart de sentir parlar en els telenotícies d'aquest tros de roca flotant!
- Ja t'entenc. A casa no hablamos d'una altra cosa. Va, cobra't.
- Huari, jo vaig passant.
- Pren! El canvi... i si vols una mica de perejil... també en tinc -diu rient.
Huari es riu i acomiadant-se, marxa.

A la parada de la Lola, Rafa i Isabeleta ja tenen el mòbil preparat. Lola també és a punt al costat de la ràdio.
- Segur que fan una pregunta sobre la cançoneta aquesta que posen quan fan l'anunci del creuer.
- No cridis al mal temps tu ara, Isabeleta -diu la Lola.
- Millor resa alguna cosa perquè la pregunta sigui fàcil i ens agafin el telèfon -diu el Rafa.
En això, que arriba la Pilar.
- Bon dia... Lola, que em pots posar un quart de pinyons?
- Un moment, Pilar. El concurs està a punt de començar...
- D'acord -diu Pilar sense saber molt bé de què parlava.

Mentre espera, s'apropa a la seva parada, tancada. Molts bons records li venen al cap però de sobte el seu rostre es torna trist quan veu un cartell de Es Ven. Desolada, marxa del mercat sense comprar el que volia.

- Són les 12 -diuen a la ràdio -. És l'hora de fer la pregunta per poder aconseguir el creuer pel Mediterrani. 8 dies amb totes les despeses pagades...
- Vinga... vinga... Fes la pregunta d'una vegada -diu la Lola nerviosa. Tots estan pendents de la ràdio...

- Atenció -diu el de la ràdio -, un cop faci la pregunta podeu començar a trucar al telèfon que us donarem després... I la pregunta és: com és la tornada de la cançó de Las Ketchup que portem tota la setmana escoltant en l'anunci del creuer? -la torna a repetir -.Durant la propera hora rebrem totes les trucades... La primera que contesti correctament s'emporta el nostre premi... Truqueu a partir d'ara al...

- Cagondena!! -diu el Peris -. Tot el matí pendents del maleït concurset i ara en surten amb aquesta collonada de pregunta.
- No et preocupis, Peris -diu la Cinta rient -. Sempre ens quedarà anar d'acampada...
Peris se la mira i rient, l'abraça.
- Res... merda! Odio les cançons de l'estiu -diu el David.
- No t'amoïnis -diu la seva mare-. Igual la Marta pot trucar.

- Sabia que no podria contestar la pregunta -diu la Lola -. No sé per què em vaig fer il·lusions!
- Doncs jo la conec -diu la Isabeleta -. De tant escoltar-la l'he acabada aprenent.
- I a què esperes?? Truca!! -exigeix el Rafa.
Lola se la queda mirant amb cara de sorpresa.

Núria enganxa cartells per les parets pels carrers de Sant Andreu quan es troba amb la Pilar.
- Bon dia, Pilar.
- Ei, nena, hola! Què hi fas per aquí?
- Miri, publicitant-me, a veure si guanyo diners donant classes de piano.
- Això està molt bé...
- I la meva àvia? Com es troba?
- La veritat, una mica ensopida. L'hauries d'anar a veure. Igual l'animes.
- Potser sí que vindré... Bé, vaig a seguir. Que vagi bé!
- Adéu, maca...

Mentre, la Isabeleta continua trucant a la ràdio:
- No l'agafen...
- Insisteix, dona, encara no han encertada la resposta...
- I tenim nova trucada... -diu el presentador de la ràdio -. Bon dia, sap cantar la tornada d'aquesta cançó que sens dubte, és la cançó de l'estiu?
- Crec que sí... -estossega i comença -: "aserejé ja dejé dejebe tu dejeberese ebi onouba amajabi ande bugui ande buididipí" o una cosa semblant...
- Aquest veu em sona -diu la Lola.
- Molt bé!! La resposta és correcta!! El creuer és per vostè! Com es diu?
- Cecília... Cecília Amorós -diu tota contenta
- La mare que la va parir! -diu la Lola emprenyada.

- No fotem! La Cecília?? -diu el Peris al costat de la ràdio.
- I com ha sabut la resposta? -diu el presentador -. Se sap la cançó?
- En realitat no, però tinc una néta molt espavilada!
- Doncs ja tenim guanyadora! No pengi que li prendre'm les dades ara mateix...!

Al vespre, sona el timbre de la porta i Núria obre. Es queda sorpresa quan es troba al Nacho.
- Hola, Núria!
- Hola... què hi fas aquí?
- Perdona, pensava que quan abans t'he trucat al mòbil per quedar m'havies reconegut...
- Doncs no, no ho havia fet... O sigui que has estat tu qui m'has trucat interessat en aprendre a tocar el piano?
- Exactament... Aquest matí he vist que penjaves els anuncis i m'he dit que seria una bona manera de fer-me perdonar per l'incident de l'altre dia.
Núria somriu.
- No t'he de perdonar per res... Vols passar?
- No, només he vingut per concretar quan comencem.
- I el preu no?
- No..., pels diners no pateixis. Estic segur que n'ets una bona professora...
- M'has agafat tan de sorpresa -diu Núria nerviosa -. Doncs si vols, comencem dilluns, et sembla bé? A les sis?
- A les sis, perfecte... Bé, ara me n'haig d'anar... Fins dilluns.
- Adéu...
Núria tanca la porta quedant-se amb un somriure d'orella a orella.

Per la nit, Núria i Natàlia són amb la Marta que les explica com ha anat l'experiència amb el tatuatge.
- Entrem el David i jo i em seuen. Em preparen el braç mentre escollim el dibuix. I quan el noi anava a començar, no sé què li ha agafat al David que s'ha posat pàl·lid i ha hagut de sortir mig marejat... Molta boxa, molta boxa, però després l'entren cagarrines veient això!
Les tres amigues riuen.
- Fins que això no es curi no us ho podré ensenyar bé, i la veritat, jo pensava que faria més mal.
- No en fa tant, ja t'ho vaig dir -diu la Natàlia. - I tu què? Has rebut alguna trucada ja per donar classes?
- Sí, ja tinc un alumne...
- Què dius? -diu la Natàlia rient -. I està bé?
- Us en recordeu del noi que va ensopegar amb mi aquí l'altre dia? Doncs és aquest!
- Ostres, nena!! Si que te'ls busques ben guapos... -diu la Marta contenta.
- La veritat que no està malament... però ara no vull relacions...
- No siguis tonta, Núria i aprofita -diu la Natàlia -. Si ha anat a aprendre piano igual vol que també l'ensenyis... solfeig... ja m'entens...
Totes tres tornen a riure...

Remei, està servint una taula quan se n'adona que el Ramon l'observa des de la finestra. A la noia li cau tot...
En Fede el veu i surt al carrer...
- Què fas per aquí?
- No puc fer un tomb?
- Per aquest local no. No ets ben rebut. O sigui que fot el camp i no t'acostis!
Ramon torna a mirar per la finestra a una Remei espantada. Ramon somriu i marxa.

Les tres amigues poc després, s'acomiaden en la porta de La Fusteria. Marta i Núria marxen juntes i Natàlia sola. La noia comença a caminar i a travessar carrers. Mira l'hora: a punt de tocar la una de la matinada. Es fica en un carrer estret i poc il·luminat.
De sobte, quan està a punt d'arribar al final i girar el cantó, un home apareix davant d'ella, amb un passamuntanyes, tot vestit de negre. Natàlia crida i dóna mitja volta. L'agressor l'agafa dels cabells i la noia cau a terra. L'home li dóna una bufetada i la fica dintre d'un portal tapant-li la boca amb la ma i veient en els seus ulls... la por.

Channing