..El cine s'ha quedat buit. Tothom ha felicitat a l'Olga i l'han donat l'enhorabona a la Paquita i al Francisco. Tots tres es queden sols al pati de butaques.
- Quina nit! -diu l'Olga.
- Plena d'emocions i de sorpreses, oi? -diu en Francisco.
- Mira, Olga, ho hem estat comentant el Francisco i jo i pensem que no podem acceptar el que ens proposes. Jo estic posant en marxa un negoci, no puc encarregar-me d'un cinema.
- No t'has d'encarregar de res... Si he fet el que he fet és perquè jo des de Berlín no puc estar pel Nou Xicago. Francisco ha treballat aquí tota la vida. Ell sap com portar el cine. Tu has estat la dona que el meu pare va estimar i després que ell morís vaig ser tan injusta amb tu, Paquita...
És el mínim que puc fer per tots dos. Sé que sabreu portar aquest cine com alguna cosa més que un simple negoci. I a més, la decisió està presa, i els papers a punts perquè els signeu.
- Olga, em tens tan impressionat... El teu pare n'estaria ben orgullós del que has fet.
- Gràcies, Francisco. Bé, a partir d'ara, això és vostre... o nostre -diu rient.
- Quan marxes, Olga? -pregunta la Paquita.
- Demà a primera hora. Ja tinc ganes de tornar a ser a casa.
- Dóna-li records al Matt... -diu Paquita.
- Ho faré...
En aquest moment entra Rut que es dirigeix a ells pel passadís.
- Tingui, les claus de la taquilla -li diu a l'Olga.
- Mai hagués imagina't veure't treballant per nosaltres -diu Francisco.
- Per vosaltres? La meva cap és ella...
- A partir d'ara, no. Ho seran ells -diu l'Olga.
- O sigui que ja pots espavilar-te i fer la feina ben feta -diu la Paquita.
Tots somriuen mentre la Rut surt una mica molesta.

Al matí, en el Peris, ell i la Cinta riuen darrere la barra:
- T'imagines al vaixell? Oh! Quines bones vacances! -comenta ella.
- Igual el Marcel ens pot donar un cop de mà... -diu en Peris dirigint-se al Marcel assegut en una taula -. Ei, nano! Que ens pots donar un cop de mà?
- Si puc, clar que sí.
- És que hem sentit per la ràdio l'anunci del concurs aquest que fa un programa. Qui contesti a la pregunta s'endú un creuer pel Mediterrani.
- Ah, sí! Ho fan cada any. Normalment fan una pregunta sobre una cançó de moda. Una xorrada. Quasi sempre, la primera trucada encerta i guanya el premi.
- I tu no ens pots ajudar? Podriem intentar saber quina és la pregunta i ja la tindríem preparada...
- No fotis, Peris... -diu en Marcel rient -. Vols fer trampes? No et puc ajudar amb això. A més, encara que volgués, la pregunta no la escullen fins el mateix matí del concurs.
- Cagondena! Doncs sí ho tenim magre! Bé, nano, gràcies de totes formes. Havia d'intentar-ho, no?
- De res... -diu Marcel que mossega la torrada mentre Peris torna a la barra.

En una taula propera, esmorzen la Lola i la Cecília:
- No saps quina merda és tenir la mà així... Menys mal que la Mari m'ha volgut substituir.
- Sí noia... I menys mal que ha estat després de l'obra... Quin èxit, veritat? I va ser tan emocionant tot plegat...
- El Peris és una joia, i tu... Tu també ho vas fer molt bé.
- Què és el que he sentit? -diu sorpresa la Lola -. M'has felicitat pel meu paper?
- No siguis burra, va! -diu Cecília rient.
- Gràcies, és tot un honor sentir-te dir això... Ara el que necessito són vacances. Tant de bo pogués guanyar el creuer aquest del concurs de la ràdio...
- Jo mira, amb l'Alba aquí m'estimo més quedar-me per Sant Andreu. A més, deu ser tan difícil que agafen la teva trucada per concursar...
- És clar, però ho intentaré. Això sí, espero que la pregunta per contestar sigui fàcil... Bé, marxo a la parada... Tu ara a cuidar a la Desi?
- Sí, mira, què hi farem... Ara, jo molt contenta, eh? No és gens complicat fer de mainadera i a més l'Alba es passa tot el matí a l'ordinador de la Mari... Em quedo parada de veure com una nena tan jove fa servir l'ordinador tan bé...
- Ai, neteja't la baba, Cecília... -diu rient.
Lola s'aixeca i s'apropa a la barra per pagar. Després surten totes dues del bar.

En les taules de fora, el David para amb la Marta i la Núria.
- Tothom parla del concurs de ràdio -diu ell.
- És que fer un creuer... T'imagines tots dos allà prenent el sol, donant-nos la brisa...? Jo crec que intentaré participar. Tu què dius, Núria?
- Jo no tinc el cap ara com per pensar en creuers...
- Bé, vaig cap a dintre -diu David fent-li un petó a la Marta abans d'anar-se'n.
- Ara se us veu molt bé un altre cop... -diu la Núria.
- La veritat és que sí, que tornem a estar bé. Però ens ho prenem a calma. I escolta, vindràs aquest vespre o què? La Natàlia té moltes ganes de veure't...
- No ho sé, no estic d'humor...
- Va, Núria, no em facis suplicar-te... T'anirà bé sortir una estona. A més, si em dius que no estaré tot el dia donant-te la pallissa...
- Està bé... vindré... Però una estoneta, d'acord?
Marta assenteix amb el cap i somriu emocionada agafant de les mans a la seva amiga.

La Cecília arriba a La Fusteria i obre la porta. L'Alba que està amb el seu pare, la veu.
- Adéu, papa! Marxo amb l'àvia a casa de la Mari -diu la nena fent-li un petó.
- No molestis gaire i fes el que et digui.
- Sí, ja ho sé... -diu ella mentre va cap a la porta on l'espera la Cecília.
Fede té un somriure d'orella a orella. Amb un drap, asseca una copa de cervesa.

Poc després, entra la Remei i seu en la barra.
- Hola, Fede. Em fas un te?
- Clar que sí dona... Escolta -li diu mentre prepara el te -, encara estàs buscant feina? La Marta m'ha dit que plega...
La Remei, contenta, li respon:
- M'ofereixes treballar aquí, amb tu?
- Clar, no m'ho vas preguntar? Doncs això, que si vols, la feina es teva. Tens experiència, no?
- Home..., el que diu experiència no, però aprendré ràpidament!
Remei, entusiasmada, entra en la barra i li fa un petó a la cara a un Fede abrumat.
- Gràcies! Sabia que podia comptar amb tu!
- Té dona, té... el te! -diu amb ironia.
- Quan començo?
- Si no tens res més a fer, aquesta mateixa tarda. Parla amb la Marta, ella t'ho explicarà tot.
- Gràcies, de debò... No te'n penediràs!
Remei agafa el seu te i torna a seure a l'altra banda de la barra mirant molt contenta i feliç al seu nou cap.

Mari arriba a casa després de treballar en la perruqueria. La Cecília s'està mirant la tele, la Desi dorm i l'Alba està amb l'ordinador.
- Ei, hola! -diu Mari apropant-se a on està la seva filla dormida
-. Cap problema?
- Cap ni un. Tens una filla molt bona.
- Alba, i tu què? L'has donat a la Desi de dinar?
- L'Alba s'ha passat tota l'estona enganxada a l'ordinador. Mai m'han agradat aquests aparells.
- I què és el que fas? -li pregunta la Mari apropant-se a la nena.
- Navego per internet, baixo fotografies, lletres de cançons... També estic en un xat de gent de la meva edat, però és molt avorrit.
- Vaja, ja veig que estàs molt distreta -diu la Mari.
- Sí... Fins i tot surto en internet.
- Ah, sí? Com és això?
- Perquè hi ha una web del "Vides de Lloguer". Surto al repartiment, i el Santi també. Ho vols mirar?
Mari perd el somriure i amb la veu tremolosa accepta la proposta de l'Alba. La nena escriu l'adreça en el navegador i poc després apareix la plana de la sèrie. Alba punxa en l'apartat "Actors i Actrius" i li mostra les fotografies d'ella i del Santi.
- Avia, avia, mira'm! -crida la nena
Cecília s'apropa a la pantalla i veu com els ulls de la Mari comencen a posar-se vermells.
- Va, Alba, treu això... No veus que la Mari es posa trista?
- No passa res, Cecília... Només és que m'he emocionat una mica al recordar-lo...
Mari es queda mirant la foto del Santi.

Es fa de nit...Marta dóna les últimes instruccions a la Remei que es queda darrere la barra mentre la noia es reuneix amb la Natàlia i la Núria en una taula.
- Què explicàveu? -pregunta la Marta mentre seu.
- Res, m'estava ensenyant el tatuatge que s'havia fet -diu la Núria.
- Ostres, què maco! I quin mal t'haurà fet!
- Gens..., bé, només una mica. En tenia moltes ganes i finalment, fa uns dies, em vaig decidir. Vaig trobar un lloc fiable, amb totes les mesures d'higiene i tal, i ho vaig fer -diu la Natàlia mentre ensenya el braç.
- Escolta, i saps que l'Ivan ha tornat? -diu la Marta.
- Sí, però ni tan sols m'ha trucat. Estarà pendent de la seva novia...
- Si no t'ha trucat és perquè ha marxat amb el Narcís d'acampada, però torna la setmana vinent... -diu Núria -. I per la seva noia no pateixis..., ja no en té.
- És igual, no crec que se'n recordi de mi... M'ha pogut trucar abans d'anar-se'n si estigués interessat, no? Ja passo d'ell.

Mari està en la barra xerrant amb el Fede quan entra el Marcel.
- Ei! Quina sorpresa! No esperava veure't per aquí!
- Mira, feia calor i li he dit a la meva filla si sortíem ha fer un tomb, i com no ha posat cap entrebanc...

Mari es gira i veu a la Remei que està endreçant unes copes.
- Perdoneu... Remei -diu Mari acostant-se on és l'altra.
- Hola...
- Escolta..., que encara no t'he pogut donar les gràcies per això que vas declarar al judici. Estic en deute amb tu.
- Vaig fer el que havia de fer.
- No entenc com no vas denunciar al Ramon per maltractaments...
- Suposo que perquè me l'estimava, però ara ja està...
- Si algun cop necessites res... -diu la Mari.

En aquest moment, apareix la Núria:
- Perdoneu, Remei, em poses un got d'aigua i un cafè amb llet...?
- Clar que sí. Seu i te la porto.
- No, no cal, ja m'espero.
Entra el Nacho en el local. Mari es gira i el veu tornant al costat del Marcel i la Desi.
- Hola nois! Mari...
- Hola, Nacho... Què fas per aquí? -diu una mica nerviosa la Mari.
- Res, m'he passat per prendre alguna cosa. Puc convidar-te alguna cosa?
- No, no, gràcies... Tinc presa..., tenim presa, oi Marcel? És que m'ha convidat a sopar i arribem tard... -Mari mira al Marcel fixament.
- Eh..., sí! És cert. Arribem tard. Bé, Fede, ja ens veiem demà... Adéu Nacho...
- Si us plau, si em deixes passar -li diu la Mari al Nacho.

Nacho deixa lliure el camí perquè la Mari pugui passar amb el cotxet de la Desi. Però al fer-se cap a enrere, ensopega amb la Núria que portava el que havia demanat, caient-li tot al damunt...
- Ostres! Ho sento molt! No t'havia vist! T'has tacat molt?
- No et preocupis, no passa res...
De sobte, Núria i Nacho es miren fixament durant uns segons... després, ella torna a seure amb les seves amigues, i Nacho es queda mirant-la...

Channing