..Una de les funcions del president de l'associació de veïns és organitzar esdeveniments en el que participés tota la comunitat. Des de fa dies, la prioritat del Francisco era intentar convèncer als seus amics perquè donessin suport a l'Eli en el concurs de televisió per evitar que la fessin fora. L'esforç de la setmana passada va obtenir resultats positius doncs la noia es va quedar en el programa, però ara la cosa se li havia complicat.

El Francisco caminava d'una punta a una altra del seu menjador mentre la Trini estava asseguda al sofà intentant veure la televisió:
- Vols fer el favor de seure, Francisco? Em tens dels nervis!
- No puc, Trini. Necessito trobar la solució més justa al problema que tinc entre mans.
- Quin problema? Ninu, em sembla que t'has implicat massa en aquest concurset. No veus que estan fent un munt de calers a costa teva?
- L'Eli i la K formen part d'aquesta comunitat i és la nostra obligació participar-hi per evitar que algun dels seus competidors, guanyi aquest divendres el concurs.
- Sí, rei, però et recordo que ara has de votar per decidir qui dels cinc que queden guanyarà. I tu a favor de qui et penses posar? De la K o de l'Eli?
- Coi! Doncs aquests és el dilema que tinc! Sembla mentida, Trini, que encara no t'hagis adonat.
- No faig una altra cosa que adonar-me'n... Per què no et baixes al Peris una estona i així pot ser ho veus tot més clar? O a La Fusteria, que igual et trobes a l'Aureli i entre tots dos trobeu una solució?
- El Peris? La Fusteria? -diu Francisco parant en sec -. Trini, ets un geni. La dona més intel·ligent del món.
- Què dius??
- Vine aquí que et menjo a petons! -diu ell tirant-se a sobre d'ella per menjar-li la cara a petons.
- Ves, ves! Corre! Si no vols que m'enfadi!
- Sí, marxo. Ja t'ho explicaré després.
- Ai..., homes!

El Francisco marxa camí del pub mentre la Trini agafa el seu comandament a distància per canviar de canal el televisor.

A La Fusteria, el Rafa xerrava amb el Rai i l'Iris que estava allí amb ell.
- I no puc entendre que ara es fiquin en embolics de judicis i advocats per lluitar per la custòdia del petit. La reacció dels pares de la Isabeleta em sembla tan fora de lloc...
- No pots ajudar a la Charlotte d'alguna manera? -pregunta l'Iris.
- No deixo de pensar com puc ajudar-la. La pobre té totes les de perdre. I si això passés no m'ho perdonaria mai. Jo tinc la culpa de tot el que està passant.
- Vols fer el favor de treure't aquesta idea del cap?
- Rai, no puc. És la veritat! I si jo vaig provocar tot això, jo ho he de solucionar.

El Rafa s'aixeca del tamboret anant-se cap a la sortida.
- On vas, Rafa?
- He d'intentar-ho, Rai. No puc quedar-me de braços plegats.
- Deixa'l -diu l'Iris.
- Em sap tan de greu veure'l així...
- Ho sé, a mi també, però s'ha d'adonar per ell mateix.
- Vaig a fer números que suposo que el Fede haurà de passar-se pel seu negoci tard o d'hora.
- Rai, he estat pensant en una cosa des de fa uns dies.
- Respecte a què?
- Respecte a tu i aquest pub. Portes tot aquest estiu treballant aquí com si fos teu. Gastant diners en aparells i històries per millorar-lo i fer-lo rendible. I tu de moment, només treus que mal de caps.
- Ha estat una decisió meva. No puc quedar-me de braços plegats.
- El Rafa no et va insinuar que podries associar-te amb els Pardo? Així almenys, en trauries alguna cosa més que un sou a final de mes.
- Sí. Però ara no tinc diners per fer això. O sigui que em conformaré amb el que hi ha ara.
- Rai, això és el que he estat pensant. Ara sí tenim diners.
- De què parles, Iris?
- Dels diners que m'ha deixat en herència el meu pare. Invertim-los aquí. Els pots fer servir per comprar una part de La Fusteria i així tindries veu i vot en totes les decisions que es prenguessin sobre el negoci.
- Iris, no puc fer això. És la teva herència!
- Ets el meu marit i t'estimo. Pots fer-ho i vull que ho facis.

En aquell moment, entra el Francisco amb moltes preses.
- Hola nois! Rai, haig de fer-te una proposta que no pots refusar.
- Jo li acabo de fer una altra a la que tampoc pot dir-me que no -diu l'Iris.

Mentrestant al bar Peris, el Max havia congregat a un grupet de gent, amics i familiars. La Remei repartia copes de cava entre tots.
- Encara no em puc creure que marxis a Londres a viure -diu la Núria.
- Ni jo, però he pres la decisió correcta. Vull estar al costat del Iago. L'únic que em sap greu és per la Clara, però quan l'altre dia la vaig visitar i li vaig dir, ho va entendre. Tan de bo tot surti bé.
- No t'amoïnis per res, Max -diu la Carme -. Nosaltres estarem pendents de la Clara i et mantindrem informat de tot el que passi.
- A més, que Londres no està tan lluny i vindrem de tant en tant -diu el Iago.
- Al final em sentiré culpable i tot -diu el Beni.
- Culpable per què? -pregunta la Carme.
- Perquè si no m'hagués embolicat en tot això de la campanya publicitària, ara ni el Max ni el Iago marxarien de Sant Andreu.
- No diguis tonteries, Beni. Ara les coses us van bé, a tu i al Iago. I jo només em prenc un temps de descans, com quan vaig marxar amb el Quim. Però això no significa que desaparegui per sempre.
- Sigui com sigui, et trobarem a faltar, Max -diu l'Óscar acompanyat per la Canya.
- Va, vinga! -crida la Remei -. Teniu tots la vostra copa? Doncs ara el Max que faci un brindis, no?
- Això, això - criden alguns.

- Està bé... -diu somrient -. Ja sabeu que jo no sóc home de discursos però sabeu que us trobaré a faltar i que marxo deixant moltes coses pendents. Vull brindar per la meva família, perquè trobin les forces per tirar endavant i aconseguir que la Clara surti de la presó. I vull brindar també pels meus amics, en especial pels Benjumea. Óscar, passi el que passi, sempre sereu una gran família. I bé, no sé què més dir-vos... Que us estimo molt a tots!

El Max aixeca la copa i després la resta abans de beure un glop. En aquell instant apareix el Francisco que s'acosta al Fidel:
- Ei, hola! Què et poso?
- Què està passant aquí?
- Res, el Max, que marxa a viure a Londres amb el Iago.
- No sabia res..., ara el saludaré. Però jo abans, volia parlar amb tu. T'haig de fer una proposta a la que no em pots dir que no, Fidel.

El Rafa després de marxar de La Fusteria es va dirigir a casa dels pares de la Isabeleta on només hi havia el Bernat.
- Què hi fas aquí?
- Senyor Bernat, vinc a apel·lar als bons sentiments que puguin tenir dins. Vinc a suplicar que deixin estar la guerra per la custòdia del fill de la Isabeleta ara que encara no ha començat i esteu a temps d'aturar-la. La rancúnia no servirà per res. Només per fer que el nen pateixi.
- Rafa, no sé per què et fiques pel mig ni t'hauria de donar cap explicació però no és natural que una dona com ella tiri endavant sola amb una criatura que resulta ser el meu net.
- Haguessin actuat igual si en lloc de morir la Isabeleta, hagués mort la Charlotte?
- La Isabeleta era la mare del Rafita.
- I la Charlotte també. Jo tampoc ho podia entendre fins que vaig veure com s'estimaven totes dues al petit. Com el cuidaven i estaven per ell. Com confiava la seva filla en la parella que havia triat per formar una família perquè... això és el que eren els tres..., una petita família. I s'estimaven. I això que fan no serveix per respectar la memòria de la seva filla, perquè ella deu estar patint veient com els seus pares s'estan comportant.
- Per què va haver de canviar tot? -diu la Nati entrant amb el nen per la porta.
- Senyora...
- Per què no seguíreu casats? Tots els nostres principis van acabar a les escombraries. Tot en el que creiem... De res va servir l'educació que li vam donar a la nostra filla.
- Potser ella era més feliç que mai ara, com vivia, que com ho estava fent amb mi. Va trobar en la Charlotte a una persona bona, honesta, comprensible, sensible, que l'entenia i li donava suport. I no és això el que tots busquem en una altra persona amb la que volem compartir la vida? Si continuen, si tiren endavant amb el procés judicial, patiran vostès, la Charlotte i sobretot, el nen. Només he vingut per demanar-li que s'ho pensin bé. Que oblidin què és la Charlotte i que pensin en la seva filla i en el que volia. Era feliç i estic segur que ara deu estar molt disgustada per tot plegat.
- Si és això tot el que has vingut a dir-nos, si us plau, marxa -diu ella.
- Està bé. Com vulguin. Bona tarda.

El Rafa surt del pis.

El Francisco arriba a casa amb un somriure i seu al sofà:
- Ara arribes? On has estat tota la tarda? No havíem d'anar a comprar uns llençols pel llit?
- Trini, sóc un crack.
- De què parles tu ara?
- D'això, de que sóc el millor!
- Ja has resolt el teu gran problema?
- Sí. I em sembla que ha estat una decisió molt encertada.
- Ai! Vaig a la cuina que el sopar no es farà sol. I avui el senyor president està... extasiat. Mira'l...!

El Francisco posa els peus damunt la taula i tanca els ulls mantenint el somriure de satisfacció.

Esforçar-se per aconseguir alguna cosa. Això és el que esperem del president de l'associació de veïns, que faci tot el possible per la gent que l'envolta. I avui havia complert la seva missió. Havia estat capaç de ser lo suficientment convincent com per aconseguir empaperar les parets del bar Peris i de La Fusteria amb les fotos de la K i l'Eli.

El Fidel mirava al seu voltant. Tot el bar estava ple de fotos de la K. I en un racó, una cartolina al costat d'un telèfon, portava escrit:
"Truca a aquest número i fes que la K guanyi".
El Rai per la seva part, tenia el pub ple de fotos de l'Eli i en un cantó del taulell un telèfon assenyalat per una cartolina on posava escrit:
"Truca a aquest número i fes que l'Eli guanyi".

Esforçar-se per progressar i obtenir l'èxit. A vegades no només és qüestió de sort, d'estar en el lloc precís en el moment adequat. Després s'ha de treballar dur per mantenir-ho. I per això havia que fer el que calgués, fins i tot, viure en un altre país.

El Beni, la Núria, l'Óscar i la Canya, havien acompanyat al Max i al Iago a l'aeroport per acomiadar-los abans que embarquessin en l'avió que els portaria a Londres on començarien una nova vida.

Però d'altres esforços es poden obtenir recompenses més grans i importants. Aquells que intenten traspassar sentiments de ferro, cors durs, inaccessibles. Quan algú pot arriba a travessar tota una sèrie de murs, llavors l'èxit d'aquesta missió és realment gratificant.

Per la nit, la Charlotte va sentir el timbre de la porta de casa seva. Va anar a obrir i es va trobar amb els pares de la Isabeleta que anaven a entregar-li a la jove, al fill que va tenir amb la seva parella. Les llàgrimes de emocions no van deixar de sortir en una llarga estona. Les converses entre ells van ser molt llargues però al final, tot va tornar al seu lloc.

-CONTINUARÀ ...

Channing