..Fa uns vint anys, la Martina i la Bibiana van coincidir en un hospital de Barcelona per donar a llum a les seves filles. Era un dia plujós, fred i molt desagradable. A l'hospital i havia molt moviment perquè unes hores abans, s'havia sortit un autobús de la carretera i havien d'atendre als ferits. Les infermeres i els metges de tot el centre mèdic es van haver de mobilitzar per optimitzar la seva feina.

Els futurs pares arribaren nerviosos, cridant, amoïnats, pendent de les seves dones a les que veien patir i cridar per culpa de les contraccions. Dues parelles que malgrat estar vivint situacions similars, no es van arribar a conèixer mai. I això que no sabien que estarien lligades per una mala jugada que el destí les tenia reservades aquella nit.

Totes dues dones van poder ser ateses quasi al mateix temps. Eres dos parts complicats. La filla de la Martina sortia de cul i això va fer que el seu naixement requerís de molt d'esforç per part de la matrona que l'atenia. La Bibiana per la seva part, donava a llum a dos criatures però amb quasi deu minuts de diferència entre elles. El segon nadó semblava que no volia sortir i a més, la mare, ja estava esgotada d'empènyer tant. Però abans que parís a la segona filla, l'hospital va patir una apagada general que va desencadenar per uns minuts, uns moments de tensió i caos. Però el part de la Bibiana continuava a les fosques i tot acabava just quan es restablia la llum.

Va ser en aquells pocs minuts que l'hospital es va quedar a les fosques, quan una infermera va identificar incorrectament als dos nadons acabats de nàixer. I així va ser com des d'aquell moment, la filla que va parir la Bibiana fou criada per la Martina i el Paco Benjumea, rebent totes les atencions i l'estimació del avi Juan que només tenia ulls per la seva petita neta a la que van batejar com a Sandra Benjumea.

La Bibiana i el Justo Galera van educar, estimar i suportar a les dues germanes bessones malgrat que van descobrir amb el temps, que no s'assemblaven gens però ningú els havien assegurat que fossin a tenir bessones idèntiques, per això mai van imaginar-se que la Raquel i la Mireia no fossin realment, germanes. Aquest terrible secret el van descobrir uns dies després de que es trobessin cara a cara en una botiga de sabates, la Mireia i la Sandra, i de que el Juan Benjumea parlés amb la Mireia.

Malgrat la duresa d'enfrontar-se amb una veritat tant impactant, la Mireia no era capaç de tractar de la mateixa manera a la Raquel perquè sabia que existia una noia idèntica a ella. El neguit i el sofriment que estava patint, van fer que la Mireia una tarda, parlés amb la seva mare per explicar-li el que havia passat. La Bibiana no la va creure i la seva filla li va donar la targeta on estava escrita l'adreça dels Benjumea a Sant Andreu. A la dona li tremolava tot quan va agafar la targeta mentre la Mireia l'insistia a la seva mare que sabia el que havia vist i a qui va tenir davant d'ella aquell dia a la botiga.

Abans de parlar amb el seu marit, la Bibiana va decidir anar a parlar amb el Juan Benjumea. Quan es dirigia a la porta per sortir de casa, va passar per davant de l'habitació de la Raquel i va entrar. Tot estava ple de records, de fotografies amb amics, amb la família. Hi havia algunes nines de quan ella era petita i un dibuix emmarcat penjat en la paret que la Raquel va fer quan tenia sis anys i on sortien els seus pares i els seus germans. Després de mirar-se tota l'habitació, la Bibiana se'n va anar.

A casa dels Benjumea l'Óscar seu al sofà amb el seu avi:
- "Abuelo, tienes que intentar levantar el ánimo. No me gusta verte así."
- "Ya lo sé, niño. Pero qué le voy a hacer. Hace ya tantos días que hablé con aquella muchacha..., y no hemos vuelto a saber de ella."
- "Esta situación es difícil para todos."
- "Tu hermana es la que más me preocupa. No ha vivido unos años buenos, y ahora que parecía que todo empezaba a irle bien..., pasa esto. Desde luego que en esta casa, no ganamos para disgustos."

Sona el timbre de la porta i s'aixeca l'Óscar per obrir:
- Hola, bona tarda. Hi és el senyor Juan Benjumea?
- De part de qui?
- "¿Quién es, Óscar?" -diu el Juan acostant-se a l'entrada.
- Hola, em dic Bibiana. Puc passar? Em tremola tot el cos i necessito seure.
- "Claro que sí! Pase, señora. Óscar, traele un vaso de agua."

La Bibiana seu a la cadira de la taula del menjador i el Juan en una al front d'ella. L'Óscar es queda dret darrere del seu avi un cop ha portat l'aigua.
- "¿Se encuentra mejor?"
- "Sí, gracias."
- "Puede hablarme en catalán que la entiendo perfectamente."
- D'acord.
- "Y dígame, ¿qué desea? ¿quién es usted?"
- Sóc..., la mare de la Mireia Galera, la noia de la botiga de sabates.
- "Oh, vaya... Su hija entonces, ya debe haberla puesto al corriente de los acontecimientos, no?"
- Sí, m'ho ha explicat i, sincerament, no m'ho puc creure. No sabia què fer ni què pensar, i abans que parlar amb el meu marit i els altres fills..., abans de dir-li res a la germana de la Mireia..., bé, m'he decidit a venir i... veure a...
- Es diu Sandra -respon l'Óscar.
- Em tremola tot, m'han de disculpar. Estic nerviosa..., no és un moment agradable per mi.
- L'entenem, senyora. Nosaltres tampoc estem passant-ho bé.
- On és la noia?
- "Mi nieta..., bueno, la Sandra, estarà al llegar de un momento a otro. Pero antes de que llegue quiero que sepa que la vida de la niña no ha sido fácil. Perdió a su madre cuando era muy chica y ahora también hemos tenido problemas con mi hijo, su padre. Además, la relación entre ellos nunca ha sido buena. Han discutido mucho y eso la ha marcado en su manera de ser. En su carácter."
- Com li deia, no sé ben bé per què he vingut. I si no arriba aviat, em temo que no sabré esperar. Aquesta situació em té desbordada.
- Doncs em sembla que no caldrà que esperi, perquè deu ser ella.

El soroll de les claus obrint la porta, els alerta i la Bibiana es gira. Es queda pàl·lida al comprovar que efectivament, la Sandra és idèntica a la Mireia.

- Per l'amor de Déu...
- "Sandra, saluda a esta señora. Es la madre de la Mireia..."
- Sou idèntiques... -diu la Bibiana sorpresa.
- Vostè és la meva mare... Ho sento, disculpi'm, però no puc... No puc.

La Sandra se'n va corrent. L'Óscar intenta impedir-s'ho però el Juan el deté.
- "Déjala. Este momento es tan terrible que... necesita tiempo. Todos necesitamos tiempo."
- No m'ho puc creure... -diu la Bibiana.
- I ara què?
- "Ahora, Óscar deberíamos hablar con el resto de su família, no cree, señora? Nosotros también tenemos derecho a conocer a la verdadera hija de mi Paco y la Martina. Tenemos que conocer a tu hermana, Óscar."
- Jo vull marxar. Ho sento, de debò. Ara no sé què fer ni què dir.

La Bibiana surt del pis deixant sols al Juan i al seu net que s'abracen.

Fugir de la veritat. Amagar-se per no afrontar la realitat. La vida dóna voltes i mai sabem quins cops ens té reservats. Però malgrat que sortim corrent i no vulguem mirar enrere, la veritat sempre estarà aquí. Dues famílies destrossades per l'errada d'una persona fa vint anys. Dues famílies que un cop s'assabenten de tot només es fan una pregunta: i ara què?

La Bibiana abraça a la Raquel, totes dues plorant, quan li explica el que acaba de descobrir.

-CONTINUARÀ ...

Channing