..- Doctor, sembla que obre els ulls... -diu una veu de dona.
- Rafael, em sent? Rafael. Desperti! Em pot dir alguna cosa?
- Tinc mala sort... Estic maleït...
- Com diu? Escolti? Rafael? Em sembla que ha tornat a perdre el coneixement. No deixi de suministrar-li la medicació que li he indicat. Esperarem fins que es recuperi del tot.
- Doctor, què haurà volgut dir amb això de que estava maleït?
- No ho sé. Pot ser, delirava.

Un metge i una infermera observaven al Rafa estés en un llit d'hospital amb la cara plena de petites ferides.

No. El Rafa no delirava. Sabia perfectament el que es deia en aquells segons de consciència que va tenir en aquell moment.

Normalment, la bona o mala sort és un fet no adquirit per una persona des que naix sinó que s'ho pot trobar al llarg de la vida. Alguns admeten tenir bona sort per trobar la feina desitjada, o la parella que ells troben perfecta, o una moneda de 50 cèntims quan van caminant pel carrer.
Altres diuen ser perseguits per la mala sort per estar tancants entre quatre parets escrivint uns horribles informes a l'ordinador de la pitjor empresa del món. O per estar casat amb una persona amb la que no pares de discutir fins i tot quan està parint al quart fill. O per ser la diana de l'únic colom que sobrevola el carrer pel que estàs passejant un diumenge qualsevol.

En el cas del Rafa, ja portava uns quants dies on tot li sortia malament. Un matí se li va espatllar el microones i quan va escalfar la llet al foc, li va bullir massa, vessant-se-la tota. Al sortir de casa per anar a la feina, es va adonar que s'havia deixat les claus dins amb la qual cosa va haver de trucar a un manyà perquè l'obris amb la conseqüent despesa de 85 euros per una feina que podria haver fet ell mateix en dos minuts. En arribar a la feina, la Rosita li va clavar una bona bronca i poques coses li van sortir com calien. Llocs tancats, clients que no hi eren i caixes de fruïta que es trencaven deixant caure a terra tot el génere fent-lo malbé.

Amb aquest panorama, el Rafa va decidir prendre's la tarde lliure per anar-se'n a la platja on no només li va donar una rampa a la cama mentre nadava sinó que a més a més, quan va tornar on tenia la tovallola en la sorra, l'havien fortat la seva petita bossa on guardava el mòbil, els diners, i les claus del pis, havent de tornar a trucar al manyà perquè li clavés uns altres 85 euros per un joc nou de claus

Discussions, avaries, mal de caps a la feina, menjars cremats, perdua d'objectes, nits sense dormir... La veritat és que el Rafa s'havia trobat de cara amb la mala sort els darrers dies i quan s'estirava al sofà només podia recordar unes paraules que quasi l'atormentaven ja:

- "Ojalá la mala suerte te persiga durante cien días, payo!"

Aquesta frase la sentia al seu cap cada cop amb més freqüència fins al punt d'obsessionar-se i no sortir de casa per por a que li passés qualsvol cosa.
Un matí però, va rebre una visita a casa... Sona el timbre de la porta:

- Qui és? -crida el Rafa des del sofà.
- Isabeleta!
- Ja va...

El Rafa amb molt poques ganes, s'aixeca i li obri la porta.
- On estaves fica't, Rafa? Porto dos dies intentant localitzar-te i no hi ha manera. El mòbil desconnectat...
- No en tinc -diu estirant-se un altre cop al sofà.
- A la feina diuen que està malalt.
- No hi vaig.
- I a La Fusteria el Rai diu que fa dies que no t'hi passes...
- No vull veure ningú.
- Ni tan sols al teu fillol?
- Què vols, Isabeleta? No veus que estic fotut?
- Què et passa, Rafa? -diu ella seient al seu costat.
- Res, no em passa res.
- Alguna cosa et deu passar per estar com estàs! Et conec, Rafa, o sigui que ja m'ho pots estar explicant.

El Rafa se la mira i després de pensar-s'ho uns segons li explica:
- Mala sort... Tinc una ratxa de mala sort per culpa d'una gitana que em va maleir fa uns dies al carrer. I des de llavors, tot em surt malament. M'han robat, he perdut les claus de casa no sé quants cops, a la feina tot em va de cul... I ja n'estic fart! He decidit no sortir de casa i així no em passarà res més.
- Tu ets imbècil, Rafa, o què? Tu mateix t'has cregut a la dona aquesta que dius i propicies que et passin totes aquestes coses. Estàs tan suggestionat que igual tu mateix ets la causa de què et passin coses desfavorables. A veure, què t'ha succeït?
- Per començar, el microones... espatllat.
- Quin? Aquest que ens va regalar la teva àvia quan ens vam prometre? El que m'estranya Rafa és que t'hagi durat tant de temps!
- I què me'n dius de les claus de casa? Sempre les deixo en aquest cendrer i l'altre dia no les vaig agafar perquè...

- Per què, Rafa?
- Perquè les vaig deixar en la tauleta de nit quan vaig buidar-me les butxaques per posar a rentar el pantaló.
- Sempre has estat un home de costums. Què més?
- A la platja, em van robar tot, claus, diners, mòbil...
- Segur que ho vas deixar a la vista de qualsevol.
- I la rampa de la cama? Em vaig posar a nadar i quasi m'ofego del mal que em feia...
- Però Rafa, quan has fet esport tu? I a la platja?? Si tu mai has anat a la platja. Mai t'ha agradat prendre el sol...
- Ostres, tens raó...
- Veus? Tot ho tens al cap. T'has obsessionat i ara fas tu mateix que et passin coses. No dic que a vegades la gent no tinguem ratxes de mala sort..., però les malediccions... no, això només està al teu cap.
- Bé, pot ser que tinguis raó. Però jo per si de cas, em quedo a casa fins que estigui segur que tot és una casualitat.
- D'això ni parlar-ne. Necessito que em portis a Badalona, a un restaurant que està a les afores de la ciutat.
- I què vas a fer tu allí?
- Mira Rafa..., la Charlotte i jo... hem decidit casar-nos per tenir-ho tot formalitzat... i volem celebrar el convit en aquest restaurant.
- Veus? Més mala sort... i segur que voldràs que sigui el teu padrí o que et porti la cua...
- Tu ets idiota! Primer, això no és mala sort per ningú. Segon, vull que vinguis al casament, com a part de la família. Només serem uns quants familiars i algun amic proper... O sigui que deixa de dir bestieses, d'acord?
- Sí, sí, tens tota la raó. Ho sento...
- Doncs va, deixa de fer el burro, i anem. Però abans dutxat que fas pudor de jo què sé... O ara em diràs que t'han tallat l'aigua?
- No, no..., a la dutxa no li passa res.
- Doncs vinga, rapidet que tinc presa.

El Rafa s'aixeca del sofà:
- Gràcies per tot, Isabeleta...
- De res -diu comprensiva.

Tots dos es fan una abraçada i després el Rafa surt per preparar-s'ho tot. La Isabeleta aprofita per trucar a la Charlotte pel mòbil:
- Hola..., sí, l'he trobat a casa. Ja t'ho explicaré. Sortirem en uns minuts cap a Badalona... S'ha pres molt bé això del casament, sí. Tranquil·la, tot va molt bé. Havia pensat que podries reservar taula a Can Solsona i dinem els tres amb el nen, què et sembla? Te n'ocupes tu? Perfecte. Charlotte, una cosa més..., t'estimo. I fes-li un petó molt fort al nostre fill, d'acord? Ens veiem després, un petó... Adéu.

Anaven tots dos xerrant a la furgoneta, amb la música posada, rient, recordant històries, gent que havien conegut, parlant del futur quan van sentir un soroll, una mena d'explosió. El Rafa perd el control del vehicle.

El Rafa obre els ulls, molt exaltat, nerviós...
- Què ha passat? On soc? Isabeleta!!
- Calmis, si us plau, calmis... -diu la infermera.
- Qui és vostè? On soc??
- Està en un hospital. De seguida vindrà el metge i li respondrà a les seves preguntes, però ara calmis...
- Un hospital? Per què?

El metge entra a l'habitació i comprova amb la infermera els resultats de les últimes anal·lítiques que li han fet al Rafa.
- Senyor Anton, com es troba?
- Què ha passat, doctor? Què hi faig en un hospital?
- Ha patit un accident de circulació, però vostè està bé, ha tingut molta sort. Té ferides lleus i contusions diverses. En uns dies podrà tornar a casa.
- Sort? Accident? Recordo que anava a fer un encàrrec i una explosió... Vaig perdre el control...
- Pel que sabem, una roda va rebentar. El vehicle va girar sortint-se de la carretera i xocant contra un arbre.
- No recordo res més... -diu el Rafa -. Isabeleta... On està? Com està la meva dona?
- Era la seva dona?
- Bé, no... Ho va ser, ara ella s'anava a casar amb... Disculpi'm, doctor? Ha dit... era?
- Senyor Anton, ho lamento molt. La dona que l'acompanyava ha mort a conseqüència del fortíssim impacte. Ho sento.
- Déu meu... -diu tremolant el Rafa i amb llàgrimes als ulls.
- Senyor, sap si hem d'avisar a algun familiar més de la seva acompanyant?

El Rafa tenia la mirada perduda i el cor trencat.

La sort. Tothom desitja tenir bona sort a la vida. Però la vida a vegades és cruel i imprevisible, fent-nos responsables de desgràcies que mai se sabrà si van ser conseqüència de la casualitat, del destí... o de la mala sort.

-CONTINUARÀ ...-

Channing