'COMPANYIA'

..'Donar vida a allò que no la té, que no té moviment. Així podem considerar aquest art i culte que té com a finalitat animar allò que és inanimat, crear del no res. És tan fàcil com a complexe poder gaudir amb la seva presència, el record d'algun moment o d'alguna sensació viscuts.'

..Sempre s'ha dit que mai sabem el que tenim fins que ho deixem de tenir. A vegades no cal perdre alguna cosa per valorar el que es posseïx com li estava passant a la Sandra amb la Pepa. Els animals fan tanta companyia com una persona. Se'ls estima i reps estimació. Els cuides i et cuiden. I el més curiós de tot és que això passa amb gossos, gats o fins i tot, periquitos... Per això es pot entendre perfectament que després d'uns quants dies amb la teva mascota perduda, el temps passi lentament i la desesperació sigui evident.

La Sandra estava amb l'Òscar i l'Amèlia a la pizzeria:
- No sé com m'he deixat convèncer per venir aquí a prendre alguna cosa.
- Sandra, necessites descansar, i l'avi també. Portem tot el matí donant voltes.
- La Pepa porta quatre dies perduda. I ningú ha donat cap tipus d'informació. Ni trucades, ni avisos, ni res... Estic desesperada i frustrada!
- Tranquil·litza't -diu l'Amèlia -. Menja alguna cosa i ara tornem a fer una ullada.

En aquell moment, entren la Loli, la Yessi i la Juani amb l'Éric i s'acosten a ells:
- Hola! Ja sabeu res de la gossa? -pregunta la Loli.
- No, encara no sabem res. Però mira, estem aquí prenent pizza -diu la Sandra molt estúpida.
- Estic segura que aviat sabreu alguna cosa -diu la Juani.
- El nen està maquíssim, eh? -diu l'Óscar.
- Sí, ha crescut molt aquest estiu! Anem a veure l'avi? -diu la Loli agafant al nen -. Ara tornem noies.
- Et veig molt amoïnada, Sandra -diu la Yessi.
- Com estaries tu si algú que t'estimes molt estigués perdut tant de temps?
- Saps què? La Juani i jo et donarem un cop de mà, oi que sí?
- I tant! Quants més siguem, més possibilitats tindrem de trobar-la o de saber alguna cosa.
- Moltes gràcies, però no cal... -diu l'Òscar.
- Que sí, a més, per això estan els amics, no? -diu la Yessi.

La Loli torna amb el nen i el seu al cotxet.
- Mama, et quedes amb l'Éric? La Juani i jo anem a acompanyar a la Sandra i a l'Óscar per buscar a la Pepa.
- Clar, em sembla bona idea. I truqueu si s'us fa tard per sopar, eh?
- Anem, doncs? No vull que perdem més temps -diu la Sandra més contenta.

Tots cinc surten de la pizzeria i s'encaminen per un carrer on hi ha un camió de mudances. Del portal surt un noi carregat amb una caixa que la fica al camió seguit de la Virgínia que també porta alguna cosa.
- Vagi en compte, que el contingut és molt delicat -li diu ella al noi.

'Requereix d'una gran cultura. El professional que assumeixi aquesta feina deu ser a més de manyós i enginyós, escultor, amant i gran coneixedor de la Natura en tots els seus aspectes, ha de conèixer la flora que rodeja a l'espècie a tractar, i per suposat, ha de tenir uns certs coneixements de la constitució interna dels animals. Si en algun d'aquests aspectes no s'està al cent per cent, no es pot arribar a la conclusió final que aquesta feina pretén i per la que es fa el curs, i és simular vida després de la mort.'

La Loli sortia de la pizzeria quan es troba al senyor Juan:
- Hola, com està?
- "Muy bien, algo cansado, no sé si sabes que hemos perdido a la perra..."
- Sí, estava assabentada.
- "Estoy buscando a mis nietos, ¿están aquí?"
- Acaben de marxar amb les meves filles per entre tots, intentar trobar a la gossa.
- "Entonces na, me volveré al piso."
- Li acompanyo, senyor Juan.

Tots dos comencen a caminar:
- "Mi Sandra lleva días comiendo poco, durmiendo casi na... Y todo por mi culpa."
- No digui això, segur que ella no ho pensa.
- "No sé cómo se me pudo escapar. Llevaba tantas cosas en la cabeza que..."
- Tots hem comés errors alguna vegada. Però aquest es solucionarà, ja ho veurà. Entre tots la trobaran.

Passen pel costat del portal de la Virgínia que supervisava el traslladat de les caixes.
- Hola, Virgínia! Ja te'n vas?
- Hola Loli..., Juan. Hola Éric, què gran i maco està el nen... Sí, ja marxo.Aquesta matinada surt el vol. M'he passat tot aquest més fent un curset intensiu per ampliar coneixements. A Mèxic em vindran bé per començar una nova vida.
- Saps que et trobarem a faltar, veritat?
- No ho crec. Els barris, com tot, evolucionen. Jo marxo, però vindrà gent nova.
- T'ho portes tot?
- No, què va. He posat a la venda el pis moblat.
- Com tens el camió ple de caixes...
- Sí, son objectes personals, i coses del curs que he fet. Me les porto perquè em faran falta.
- Sobre què és el curset? Tant has parlat d'ell...
- És una manera de veure la vida després de la mort. Ja saps que tinc una relació especial amb la mort i tot el que l'envolta.
- I què faràs amb el centre?
- L'he llogat. Possiblement d'aquí a uns dies comencin les reformes.
- I què posaran?
- Una pastisseria, perquè així les vostres vides siguin més dolces.
- Pensarem amb tu quan em compri un. En tu, i en els quilets de més que agafarem! -diu la Loli rient.
- Que li passa, senyor Juan? El veig molt pansit, molt trist.
- "Es por la perra. Se me perdió y desde entonces, estoy fatal."
- Ara estan buscant-la un altre cop els seus nets i les meves filles.
- Vaja, però no s'amoïni, senyor Juan. Estic segura que aviat apareixerà.
- "Eso espero yo también. Bueno, Virginia, que te vaya todo muy bien en tu nueva vida."
- Moltes gràcies, senyor Juan. A vostè també.
- Virgínia! Et trobaré a faltar, de debò!

La Loli abraça a la Virgínia i es fan dos petons.
- Va, aneu passant que al final m'emocionareu i tot!

El senyor Juan també li fa dos petons i se'n van just quan torna a sortir un noi de les mudances amb una gran caixa foradada:
- Aquesta caixa no la fiqui al camió encara. Deixe-la aquí dins, a l'escala.
- Molt bé, senyora.
- Esteu fent una molt bona feina. Ja queda poc, oi?
- Sí senyora. Una mitja hora.
- Molt bé...

'Per comprendre millor tots els aspectes que envolten aquesta feina, farem un anàlisis detallat de totes les qualitats necessàries per ser un professional en la matèria. Al ser un tema tan desconegut com interessant, la millor forma per donar a conèixer el seu desenvolupament és explicant com es realitza per espècies.'

A la nit, els cinc cercadors van arribar al portal del "Ràpido" que estava tancat sent les hores que eren. La Sandra portava una cara molt trista i desanimada.
- Demà a primera hora ho tornarem a intentar. La Pepa apareixerà, ja ho veuràs!
- Gràcies, Yessi, però jo cada cop tinc menys esperances de trobar-la.
- Si perds la confiança perquè aparegui, llavors no apareixerà -diu la Juani.
- Demà sortirem un altre cop i penjarem més cartells -diu l'Amèlia.
- Us ho agraeixo molt, de debò. Sou unes amigues collonudes!
- Almenys has somrigut ni que encara siguin quatre segons! -diu l'Òscar.
- Va, pugem a casa que estic cansada -diu la Sandra.
- Sí, nosaltres també marxem -diu la Yessi.
- Moltes gràcies, ties. Sou collonudes!

La Sandra abraça i fa un petó a cadascuna de les germanes i se'n van.
- Jo vaig a acompanyar a l'Amèlia, ara torno.
- No, no cal Òscar. Puja, descansa, i fas companyia a la teva família. Demà parlem.
- Està bé, com vulguis.

Tots dos es fan un petó, i després la Sandra i l'Amèlia es donen un parell més per acomiadar-se. Quan obre la porta i entren al replà, es troben a les escales una caixa foradada.
- Què és això? -pregunta ell.
- Ni idea. L'obrim?
- Sí.

I quan ho fan es troben dins a la gossa amb els ulls tancats i la llengua fora de la boca.
- Pepa! Pepa!! -crida la Sandra.
- Ves amb compte, pot estar malferida!
- Pepa, guapa! Reacciona, si us plau!
- Respira?
- Sí!
- Puge'm-la a casa!

Entre tots dos agafen la caixa i la porten al pis on l'avi Benjumea tranquil al veure el que portaven:
- "Gracias a Dios!! ¿Dónde la habéis encontrado?"
- "Estaba en la caja, en las escaleras del piso."
- Vaig a per aigua -diu la Sandra.
- "Parece como que está drogada o algo parecido" -diu l'Òscar.
- "Mañana la llevaremos al veterinario a primera hora, que ya es tarde."

La Sandra torna i li mulla la cara, traient-la de la caixa i deixant-la estesa al terra, amb l'aigua al costat.
- "Niña, por fin está con nosotros de nuevo!"
- "Sí, abuelo..."
- "Lo que yo me pregunto es, ¿cómo ha llegado hasta aquí? Alguien la ha tenido que dejar..." -diu l'Òscar.
- "Tienes razón, Óscar. Y el caso es que este tipo de caja me resulta familiar, como si ya las hubiera visto antes. ¿Pero dónde?"
- Ara tan se val -diu la Sandra -, perquè la Pepa torna a ser amb nosaltres, amb la seva família!

La Sandra seu al costat de la gossa a la que no deixa d'acariciar ni un sol moment.

L'alegria de recuperar un ésser estimat. Dóna igual que sigui persona o animal. L'emoció que s'experimenta pot ser molt semblants en qualsevol dels casos, sobretot quan has trobat tant a faltar la seva companyia. Però alguns tenen una necessitat diferent de sentir-se acompanyats, i no li calen gossos, gats o ocells... vius. Perquè en la mort també es pot trobar la companyia i la presència d'un animal.

Al dia següent, la Sandra, el Juan Benjumea, l'Òscar i l'Amèlia van anar al pis en venda de la Virgínia acompanyats pel Julio:
- Ja veieu que aquí no hi ha res d'anormal -diu el Julio.
- "La caja era como todas las que estaba metiendo en el camión de la mudanza."
- "Igual te has confundido, abuelo" -diu l'Òscar -. "¿Por qué querría la Virginia tener retenida a nuestra perra?"

La Sandra que ho mirava tot amb més deteniment, va veure un full sota un sofà i el va agafar. El va llegir molt sorpresa.
- Sandra, què llegeixes amb tanta atenció?
- Escolteu això... -diu la Sandra llegint l'últim paràgraf del full.
'En aquest curs parlarem en el seu tractament de diversos animals, perquè cadascú és un món i encara que tenen moltes coses en comú, també en tenen moltes de diferents. Nosaltres us explicarem com heu de dissecar un animal caçat per afició o qualsevol altra causa.'

Després la Sandra gira el full i els hi mostra el seu títol: 'Curs de Taxidèrmia. La Naturalització d'Animals'. Cap d'ells no va ser capaç de dir res.

Mentrestant, la Virgínia dormia a l'avió plàcidament mentre travessa l'Atlàntic.





- CONTINUARÀ ...







Channing