'APARENÇA'

..Com és la vida a vegades...
L'Elena Masgrau ho tenia tot: diners, poder, bellesa... I sempre volia més. Quan es va quedar viuda fa deu anys, va voler bolcar-se en els seus fillastres, la Sara i l'Artur, però la relació amb ells mai havia estat bona del tot.
Per a ella, la seva imatge era primordial. No mirava en despeses quan volia comprar-se roba, maquillatge o fer-se alguna operació de cirurgia estètica. Te 50 anys però en volia aparentar 35.
Però, si ella ho podia comprar tot amb diners, només havia una cosa que li va ser negada pel seu home: tenir fills. I ara es sentia sola i amargada per no poder gaudir de la companyia del fill de la Sara al que podria tractar com el fill que mai havia tingut.

En canvi, la Irene Sendra que va tenir l'oportunitat de ser mare, va perdre el fill que esperava en un desafortunat accident a la feina. Però ella ara era feliç doncs el seu estimat home l'havia vingut a buscar.

L'Abel fumava una cigarreta després d'haver estat fent l'amor amb la Irene que l'abraçava:
- No saps quant t'he trobat a faltar -diu ella.
- Jo a tu també. Em tenies tan amoïnat quan no responies a les meves trucades que ja estava a punt de tornar-me boig.
- No podia parlar amb tu després de com va anar tot a Madrid, Abel...
- Com va anar? Jo és que encara no entenc què faig fer o què vaig dir perquè marxessis d'aquella manera. No vaig estar prou per tu?
- No, no va ser això... Jo em sentia molt bé atesa. Pot ser era jo qui tenia un problema.
- Si no t'expliques millor, Irene, no puc entendre't.
- Vaig perdre el nostre fill, Abel...
- Sí, ja ho sé. I va ser una llàstima.
- I a tu va semblar que ni t'importés. Estaves per mi, d'acord. Però no vas reaccionar de cap de les maneres per la mort del nostre fill...
- Que no plorés, o em mostrés trist davant teu, no significa que no ho sentís, Irene. I m'ofèn que puguis dubtar-ho, que ho continues fent!
- Jo no dubto..., em va sorprendre't notar tanta fredor amb aquest assumpte, res més.
- Irene, tu saps que t'estimo i que faria qualsevol cosa per tu. Però ja em coneixes... Em costa molt expressar els meus sentiments...
- Només volia sentir que em feies costat perquè havíem perdut el nostre fill... res més.

L'Abel apaga la cigarreta i s'estira junt a ella, fent-li un petó.
- Tindrem més fills encara que sigui més endavant, d'acord? Jo vull que tu estiguis bé, que siguis feliç... i que ens estimem.
- Jo t'estimo i saps quanta il·lusió em fa ser mare...
- I jo a tu, carinyet. Sóc l'home més afortunat d'aquest món per haver-te conegut.

Ella es gira per posar-se damunt d'ell i es tornen a embolicar...

La Sara mirava una mica horroritzada, el semblant de la seva madrastra.
- Però què t'ha passat?
- Alguna vegada havia de ser la primera -diu l'Elena amb dificultat -. Fa pocs dies em vaig sotmetre'm a un tractament facial amb botox. I mira'm com m'ha deixat...
- Una errada mèdica?
- Sembla que em van injectar massa quantitat... Els meus advocats s'estan encarregant de tot.
- Tens la meitat de la cara desfigurada..., l'ull..., mare meva, Elena...
- Ja ho sé, no m'ho recordis... Ni tampoc q no puc parlar bé, ni mastegar, ni res. Sóc un monstre! -diu plorant.
- Per això estàs a les fosques?
- No vull que ningú em vegi. He tret tots els miralls. Qualsevol cosa on em pugui reflectir l'he guardada a les golfes...
- I no poden operar-te? No tornarà tot al seu lloc?
- Em quedaran seqüeles. Ja mai més tornaré a ser bella i atractiva! El Fidel segur que se n'alegra quan li diguis. Fins i tot tu n'estaràs contenta!
- No diguis això Elena. Ningú et vol cap mal... Mira, t'he portat al Ventura. El vols agafar?
- Sara..., això no m'ho esperava... És clar que el vull agafar.

L'Elena s'acosta a la Sara i al cotxet agafant al nen que dormia.
- Hola, príncep meu... Què maco estàs Ventura..., ets preciós! S'assembla a tu, Sara.
- Encara és molt petit per trobar pareguts.

El nen obre els ulls i a l'instant comença a plorar. L'Elena el deixa al cotxet:
- Plora per mi -diu ella -. Li he fet por!
- No diguis ximpleries, Elena. Plora perquè tindrà gana -diu la Sara intentant fer callar al nen.
- Ha vist la meva cara i ha començat a plorar. Sóc espantosa!
- Encara no reconeix la cara de ningú, Elena. No et turmentis amb això...
- Ves-te'n! Marxa't! Vull estar sola!
- Elena, no et facis això... Estic segura que et posaràs bé...

Però l'Elena ja no li va dir res més i la Sara, conformada, va sortir del seu pis. Una mica abans d'arribar al pis, es va trobar a la Virgínia ficant un parell de bosses d'escombraries a dins d'un contenidor.
- Hola Virgínia, què tal?
- Hola, Sara. Ja veus. Desfent-me de tot el que no em serveix. I tu, què tal?
- Bé, tot i que els problemes mai s'acaben...
- Diga-m'ho a mi, però amb paciència i sense perdre l'esperança, es pot aconseguir tot. És el teu fill, oi?
- Sí...
- Me'l deixes veure?
- I tant...
- Què ricura de nen que teniu tu i el Fidel -diu la Virgínia agafant al nen
- Estic segura que sereu uns pares esplèndids.
- Això espero jo també. Perquè com a filla a vegades penso que no ho he fet gaire bé...
- Té, te'l torno. Vaig a continuar amb les deixalles. Tinc una bossa a casa que ja fa una mica de pudor. El calor accelera les descomposicions més ràpidament.
- Ah..., ja -diu la Sara sense entendre res i agafant al nen.
- Salutacions pel Fidel, d'acord?
- I tant, Virgínia. Adéu, que vagi bé.
- Adéu guapa...

La Sara veu marxar a la Virgínia i poc després, fica el nen al cotxet i continua el seu camí cap a casa.

Al vespre, la Irene i l'Abel van anar al pis de la Maise perquè havien decidit sopar plegats, amb l'Helga també. Mentre arribava l'hora de servir el sopar, prenien unes copes asseguts al sofà per xerrar amb l'Abel Selvas que era un actor al cap i a la fi, i les germanes volien fer-li un munt de preguntes.
- Noies, noies... Un moment, si us plau -diu la Irene -. Abans de que continueu cosint a preguntes al meu noi, us volem donar una notícia.
- Molt bé, callem i escoltem -diu la Maise.
- M'ha demanat de casar-nos... I li he dit que sí! -diu la Irene molt contenta -. Un brindis per nosaltres!!


Podem aparentar felicitat quan en realitat estem preocupats.

Les cares de la Maise i de l'Helga en un primer moment es de total sorpresa però acaben accedint al brindis que la Irene havia proposat.

Podem aparentar preocupació quan en realitat estem feliços.

La Sara li va explicar al Fidel el problema de l'Elena. Ell canvia el gest de la seva cara i es torna més seriós, amoïnat per la notícia. Comprensiu amb el malestar de la Sara, l'abraça fort per donar-li tot el caliu que ella necessita, però així, ara que no el veu ningú, el Fidel no pot evitar esbossar un somriure.

O podem aparentar que llencem les escombraries...

La Virgínia agafa la darrera bossa d'escombraries que ha de baixar i mira el seu interior abans de fer-li un nus per tancar-la, on hi veu el crani d'un gat.

... encara que al cap i a la fi, escombraries son.

-CONTINUARÀ ...-

Channing