'TRUCADES'

..Hi ha moltes maneres perquè dues persones es posin en contacte entre elles. L'Enric passava sempre per la pizzeria per anar a buscar al Max quan volien sortir. La Canya passava pel Rápido del senyor Juan i li deixava a ell alguna mena d'encàrrec per l'Óscar. Quan aquest arribava a casa, el seu avi li donava el missatge que l'havia deixat la seva novia. Fins i tot el senyor Juan quan volia veure al seu fill, havia de passejar pel parc on ara el Paco vivia fins trobar-se'l.

Però sens dubtes, la manera més ràpida i fàcil de trobar a una altra persona és mitjançant una simple trucada de telèfon. Encara que no sempre és tan ràpid i fàcil com en un principi ens sembla...

La Maise parava taula quan sona el mòbil de la Irene. Ella que ha baixat a pel pa no pot respondre però la que sí que ho fa és la Maise:
- Digui'm! -diu emprenyada.
- Irene? Ets tu?
- No sóc la seva germana. Ella no hi és ara. I si he contestat jo és perquè ja estic farta de que la estiguis trucant dia i nit a totes hores... No t'ha quedat clar que no vol saber res de tu?

La Maise penja just quan arriba la Irene que l'enxampa deixant el mòbil a la tauleta:
- Què feies amb el meu mòbil?
- L'Abel aquest, que t'ha tornat a trucar i li he respòs.
- Què has fet què? -diu indignada la Irene.
- Porta tot el dia trucant-te i tu no li contestes. I ja estava farta de tant sorollet. Ara suposo que et deixarà tranquil·la d'una vegada per totes.
- No t'has de ficar, Maise! Té, el pa. I dóna'm el meu telèfon!
- Ai, filla! No hi ha qui t'entengui. Si expliquessis alguna cosa potser sabríem la teva germana i jo, què és el que podem i no podem fer.
- De moment deixeu-me fer. Si no l'he contestat és perquè estic emprenyada amb ell i volia fer-lo patir una mica. Però me l'estimo molt.
- De veritat, Irene, no hi ha qui t'entengui. Vaig a deixar el pa a la cuina.

Irene agafa el seu telèfon i truca a l'Abel.
- Hola, carinyo, sóc jo.
- Per fi podem parlar...
- Ho sento si fins ara no he contestat a les teves trucades però sentia molta ràbia i...
- Ja ho sé. I sé que no t'ho he posat fàcil. Sé que la pèrdua del nostre fill t'ha afectat molt però saps que t'estimo i que no podem seguir així, tant de temps separats.
- Penso molt en tu. Et trobo a faltar... Jo també t'estimo.
- D'aquí a un parell de dies termino de gravar les últimes seqüències de la sèrie. Després agafaré el primer avió que surti cap a Barcelona i ens retrobarem, d'acord?
- D'acord...
- Sento molt no haver-te fet costat en aquestes setmanes tan dures que has viscut, però jo també patia a la meva manera... També era fill meu. Em sento responsable en certa forma.
- Abel, calla si us plau. Ara no és el millor moment per parlar d'això. I suposo que el que més ens convé és superar tot això junts. Un petó amor meu...

La Maise entra just quan la Irene mencionava aquestes paraules:
- O sigui, que te l'estimes i no li contestaves. Jo no sé què és el que li passa a les dones d'aquesta família!
- No t'amoïnis, germaneta. Quan estigui preparada t'ho explicaré tot. Però ara, si us plau, siguis bona i intenta entendre'm sense més...
- Això espero, poder arribar a entendre't aviat. Va, ves a la cuina que tinc els macarrons al forn i encara es cremaran.

La Irene més animada i somrient, obeeix i se'n va. Mentre que l'Abel s'estira a la seva hamaca deixant el mòbil al costat del còctel que tenia preparat i així continuar prenent el sol a la piscina de casa seva.

La Sara seia al sofà al costat del Fidel:
- Pensava que el Ventura no es dormiria mai.
- La propera vegada que li hagis de donar el menjar, ja ho faré jo. I així després jo també m'encarregaré de posar-lo a dormir.
- No sabia que fossis un pare tant atent i servicial...
- Ho suposo, no parlen gaire bé de mi les meves ex dones.
- Només els teus fills, i la veritat, ells millors que ningú saben com n'ets de bo com a pare. I per això t'estimo.

Sara li fa un petó al Fidel.
- Aprofitant que s'acaba de quedar adormit, vull donar-me una bona dutxa i refrescar-me.
- Vols que t'ensaboni l'esquena...? -diu mossegant-li l'espatlla.
- No, no... -diu rient la Sara -. Tu et quedes per si es despertés el nen. No presumeixes de ser tan bon pare? Doncs fes que es noti!
- Dolenta... -diu somrient el Fidel.

La Sara s'aixeca i marxa cap al bany. El Fidel encén el ventilador per refrescar l'ambient. En aquest moment, comença a vibrar el seu mòbil:
- Ei, hola Peris! Com estàs?..., me n'alegro! Quan dius? Sí, sí, i tant, allí ens veurem! Fins la setmana que bé! El nen preciós, ja us el portaré perquè el veieu... Adéu, Peris, adéu.

El Fidel deixa el telèfon damunt la tauleta i es passa les mans pels cabells. Després, s'obre la camisa perquè li passi millor l'aire pel cos. Rebufa i pensa en veu alta:
- Si el nen s'acaba de dormir i la Sara s'està dutxant, no sé què coi foto aquí al sofà.

I sense pensar-s'ho molt més, es dirigeix al bany i fa companyia a la Sara. Llavors sona el telèfon de casa uns quants cops fins que salta el contestador automàtic:
- Hola, en aquest moment no hi soc a casa. Deixa el missatge quan sentis el senyal - se sent darrere del qual s'escolta el xiulet del telèfon.
- Sara, sóc l'Helena. Necessito parlar amb tu, per mi és urgent que ens veiem. Truca'm tan aviat com sentis aquest missatge. Adéu.

L'Helena penja i comença a parpellejar la llum vermella de l'aparell telefònic que indica l'existència d'un missatge gravat. I al costat de la porta, mirant fixament al telèfon, la Sara molt seriosa.

El Fidel l'abraça per darrere:
- Què hi fas aquí? Va, tornem a la dutxa que m'estic refredant...
- Sí, tornem. Pensava que era una trucada més important.

Normalment, no trobem massa inconvenients per contactar amb la gent. I així, l'Óscar rep el missatge que li dóna el seu avi de part de la Canya. El Max es pot trobar amb l'Enric per sortir plegats. I el Paco pot rebre tot el que el seu pare li porta al parc.
Però a vegades, maneres més fàcils i ràpides per comunicar-se com pot ser una simple trucada de telèfon, no té per què ser el millor mitjà de comunicació entre dues persones...

A la nit, la llum vermella del telèfon de la Sara encara continuava parpellejant.

... però això simplement és perquè entre aquestes persones, no hi ha cap tipus de comunicació.

-CONTINUARÀ ...-

Channing