|
"EGO"
|
|
Passa el temps i al llarg d'aquests
dies que hem compartit junts hem sabut de la vida d'alguns
veïns del barri de Sants on..., on he passat el meu darrer
any de vida. I penso que ja és hora de deixar-los tranquils
i dedicar aquest darrer dia d'estiu a parlar de mi i de la
meva família. Ai, la família!
Per mi sempre ha estat la cosa més important de la vida. Mantenir
unida a la família. Però vam perdre a la nostra filla, vaig
estar a punt de perdre a la meva dona, i ara... Ara tot és
diferent. És ella la que m'ha perdut a mi, per sempre.
Que he estat un home patidor no cal dir-ho i que he viscut
tot el que m'ha passat amb intensitat, tampoc. Potser ha estat
tot això i més, el que m'ha fet estar on estic. Conèixer la
veritat del que va fer el meu fill va ser massa pel meu delicat
cor i allí, al pis aquell on vam haver de traslladar-nos per
força i on hem viscut aquest darrer any, allí, als peus del
meu fill, d'aquell monstre que porta la meva sang, allí...
vaig caure al terra, mort, víctima d'un atac al cor. Per mi,
ja havia arribat l'hora de descansar per sempre. Pel meu fill,
era el començament d'un calvari i un patiment que portarà
dins fins que ja no pugui més...
L'únic que demano és que el David no faci patir mai
a la seva mare ni a la seva germana. Que sigui capaç de callar
aquest maleït secret la resta de la seva vida perquè no podrien
tampoc suportar-ho.
Des que vaig morir, la Cinta ni sent ni pateix. Al
meu enterrament va estar callada, plorosa, enfonsada. En un
any havia perdut al seu germà i al seu home. I tornava a estar
envoltada de la gent que més se l'estimava. Allí, al cementiri
de Sant Andreu de Palomar, on jo vaig voler ser soterrat,
van estar els d'ara però també els de sempre. Des del Francisco,
el meu millor amic, fins al Guillem, el meu pitjor
amic, passant per tots els amics i coneguts que em van fer
costat al llarg de tants anys i de tantes vivències. I també
hi eren els d'ara..., els Galiana, les tres germanes,
els Benjumea, el Beni, el Fidel... tots.
Mai hagués imaginat que la meva mort la sentís tanta gent.
I com m'agradaria que sabessin que estic bé i que ells no
han de patir per mi. Però això no pot ser. Per sort, la Cinta
no està sola. Des d'aquell dia i fins ara, la Cinta
va marxar amb la Carolina i el David a la pensió
de la Paquita. Allí, ella, la Marta i la Remei
van estar per ells. Els van ajudar a portar la meva pèrdua
el millor que van saber. La Cinta va rebre moltes visites,
moltes mostres de dol i d'estima. I ella, l'únic que sabia,
és que hauria de continuar la seva vida sense mi.
També vaig veure al cementiri a l'Àngela, el meu darrer
amor, el meu únic secret. Malgrat que ella em rebutgés, a
dins meu sabia que mentia, que em va dir tot allò per mi,
perquè era el millor per tots. I si continués vivint, hauria
estat capaç de callar tot allò que vaig sentir? Hauria estat
just i honest amb la Cinta i amb mi mateix fingir que
mai havia passat res fora del meu matrimoni?
Moltes preguntes que ja no necessiten una resposta. Ara només
cal tirar endavant, mirar cap al futur.
Perquè la vida segueix malgrat les absències. Perquè la vida
segueix malgrat tot.
I recordo una cançó...
|
|
|
Hi ha dies que
et sembla que ho has perdut tot.
Que el joc s'ha acabat, que fas la maleta i et dol el passat.
Hi ha dies que el món et gira l'esquena
No tens on anar.
No tens on anar, i la soledat s'alia amb la pena.
Però no oblidis mai, que pots tornar a estimar.
I a viure de veritat.
I sense adonar-te'n
Un dia veuràs
La llum d'un nou demà...
-
F I -
|
|
|
-CONTINUARÀ
l'any que ve ????...
Channing
|
|
|
