"FELICITAT"

..Els dies passaven i l'estiu tocava a la seva fi. Molts esdeveniments havien trasbalsat les vides d'alguns veïns d'aquell barri de Sants al que havia començat a apreciar. La mort de la senyora Antònia pesava molt en la consciència del Salva al que li costava tirar endavant. Les germanes Sendra tornaven a estar tranquil·les després d'aquella aparició fugaç de la Virgínia Soler. La Loli gaudia de la felicitat que li suposava tenir al seu costat a la Juani encara que fos temporalment. L'Óscar tornava a trobar l'estabilitat al costat de la Canya. El Ballester feia els primers entrenaments seriosos després de la seva lesió i s'emocionà molt quan va tornar el Max de la trobada de moteros on va marxar amb el Beni i la Susanna. L'Eva gaudia relaxada d'uns dies de vacances malgrat que patia insomni. El Fidel va aprofitar al màxim els dies que va estar-s'hi l'Àlex amb ell. L'Empar va poder conviure de nou amb la seva ex parella mentre encetava el curs al setembre amb els exàmens de recuperació. I va ser precisament ella qui va descobrir un agradable retorn per l'institut...


L'Empar estava al seu despatx quan algú va picar la porta i va obrir:
- Endavant!
- Bon dia, senyora directora -diu una veu masculina -. El professor pròdig ha tornat.
- Raül Romaní!! Quina sorpresa!! -diu ella molt somrient i contenta.
- Hola! Com va tot?

L'Empar s'aixeca i es fan una forta abraçada i dos petons.
- Què hi fas per aquí?
- Res, no sabia si ja estaries assabentada del fet, però per si de cas t'ho volia dir jo personalment.
- I què havia de saber?
- Que torno a treballar aquest curs a l'institut...
- Ah, sí? Ostres, encara no m'he posat al dia en un munt de coses.
- Sí, m'han concedit una plaça vacant que es quedava per la jubilació del Milà. I mira, me l'he guanyada jo.
- Quant me n'alegro, Raül. Et vaig trobar molt a faltar, saps? I em sembla que més d'un... i més d'una també.
- Jo també. Ara m'hi estaré una bona temporada per aquí.
- Ja comences ara?
- No, no. L'examen de setembre el farà el Milà. Jo ja començaré amb el curs. Però m'avorria al poble i m'he decidit de venir abans i buscar pis.
- El Galvany no té lloc per tu?
- Encara no ho sé, no l'he vist. Ara marxaré a fer visites i llegir anuncis a veure si trobo alguna cosa.
- Per cert, no sé si ho recordes, però a casa dels Galiana hi ha un membre més de la família...
- Ah, és cert! El fill de la Jessi... Com està ella i el nen?
- Ella em sembla que va marxar amb el borinot del Cristian i li va deixar el nen a la seva mare que se'l cuida. Per sort, ara té l'ajuda de l'altra filla..., la Juani.
- La Juani és a Barcelona?

L'expressió de la cara del Romaní va canviar per complet. L'alegria de saber que es podia trobar amb la Juani es va reflectir claríssimament al seu rostre.

Sense perdre un segon, es va acomiadar de l'Empar per així, anar a veure a la Juani. Quan va sortir del despatxa, es va trobar amb la Marina:
- Raül! -va exclamar ella contenta.
- Bon dia, Marina... Com va tot? -va preguntar per compromís.
- Mira, n'ha fent.
- Me n'alegro... Bé, jo marxo...
- Fa poc vam enterrar a la mare del Salva, no sé si el coneixes...
- No, em sembla que no.
- Un amic de tota la vida que ara, ves per on, hem descobert que podem ser més que amics. Jo pensava que després de la mort del Jose, el meu marit, no podria estar amb cap home, però mira, les coses de la vida...
- És clar... Bé, jo he de marxar...
- On vas amb tantes preses? Espera't home un minut..., que també vull saber alguna cosa de tu...
- Jo no tinc res per explicar, més avorrit que una mona allà al poble on em van traslladar.
- Segur que has conegut a alguna noia ben bufona, oi? Un noi tan ben plantat com tu deu tenir molt d'èxit amb les dones...
- No, no en vaig conèixer cap, no em feia el pes ni una... Marina, m'he alegrat molt de veure-la, i de que estigui tan bé. A l'inici del curs ens veurem cada dia i podrem xerrar del que vulgui, però ara és que he de marxar...
- Està bé... -li diu ella fent-li dos petons -. Ja ens veurem...
- Adéu!

El Raül reprèn el seu camí cap a la sortida del institut i un cop a fora es troba amb el Galvany:
- A qui veuen els meus ulls?
- Galvany! Company de fatigues! -diu l'altre abraçant-lo.
- Quan has arribat? Què hi fots tu aquí?
- He vingut a fer-vos una visita. Pensava anar-hi més tard a veure't i posar-nos al dia de tot.
- Passa't quan vulguis, per dinar si vols. T'he d'explicar com va anar tot allò del teatre. Va ser un èxit brutal!
- D'acord, per dinar passo pel teu pis. I ara ves, corre! Segur que arribes tard al teu examen, oi?
- Uf, sí! -diu l'altre mirant el rellotge -. Ei, tio, tinc moltes ganes de parlar amb tu.
- I jo. Però creu-me, en tindrem temps. Torno a treballar aquí...
- Ei, no fotis!?
- Sí, però al dinar ja et dono els detalls de tot. Ara marxo que tinc una mica de presa.
- D'acord, fins després!

El Romaní, per fi surt del institut i posa rumb cap al pis dels Galiana. Però quan arriba no es troba ningú a casa i decideix anar al forn on es troba al Gabriel.
- Bon dia, el senyor Galiana, oi?
- Sí, soc jo.
- No sé si em recordarà. Soc el Raül Romaní, tutor de la seva filla Jessi al començament del curs passat -diu amb rapidesa.
- Ah, sí! Ja deia jo que em sonava la seva cara.
- És que veurà, estava buscant a la seva filla...
- Doncs ho tens magre noi, està en Eivissa amb el carallot aquell del Cristian.
- A Eivissa? Ah, clar... no..., no busco a la Jessi, busco a la Juani.
- Doncs no estàs de sort, noi. La meva filla està camí de l'aeroport. Avui agafa l'avió per tornar a Londres.

Sense pensar-s'ho dos cops, ell també marxa cap allí. I una vegada que ha arribat, comença a buscar la porta d'embarcament. L'aeroport està ple de gent que l'obstaculitzen el moviment però finalment arriba i es troba a la Juani amb la seva mare, el nen i l'equipatge, fent cua.
- Juani! -diu tocant-li l'esquena.
- Raül!!! -exclama ella al girar-se.
Somriu i fins i tot s'emociona.

Impulsivament, es fan un petó.
- Pensava que no em donava temps d'arribar per veure't...
- Vostè no és el professor de la meva filla?
- Calla mama, si us plau! No sé què dir, no em crec que estiguis aquí...
- No he deixat de pensar en tu tot aquest temps.
- Ni jo en tu, Raül... Què guapo et veig, Déu meu!
- I tu també estàs meravellosa... T'estimo Juani.
- I jo... -diu ella segons després.
- Però algú em pot explicar què està passant aquí? -pregunta la Loli.
- Marxo amb tu! -diu ell de sobte, sense deixar de mirar-la.
- Què??
- Que vinc amb tu, no sé si en aquest vol o en el següent. Però agafaré un vol cap a Londres jo també. No tinc res a fer i no vull que això s'acabi ja.

La Juani se'l mira emocionada i li fa un altre petó per acabar abraçant-lo ben fort. La cua, mentrestant avançava.
- Va, ves, corre! Troba un bitllet! T'esperaré a l'aeroport de Londres fins que arribis...
- Molt bé! Fins després... Ah, un nen maquíssim! -diu abans d'anar-se'n corrent.
- Filla, em pots explicar què és el que acaba de passar aquí?


Però la Juani ja només podia gaudir d'aquell instant de felicitat que s'allargaria durant uns quants dies més: tot el temps que el Romaní va passar a Londres amb ella. Per sort al final, tot no han estat desgràcies al barri de Sants aquestes setmanes. I tots viurien dies de calma..., encara que la calma sempre dura poc.

-CONTINUARÀ
DIMECRES 06 DE SETEMBRE...-






Channing