CAPÍTOL
12
d'El Cor de l'Estiu 2006 |
"PÈRDUES" ..Tenim tantes il·lusions, posem tantes esperances, creem tantes expectatives davant esdeveniments futurs..., que després quan passa algun fet inesperat, ens ensorrem i deixem de pensar amb claredat. - I tant que tinc ganes de veure't fill. Demà t'estaré esperant a l'estació de tren..., sí, a les sis i déu minuts de la tarda. Tranquil que no ho oblidaré. Fins demà, Àlex. Un petó. El Fidel penja el telèfon i torna al taulell on està la Maise amb la Mercè. - O sigui que demà ja el tens aquí. - Tinc moltes ganes de veure al meu germanet -diu la Mercè. - I jo més que tu! Poder sentir-lo per telèfon totes aquestes setmanes..., se m'ha fet molt dur. - Per sort la Isabel ha entrat en raó i li ha sortit fer-te aquesta proposta de deixar-te al Àlex uns dies amb tu. - Sí, al final tindrà bon cor i tot. Entra el Pol que saluda a la Maise i fa un petó a la Mercè: - Ja has tornat de comprar amb la teva mare? -diu la Mercè. - Sí. Ja ho té tot. Està entusiasmada amb el viatge. Feia temps que no la veia tan contenta. - Se'n va? -pregunta la Maise. - Sí, ella i el Salva. L'altre dia van anar a una agència de viatges i van trobar una oferta molt bona per passar uns dies a Màlaga. - I quan marxen? - Aquesta tarda surt l'avió. I no tornaran fins dilluns o dimarts em sembla. - Pocs dies s'hi estaran, no? - Sí, la meva mare la setmana vinent ja comença a l'institut i el Salva ha de treballar. I tampoc vol la meva mare deixar molts dies sola a la Mireia. Tot i que soc un bon cangur, eh? - I jo l'ajudaré, així mentrestant vaig estudiant -diu la Mercè. - Això està molt bé -diu somrient la Maise -. Ah, per cert. La Loli busca cangur de confiança per l'Eric. Igual esteu interessats. Segur que us pagaria bé... - Ah, doncs ja li comentarem, oi Pol? - Sí, podria estar bé. - I a més, ara que la Loli se'ns farà famosa sortint als anuncis... -diu contenta. - Al final va acceptar? -pregunta la Mercè. - Crec que sí, però el Galiana no ho veia tan clar. La setmana que ve ha de donar una resposta. - Bé, jo haig de pujar a casa. Ens veiem després? - Sí, clar. El Pol torna a besar a la Mercè i s'acomiada de tots. Al cap d'unes hores, el Salva col·locava la darrera maleta que s'havien d'emportar a la porta del pis. - Marina! -crida el Salva -. Vaig a acomiadar-me de la meva mare! - Molt bé, d'acord! -crida ella des de l'habitació -. No triguis!! - No t'amoïnis! El Salva se'n va i surt de l'habitació la Marina amb la Mireia i el Pol, portant una rebeca de llana: - I això per si per les nits fes fred. - Ja ho tens tot, mare? - Sí, Pol, em sembla que sí. - Doncs seu al sofà amb nosaltres i relaxa't, que no has parat en tot el dia. - No estic cansada, eh? Ni nerviosa. - És el primer viatge que fareu tu i en Salva -diu la Mireia. - Sí, nena. I no em vull descuidar de res. - Us ho heu de passar molt bé i ja està. I sense patir per nosaltres. La Mireia i jo estarem bé. - Ja soc gran i sé cuidar-me tota soleta. - Ui, quina por em fa sentir això... Les pastilles pel mareig! -diu la Marina de sobte -. Vaig a buscar-les. |
S'aixeca i marxa. El telèfon mòbil del Pol sona, és la Mercè: |