.. La majoria encara dorm a Sant Andreu. Falten poques hores per a que comenci a sortir el sol, però hi ha una persona que ja està desperta. És la Rosa que ha ficat les seves coses a una motxilla. Després, entra a l'habitació de la Pilar i es dirigeix cap a una tauleta on té el moneder i les claus de casa. Agafa el moneder mirant de tant en tant a la Pilar. L'obre i treu uns quants bitllets que se'ls fica a la butxaca. Torna a deixar amb molta cura, el moneder al seu lloc i surt molt silenciosa. La Pilar continua dormint mentre que la Rosa agafa la motxilla. Entra al saló i deixa un sobre damunt la taula. Després se'n va del pis.

Hores més tard, l'activitat és ja frenètica a Sant Andreu. Al taller d'Àngels no paren. Han d'enllestir el més aviat que poden perquè marxen de vacances.
- Marta, has deixat els patrons preparats?
- Sí, Àngels. I també he trucat a aquells proveïdors que ens havien d'enviar les teles per confeccionar la col·lecció infantil.
- Molt ben fet. Jo ara aniré al banc.
- Àngels -diu l'Iris -, hem tornat a rebre un d'aquells correus on demanen les dades personals.
- Em tenen farta aquests missatges.
- Hauríem de trucar a la policia i denunciar que existeixen aquest correus.
En aquest moment entra la Montse:
- No l'aviseu que ja vinc a pagar! -diu rient la perruquera.
- Montse! -exclama Àngels alegrant-se -. Feia dies que no ens veiem! Com estàs? I el petit? Tinc moltíssimes ganes de veure'l.
- Doncs ara està amb el Narcís i la teva filla. Jo m'he escapat de la perruqueria un moment per pagar-te el vestit del casament de la Mari. Entre això del Tomàs, el viatge als Estats Units, i tot plegat, no t'havia pagat encara el vestit -diu rient -. O sigui que no cal que truqueu als mossos!
Totes riuen:
- No, clar dona... Els volíem trucar per uns correus que hem estat rebent. Intenten fer-nos creure que no hem realitzat un pagament i que per comprovar que tot és correcte, hem de ficar les dades personals d'una targeta de crèdit.
- Això em sembla que és el que li ha passat a la Lola, el que passa és que ella sí que va caure. No sé quants euros l'han pispat, però uns quants.
- Doncs ho hauria d'haver denunciat a la policia -diu l'Iris -. Aquestes coses s'han d'intentar aturar. Ves a saber quanta gent no és tan espavilada i respon a aquestes coses...
- Sí, tens raó. De pas que vaig al banc, aniré a la comissaria a veure què es pot fer.
- A aquesta gent se'ls hauria de tancar durant molt de temps -diu la Montse -. Abans, entraven a casa teva o et furtaven la bossa de mà. Ara ja fins i tot a través de l'ordinador et poden deixar escurats!
- Ja no saben què inventar-se la gent -diu l'Iris.
- Bé, arreglem comptes?
I això fan, abans que tothom continuï amb les seves tasques.

La Pilar es desperta al escoltar el timbre de la porta:
- Ja vinc, ja vinc! -crida fins que obre.
- Hola Pilar.
- Santiago? Quina sorpresa més agradable...
- Puc passar?
- I tant, passa, passa.
Tots dos es col·loquen al mig del saló.
- He vingut per dir-te que et trobo a faltar, que t'estimo, i que hauríem de parlar de tot el que ha estat passant aquests dies.
- Santiago, jo també t'estimo, i si vols que parlem ja saps que jo hi estic disposada. Vols cafè? Avui m'he quedat dormida més del compte i m'acabo d'aixecar.
- Doncs si puc, el preparo jo mentre tu t'arregles...
- És clar que pots. Aquesta també és casa teva. Mentre el Santiago es fica a la cuina, la Pilar se n'adona del sobre que hi ha damunt la taula. L'agafa i amb presses l'obre:
"Querida señora Pilar, a estas horas supongo que ya sabrá que me he marchado de casa. Es lo mejor para todos, no quiero causarle más problemas. Le he cogido prestado un poco de dinero que en cuanto pueda, le devolveré. Gracias por su ayuda y su generosidad. Nunca la olvidaré. Rosa."
Quan el Santiago torna, es troba a la Pilar asseguda al sofà, plorant. Ell seu amb ella, i la Pilar li ensenya la carta. El Santiago la llegeix i després, l'abraça amb força.

L'Ivan no para de donar voltes, nerviós, per casa seva.
- On s'haurà ficat aquesta? Ja hauria d'haver arribat.
Truca al mòbil de la Ruth.
- Apagat! Merda!
Seu davant de l'ordinador i comprova els darrers correus rebuts. Després fa la feina que normalment portava la Ruth: fer les transferències. Però quan fa la primera, se n'adona que en el compte corrent acordat per tots dos, no hi ha molts calers.
- Com pot ser això? A no ser que... Serà filla de puta!
Amb presses, agafa les seves coses i es dirigeix cap a la pensió.

Quan arriba, la Paquita l'obre la porta però no el deixa passar:
- Què vols?
- Vull veure la Ruth!
- Ho sento, no hi és -diu la Paquita intentant tancar la porta.
- On és? -diu l'Ivan impedint-se'l.
- I jo que sé! Et penses que sóc la seva mare? Aquest matí m'ha pagat el que em devia, ha fet les maletes i ha fotut el camp.
- Se n'ha anat de la pensió?
- Sí. M'ha fet trucar un taxi i afortunadament, ha marxat.
- Cap a on? Necessito trobar-la, Paquita. És molt important.
- Mira, Ivan, no ho sé. Però suposo que cap a l'aeroport. Ahir vaig sentir com reservava per telèfon, un bitllet cap a Buenos Aires.
- Serà filla de puta... Gràcies, Paquita.
L'Ivan marxa corrent, i ella entra al menjador quan sona el seu telèfon mòbil.
- Hola Pol... -diu somrient -. Sí, aquesta nit, a la Locomotion... Tinc ganes de divertir-me, de passar-m'ho bé. Necessito relaxar-me... Jo estic bé, i tu?... També tinc ganes de veure't... D'acord, aquesta nit..., petons.

La Clara, la Carme i la Núria van a travessar un carrer quan per davant d'elles passa un cotxe a tota velocitat. Aquest fa servir el clàxon del cotxe per advertir-les del seu pas.
- N'hi ha que van com bojos... -diu la Carme.
- A mi em sembla que era l'Ivan, però no ho sé. Ha passat tan ràpid -diu la Núria.
- I què deies, Núria, del Dídac?
- Res, que hi ha coses que no puc entendre. Quasi tots els matins no podem quedar, i algunes tardes o nits d'entre setmana tampoc, diu que li sorgeixen coses. Després porta un estil de vida que ja el voldria jo. I em sembla que amb el germà, el carter, no vol saber res. Sabeu quan costa un cadell de la raça del Trastet?
- Trastet? Així l'has batejat?
- Sí. Em feia il·lusió poder recordar també al gos de l'avi.
- Tornant al tema -diu la Clara -. Tot plegat sí que és molt estrany, però només l'has de preguntar, i prou.
- I sinó accepta'l tal i com és. L'estimes, no? Doncs amb això ja n'hi ha prou -diu la Carme.
- No hi estic d'acord. Si ara que estan començant una relació, ell li amaga coses, com sabrà que no l'enganyarà més endavant amb d'altres? -diu la Clara.
- Tu, sabent com és el Roger, estàs tranquil·la sabent que passarà tot el cap de setmana a Sabadell, en una exposició? -diu la Núria.
- Aquest a estat un cop baix, filla.
- Mare, ho sento...
- Jo m'avanço, d'acord? -diu la Carme -. Començo la feina d'aquí no res.
La Carme se'n va.
- T'hauries de disculpar. Encara que ella pensa el mateix, estic segura. Bé, jo plego que he quedat amb el Sergi per dinar.
- La cosa promet...??
- Ja veurem, però em sembla que sí. Adéu filla...
- Fins després!

I mentre l'Ivan condueix com un boig cap a l'aeroport, la Montse toca el timbre del pis del seu fill. Repeteix i ningú obre. Però ella aconsegueix entrar perquè en té claus.
- Ivan? Hola?
Montse, tanca i entra. Mira al seu voltant. Està tot fet un desastre. Sent un soroll que prové del dormitori i s'acosta per veure de què es tracta. Quan entra, es troba l'ordinador encès i seu davant per llegir el que apareix al monitor. Agafa el ratolí i com pot, perquè no és molt hàbil, va obrint d'altres finestres i descobreix tot el que el seu fill es porta entre mans:
- Ivan, però què has fet?
Montse treu de la butxaca el seu mòbil i truca al Sàhara.

Una mica abans que la Roser tanqui la parada, arriben la Pilar i el Santiago.
- Beneïts els ulls que et veuen per aquí, Pilar. Almenys has tingut la decència de passar-te abans de tancar per vacances.
- Ho sento molt, Roser. Reconec no haver-me comportat bé i et demano perdó. Tens les portes de casa obertes, per si vols tornar.
- No, no cal. Amb el Jaume estic bé. Mai hagués pensat que podria tornar a estar amb un home però jo també n'he tingut sort, com tu.
- Sí, en això tens raó -diu ella abraçant-se al Santiago.
- Hem decidit fer un viatge aquests dies de vacances que tenim -diu ell -. La teva germana necessita descansar i recuperar forces.
- Feu bé. El Jaume ahir no es trobava massa bé i és millor que ens quedem a Sant Andreu.
- Vols que t'ajudi a tancar?
- No, no cal. I per cert, és que ja no tens a casa a la noia aquella?
- No, Roser. Aquella noia ha decidit marxar i fer la seva.
- Almenys ha mostrat tenir una mica de seny... -diu la Roser -. Bé, adéu...
- Ja et trucaré quan tornem.
I dit això, la parella marxa.

Rosa mira per la finestra des del seu seient al tren que la porta cap a Alacant. Faltant poca estona per arribar a l'estació, comença a trobar-se malament i va cap al bany. Rosa pateix de mica en mica un mal a la panxa que fa que s'emporti les mans cap a la zona del baix ventre. Quan mira al terra, se n'adona que està humit i llavors, n'és conscient que ella també. Obre la porta del bany i comença a cridar, demanant ajuda.

Fent cua, a punt de donar el seu bitllet d'avió a l'hostessa, es troba la Ruth quan una mà l'agafa del braç i la treu de la cua:
- Què està fent? Vol deixar-me?? -crida ella -. Ivan?? Què hi fas tu aquí?
- I tu? Què filla de puta ets... Volies marxar amb tots els diners, eh?
- Què? No sé de què estàs parlant...
- Acompanya'm, tornem a Sant Andreu.
- Això ni t'ho pensis! Vaig a agafar aquest avió i res ni ningú m'ho impedirà.
- I tant que vindràs o li explicaré a la policia tot i aleshores ni viatges ni diners, ni res!
Ruth se'l mira:
- D'acord, però deixa'm el braç, em fas mal.
- Quan estiguis al cotxe. Va, passa!
Tots dos marxen davant la mirada atònita dels presents.

El cambrer, porta el compte al Sergi i la Clara:
- Deixa, et vull convidar jo.
- Gràcies. Sergi, et passa res? Has estat més callat del que tu acostumes a estar.
- No, no passa res. A vegades costa desconnectar dels assumptes de la feina.
- Vols que anem al teu pis...? Segur que trobem una manera de que desconnectis de tot -diu la Clara somrient.
- Aquesta proposta m'està agradant molt. A més, tinc a casa unes coses que segur t'agraden.
- Què misteriós... -diu ella somrient -. Sergi, vull que sàpigues que cada cop ho tinc més clar respecte a tu.
Ell somriu i l'agafa la mà.

Ivan i Ruth estan a l'aparcament de l'aeroport a punt de pujar al cotxe:
- No corris tant...
- Ets una filla de puta... Què has fet amb els diners que se suposava havien d'estar al compte que vam obrir?
- Jo res...
L'Ivan l'estreny més del braç.
- Deixa'm, si us plau! Em fas molt de mal!
- Parla! O et juro que...
- D'acord! Pensava marxar amb aquests diners.
- I deixar-me amb tot el merder en cas de ser descoberts, oi?
- Sí! Així ho tenia pensat des del principi! I a més, quan et van assaltar els dubtes, quan volies que ho deixéssim córrer..., jo no podia! He de començar una nova vida, no ho entens?
- L'únic que entenc de tot això és que t'has aprofitat de mi. Per culpa teva, he comès un delicte molt greu i el que tinc clar, és que jo no penso ser l'únic que pagui per això.
- Igual no ens enxampen mai! Jo et prometo que si em deixes anar, et donaré la meitat dels diners que tinc i ja està...
- La meva vida és una merda, saps? I després d'estar amb tu encara més...
- I què penses fer? Tenir-me segrestada? Aquesta no és la solució, Ivan. Afronta els teus problemes. Però ets un covard i sempre ho seràs!
- Quan arribem a Barcelona anirem a la policia, ho explicarem tot, tornarem els diners i que passi el que hagi de passar.
- Què dius??? No penso anar a la presó. I deixa'm!
Ruth fa un moviment amb el que aconsegueix treure's a l'Ivan de sobre. Després, ella l'empeny el que fa que doni uns quants passos cap al darrere. Ivan queda en mig d'un carril i gira el cap mirant a la dreta, just quan se n'adona que un cotxe se li tira a sobre. Ell intenta reaccionar i el conductor frenar, però ja és massa tard i és atropellat...
El conductor baixa del cotxe però Ruth que mira l'escena espantada, surt corrent.

El tren arriba a Alacant on una ambulància i d'altres serveis mèdics d'urgència estan esperant. Ràpidament, pugen al tren uns infermers amb una llitera i baixen a Rosa. La porten a l'hospital de campanya que s'ha instal·lat a la mateixa estació, i minuts després, la noia dóna a llum un nen. Rosa deixa de cridar dels dolors que patia i l'acosten el seu fill perquè l'abraci:
- No! Llévenselo!
- ¿Cómo dices señorita? -comenta una infermera.
- No lo quiero. Reniego de mi hijo. Llevenselo! No quiero saber nada de él! No quiero!! -crida la noia entre plors.
La infermera li retira al nen mentre que la recent mare plora.

Mentre la Clara està al bany, el Sergi fica una cinta al vídeo. Ella surt i l'agafa amb el comandament a la mà:
- No anirem a veure un programa de televisió ara, oi?
- No... Fa uns dies, vaig comprar un parell de pel·lícules porno..., ja saps, estar solet és el que té -diu rient.
Clara s'acosta al Sergi i li fa un petó.
- I com quan ens vam conèixer les posàvem, doncs havia pensat que seria bona idea rememorar aquells temps...
- Se t'acudeix cada cosa, Sergi... -diu somrient -. D'acord, posa-la, però ja veurem si la mirem o què...
Clara i Sergi comencen a fer-se petons. Es tiren al llit i ell diu rient:
- Podríem jugar a endevinar què passarà...
- No sé si podré estar veient la tele tenint-te tan a prop... -diu ella rient.
Entre petons i carícies li donen un cop d'ull a la pel·lícula quan de sobte, Clara es treu al Sergi del damunt i s'acosta més a la pantalla:
- No m'ho puc creure!! -diu molt seriosa.
- Què passa? No t'agrada? Si vols la podem treure...
- No és això. Sergi, aquest tio que surt a la pel·li està sortint amb la meva filla! Aquest és el Dídac!

Montse volta nerviosa pel seu pis mentre el Sàhara intenta calmar-la:
- On s'ha pogut ficar? Porto tot el dia intentant localitzar-lo!
- Seu amb mi, Montse. Ja apareixerà...
- Segur que aquella bruixa el té ben enredat. Sabia que tenia problemes, però no pensava que fos capaç d'arribar a fer una cosa així...
- Tranquil·la. Has pogut aturar a Àngels i has evitat que posés una denúncia.
- Ara hem de tenir sort i que cap persona més ho hagi fet. Com la Lola. No entenc per què no denunciar que havia patit una estafa d'aquesta mena?
- No sabem a quanta gent ha estafat el teu fill. Quan vingui que ens ho expliqui i intentem trobar la solució més justa.
- Quan arribi em sentirà. Vull una explicació convincent. I la Ruth que es prepari perquè quan la tingui davant meu...
- Calma't dona...
El telèfon sona i contesta el Sàhara que en seguida s'alarma:
- Què ha passat? -pregunta ella.
- Montse, truquen de l'hospital. L'Ivan ha patit un accident...
- Què!!?? Anem, ràpid!
Tots dos agafen les seves coses i marxen.

La matinada arriba a la ciutat i la Paquita s'ho està passant d'allò més bé amb el Pol.
- Noi, jo ja no puc més! No m'aguanto dreta!
- Si vols seiem una estona i xerrem.
- Prefereixo marxar ja a casa. Una no té edat per tanta marxa! -diu rient.
- Vols venir a la meva? -pregunta el Pol directament.
Paquita es deté i el mira fixament. Un munt de sensacions i pensaments recorren el seu cos i el seu cap.

Minuts després, entren al pis del Pol. Amb calma, ell encén els llums:
- Vols prendre una copa?
- No, gràcies.
- Seu, dona. No et quedis dreta -diu anant a la cuina.
Paquita seu al sofà i ell torna amb un got d'aigua. Posa música lenta i seu al costat:
- Com estàs?
- Bé, i tu?
- Una mica nerviós...
- Jo també -diu ella mirant-lo als ulls.
Pol l'agafa la mà:
- Tremoles.
- I si no sóc capaç? -pregunta ella.
- Ho dius i ho deixem córrer...
Pol s'acosta més a ella i li fa un petó als llavis. Ella s'aparta però després pren la iniciativa i el comença a despullar.
- Vols que anem al llit?
- D'acord...
Tots dos s'aixequen. Ell es treu la camisa i un cop a l'habitació ella demana d'anar al bany:
- Aquí t'espero -diu ell.
Paquita entra al bany i es mira al mirall. Respira fons i es renta la cara. Pensa en aquell moment en moltes coses. Està nerviosa però sap que tard o d'hora ha de superar certes barreres. Passats uns minuts, torna al dormitori. Pol està dret, al costat de la tauleta de nit...
- Estàs bé? -li pregunta.
- Ja veig que ho tens tot preparat -diu la Paquita que s'ha fixat en els condons.
- S'ha de tenir tot controlat, no et sembla?
Pol s'acosta a ella. Apaga els llums i la comença a besar, a despullar fins que s'estiren al llit... Ell no pot evitar fixar-se en els condons de la tauleta de nit...

Dissabte al matí, dos persones baixen unes escales mecàniques:
- Benvingut a Londres, Max.
- Quina llàstima que l'últim tram del viatge l'haguem hagut de fer en avió.
- Almenys l'hem fet. Jo pensava que no ho contàvem. Escolta, què et sembla si ens quedem per aquí uns dies i després tornem a casa?
- Per mi perfecte papa.
- D'acord doncs... -diu el Quim abraçant al seu fill.

-CONTINUARÀ DILLUNS 22 D'AGOST...-
ENS PRENEM UNS DIES DE REPÒS



Channing