..El Ramon entra en la sala estirant-se amb els pantalons del pijama posats, mentre que la Mari, asseguda a taula, començava l'esmorzar.
Ell s'apropa a ella per fer-li un petó però Mari el rebutja:
- Bon dia... -intent de petó.
Ramon se la mira seriós i seu.
- Què? Has dormit molt, oi?
- La veritat que estava rebentat. La feina a La Fusteria els caps de setmana és impressionat. No sé com pot haver tanta gent encara a la ciutat. I aquesta setmana torn de vespres. Ja tinc ganes de marxar de vacances...
- Jo no en tinc gens ni mica, i menys amb la Dessiré. On vols que anem amb una criatura tan petita?
- Mari... Què et passa? Des de fa uns dies estàs insuportable! I ja n'estic una mica fart!
- Farta estic jo... La nena es passa tota la nit desperta i tu dormint com una marmota, roncant i sense adonar-te'n de res. I la Pilar...
- Què passa ara amb la Pilar?
- Estic fins als nassos d'ella... I escolta'm bé, Ramon... No penso deixar que es quedi amb la meva filla, em sents!! -diu mig plorant.
- Què dius? Estàs perdent el cap... A què ve això?
- Surto un moment... Si es desperta la Dessiré que es torni a dormir...
- On vas ara?
- Necessito respirar una mica d'aire.
- Mari!
El crit del Ramon no serveix de res perquè ella marxa del pis.

La Paquita entra en La Fusteria.
- Ei mama, què hi fas aquí? Si són les 10 del matí...
- Mira filla, avui amb la calor m'he llevat hora i he pensat prendre'm el cafè aquí, amb tu.
- Molt bé, me n'alegro. Te'l faig ara mateix.
- Poca gent, no?
- Sí, el Ramon diu que els matins són fluixets i a mi ja em va bé, estic cansadíssima del cap de setmana.
Poc després, la Marta li serveix el cafè a la seva mare.
- I tu què? Com has passat aquests dies?
- Han estat meravellosos. Mira què m'ha regalat el Lluís.
Paquita li ensenya una collaret.
- Ostres mama, sembla molt bo... Li deu haver sortit per un ull de la cara... -diu la Marta mentre se'l mira.
- Això crec, però no és de bona educació demanar pels preus dels regals, oi? -diu la Paquita molt contenta
-. S'ha portat com un rei amb mi aquest cap de setmana. M'ha omplert d'atencions, no m'ha faltat de res... I ahir, sota una posta de sol meravellosa, em va fer aquest regal... Oi que és maco el Lluís?
- Sí, sí que ho és. I me n'alegro molt que estigui tant per tu.
- I el David què? Com va?
- Bé, diu que avui sortirà a fer un tomb. S'ha d'acostumar a anar amb la crossa.

El David està mirant un gran solar, quan arriba en Francisco:
- Ei nano, com va?
- Hola Francisco! Bé, millorant. Avui m'he decidit sortir de casa i la primera cosa que volia fer era mirar-me el Xicago, però no en queda res... Què ha passat?
- Ai..., divendres el van enderrocar. Quedava molt poc en peu i es trobava en unes condicions molt precàries.
- Quina pena...
- Sí, però l'Olga diu que el reconstruirà i que li posarà el nom del seu pare. Ja calia que fes alguna cosa important per aquest cinema...
- Sí... Tots dos es queden mirant el solar.

Mari entra en la perruqueria on estan la Montse i la Remei treballant. Quan la veuen, se n'alegren i li fan petons.
- Com va tot? Com per aquí?
- Mira, vaig fent... He vingut perquè no sabia on anar, necessitava sortir d'aquell pis. M'ofego d'estar allí ficada tot el sant dia. Necessito tornar a les meves obligacions d'abans... Vull tornar a treballar, Montse.
- Però si encara et queden mesos de baixa per maternitat...
- Ho sé, però prefereixo renunciar a ells que estar-me al pis tot el dia.
- Ja, t'entenc Mari... però no pot ser, almenys ara.
- No? Per què?
- No has vist el paper de la porta? -diu la Reme - Demà és l'últim dia que obrim. Tanquem per vacances tot el mes d'agost.
La cara de la Mari reflexa el gerro d'aigua freda que li acaba de caure per sobre.

La Montse arriba a casa seva. El Huari i el Narcís paren taula mentre la Teresa amb unes bosses estava a punt de marxar.
- Hola filla... A la cuina teniu el dinar ja enllestit. Ho escalfes i ja està.
- Però mare, dines un altre cop amb l'Adrià?
- Sí, no puc?
- I tant que pots! Però ja és el quart dia que dines amb ell...
- Mira, avui quan he anat a fer neteja li he suggerit i li he insistit, fins que no m'ha pogut dir que no.
- Però mare, per què fas això?
La Teresa la mira i li respon:
- Ai, filla... N'hi ha coses que no entendràs fins que arribis a la nostra edat. Apa, adéu, i bon profit -diu marxant.
- Mama -diu el Narcís- Jo també podré anar a dinar amb ells algun dia?
La Montse riu i abraça al seu fill.
- Doncs si l'avia et deixa, per què no!

Adrià retira els plats del dinar i torna a taula amb les postres:
- Teresa, m'està malacostumant. No puc dinar coses tan bones com les que vostè fa...
- Aprofiti's home. Si fins i tot ha agafat color -diu somrient.
- Li he de confessar que m'havia proposat rebutjar aquest dinar amb vostè si m'ho oferia, però entre la seva insistència i, bé..., que m'està agradant no dinar sol, no m'hi he pogut negar.
- És que no s'ha de negar. Ens coneixem des de fa molts anys per anar ara amb compliments. Si demà vol que tornem a dinar junts, ho fem i llestos.
- I la seva família?
- Per ells no s'amoïni home. Són molts i ja es fan companyia entre ells. A més..., m'agrada dinar amb vostè...
- Bé, gràcies -diu nerviós- I

Marcel es troba al seu pis escrivint en l'ordinador, amb un cafè al costat, quan truquen a la porta. Va a obrir i es queda sorprès...
- Hola, Marcel. Ja veig que has tornat de Lleida...
- Hola, Ester.
- Puc passar o haurem de parlar en la porta? -diu ella somrient.

Channing