.. La Núria està oferint un concert familiar amb el Jordi, la Clara i la Carme com a públic. El piano desgrana una melodia lenta, gairebé trista.

Les notes enllacen amb un flaix-back que ens mostra el concert que la Núria va fer com a prova i al que la Clara va assistir-hi tot just arribada de Costa Rica.

Quan acabava la peça els aplaudiments són incondicionals. Ara, però, vol cobrar-se l'actuació: vol que cadascún d'ells recordi el millor moment de la seva vida.
I perquè no hi hagin protestes comença ella mateixa. L'episodi a recordar és quan la Clara li ensenya i li llegeix la carta que ella li va enviar a la presó quan tenia 6 anys. Alló li va fer comprendre que la Clara l'estimava i sempre l'havia estimat.

Ara és la Carme la que obre el bagul dels records, i concretament li ve a la memòria la reacció que va tenir la Núria quan va saber que estava -falsament- malalta: es va sentir tan estimada...

El record del Jordi també està relacionat amb la Núria. Es tracta d'aquella vegada que van sortir junts i l'alba els va eixampar contemplant l'esglèsia de Sant Andreu.

La Clara, en canvi, recorda un dia que quan va arribar a casa l'Adrià estava visionant les pel·lícules antigues on sortia la família: un dia de platja, la mare, elles quan eren petites, el sis-cents. Dies feliços.

Quan acaben, la Núria proposa guardar a la memòria aquests i tots els records bons, oblidar els dolents i, tots plegats, tornar a començar. La Carme s'hi avé, però el Jordi opina que hi ha coses dolentes que és impossible oblidar.

I a la ment li ve quan la Rut, expulsada de ca la Núria, es presenta a casa del Jordi i ell l'acull sense endevinar el que li passarà.
Elles opinen que embolicar-se amb la Rut ha estat una bestiesa enorme. La Clara, però, matitza que de fer bestieses, la família n'és especialista.

Així, la Clara rememora quan s'ho va muntar amb el professor de música de la Núria i la Carme quan la noia la va sorprendre petonejant-se amb el Martí. I per finalitzar la tanda d'errors, la Núria recorda el truculent final de l'Oriol. Les seves mares intenten animar-la.

La Núria només volia recordar bons moments pero veu que és impossible: hi ha tants moments difícils. Tanmateix també troba que hi ha instants dels que sentir-se orgullós.

La Carme en recorda un: aquell episodi en davant la presència del Jaume, el pare del Jordi, l'Adrià la va confondre amb la seva mare i va retreure la possible relació adúltera de la seva dona.

La Clara pensa en com son pare la va treure de Costa Rica i mai no li va dir res de res.

El Jordi creu que la família sempre ha callat massa coses i que s'han amagat els sentiments. Elles opinen que, com a mínim, a ell sempre li han dit les coses a la cara.

Així veiem quan una Clara recent alliberada i plena de rancúnia li diu que ha enterrat tots el somnis i que ara es dedica a fer paquetets a la farmàcia; o la Carme li explica que ha descobert que ell i la Montse són amants; o quan la Núria li retreu que se'n vagi i fugi; o quan la família li dona l'esquena quan els anuncia que malgrat vendre la farmàcia, és un estafador i està completament arruïnat.

Els tres grans estan d'acord en una cosa: la Núria no els mereix. I es posen a recordar moments en que, a costa de la Núria, se'n fet mal els uns als altres.

La Clara pensa que no ha estat una bona mare. Per exemple amb el Max: mai no se l'ha sabut guanyar, com quan va fer fora de casa el Quim i no va saber retenir el nano i va marxar amb ell.

La Carme creu que no han estat ni bones mares ni bones filles, tal i com els va dir la Núria quan van oblidar anar buscar l'Adrià al Centre.

És clar que el Jordi conclou que a mal fill no el guanya ningú, sino que recordin el disgust que li va donar a son pare quan li va anunciar que s'havia venut la farmàcia.
El Jordi sap que ho ha fet tan malament com ha pogut i que les coses que li han passat són per culpa seva, però voldria una mica de comprensió, d'estima per part dels altres. A partir d'ara l'objectiu de la seva vida serà que la seva filla se senti orgullosa de son pare.

Quan el Jordi se'n va a treballar la Carme i la Clara coincideixen a dir que sens dubte es tracta d'un especialista: sap com ningú fer pena, quedar de víctima i fer que els altres se sentin culpables.
Però ara estan les tres juntes, i això és un motiu d'alegria: la Clara és feliç a Cardiff, la Núria és la més forta de les tres, i ella, la Carme, és, perquè no dir-ho, també una mica més feliç..
La Núria proposa una última cosa. Que ara que es tenen totes tres, quedin un cop l'any per sopar i poder parlar juntes i sobre tot, per dir-se que s'estimen. Les tres estan d'acord.

Massagran