.. El Fede sembla haver passat tot el cap de setmana intentant convèncer la Blanca de les seves bones intencions perquè el capítol del dilluns comença exactament allí on va acabar divendres: al portal on la Blanca havia d'entregar els papers per a l'adopció.
Després d'una babejada total i de múltiples promeses -casament eclesiàstic, convit apoteòsic, fills, feina de casa compartida, promesa que mai es farà enrera, etc, etc... - la Blanca acaba totalment entregada als braços del Fede.
Cap dels seus amics s'ho pot creure però acaben per fer-se a la idea que són davant d'una parella amb un tipus d'enamorament que ultrapassa amb escreix els mites de l'adolescència i la primavera.

L'única que sembla no haver perdut el senderi amb tot plegat és la Cecília que li clava un bon ventallot al Fede per no ser conseqüent amb el que havia pregonat als quatre vents durant tota la seva vida adulta.
El temps, la petició del Fede de fer de testimoni en el casament i la il·lusió de l'Alba, amoroseixen una mica la indignació inicial de la Cecília que acaba accedint a anar al casament amb una única condició: que no s'hi convidi el seu ex, el pare del Fede.

El Max ha marxat de Sant Andreu per a anar a navegar món amb el seu pare.
La Clara ho acaba acceptant i amaga la seva pena i frustració sota allò que és realment important, els desitjos del seu fill. Això li val un "adéu mama" ple de carinyo i reconeixement que li alleugereix la separació.
Entre el Dani i el Max sembla que tampoc ha quedat cap mal gust de boca.

La K es sent molt sola perquè té la sensació d'haver perdut l'únic amic que tenia. El Gus no l'ajuda gaire perquè ni l'escolta quan ella intenta explicar-li els seus sentiments. Té un bon motiu, "està creant", i ja se sap que això de la creació és una feina tan feixuga que al seté dia fins i tot déu va haver de reposar, ufffff!
La seva solitud l'apropa al Manu que també crea (està composant una cançó) però sembla més obert al treball en equip i li demana un cop de mà en la seva composició.

La Vicky (o com a mínim el seu cos) ja és a casa amb tots els trastos hospitalaris i les instruccions pertinents. D'ara en endavant serà la seva família qui se'n farà càrrec amb la supervisió d'una infermera que, de tant en tant, hi traurà el cap.

La Paquita continua donant un cop de mà sempre que pot i fins acaba donat un cop de boca al Manel després d'haver cuinat un fantàstic lluç al forn.
Que dic jo que això de posar un lluç al forn en companyia masculina té més perill del que sembla per allò de l'escalfament.
El que també queda clar és que els "problemes hospitalaris" ajunten els mascles i les femelles perquè la Paquita es llença als braços del Manel després d'haver ingressat la Marta a l'hospital per un altre atac d'angoixa (atac de pànic a la sèrie).
Ell li ofereix el mateix ajut incondicional que li va oferir ella el dia del boca a boca amb el lluç al forn.
I tot això ho veu la Clara que havia anat a l'hospital a donar suport a la Paquita. La Clara no és la Roser ni la Isabeleta, però...

A casa de la Montse continuen els problemes perquè el Narcís porta molt malament la prohibició de no veure la Paula. L'Ivan li explica amb força claredat el perquè de tot plegat però això fa que el Narcís ho accepti menys perquè considera una animalada que ningú pugui pensar que ell i la Paula són altra cosa que amics.
Està força abatut i sense ganes de res.

Fins s'atreveix a preguntar-li al Manel perquè no pot veure la Paula en una escena que mostra més del que s'hi diu. El Narcís afronta la pregunta amb la valentia i innocència de qui no té res a amagar i el Manel s'escapa de la resposta amb la vergonya i la covardia de qui sap que no té raó.
L'Alfons, conscient del patiment del Narcís, li demana a la Montse que torni a parlar amb el Manel i que ell s'ofereix per estar al costat del Narcís sempre que es trobi amb la Paula. La Montse, tipa de tota aquesta història, li demana que no s'hi fiqui amb una mica massa d'autoritat.

El fill de l'Alfons serà qui retornarà, sense voler, l'harmonia en les relacions Montse-Alfons. El noi va tot decidit a casa de la Montse a buscar al seu pare per a tornar-lo a la residència o per anar a casa amb una infermera.
Quan el seu pare li diu que ell es queda allí perquè estima la Teresa i la Montse li diu que han sigut elles les que l'han convidat, el fill perfecte les acusa de voler quedar-se amb ell per a "treure-li els quartos" i és llavors quan la Montse es planta ben plantada i li canta les quaranta al fill de l'Alfons.

La Núria s'ha posat de quatre potes a la boca del llop (llegeixis Víctor). Cada cop que es troben, la Núria i el Víctor, hi ha aquella "tensió sexual" que els fa parlar amb doble sentit o dirigir-se miradetes inquietants.
I ara el Víctor li proposa una feina que sembla que la Núria no pot refusar. Treballarà al seu costat en alguna cosa que té relació amb la música.
La Núria s'hi ha negat tant com ha pogut fins que el mateix Marcel sembla com si li hagués donat permís per a posar-li banyes. Quan la Núria li acaba dient que el Víctor se li va insinuar (de fet només li diu això, clar), el Marcel li contesta que per això no ha de rebutjar la feina perquè el Víctor s'insinua a totes les noies que troba.
El que el Marcel no ha tingut en compte (és un innocentot) és que en el cas de la Núria les insinuacions del Víctor són força més perilloses perquè l'atracció que ella sent per ell és evident.

La Laura encaixa força malament les absències del David per motius de feina o esbarjo. Entrar a treballar a Cal Solsona va ser primer motiu d'alegria i ara és motiu de disgust continu.
El fet que el David treballi amb la Claudia i en parli contínuament posa la Laura en alerta i, com que el David passa menys temps a casa, se sent arraconada i "plat de segona taula".
L'ex de la Laura afegeix més llenya al foc quan li retreu al David que no s'ocupa prou de la Laura i el Xavi.

La conversa inacabada de la setmana:

El Manel i la Paquita s'acomiaden a la porta del pis després que ella ha cuinat un lluç al forn.
Ell atansa la cara i li fa un petó a la boca que ella no rebutja. Quan es separen, el Manel diu:
-" No sé què m'ha passat"
Si la Paquita no hagués estat tan sorpresa i desorientada hauria pogut respondre:
- "Jo sí que ho sé, que vas faltat de carinyu, home. Com jo"

Casablanca