.. "La Setmana Tràgica" podria ser un bon títol per a definir què ha passat la tercera setmana d'octubre al Cor de la Ciutat. "A la recerca del mocador perdut" o "El meu regne per un mocador" també podrien ser dos títols força escaients. Aquesta setmana s'ha patit i s'ha plorat dins i fora del Cor, les farmàcies i els Supers han esgotat les seves reserves de kleenex i les rentadores han treballat incansablement per tal de netejar allò que els nassos i els ulls del personal havien embrutat. Des de dilluns fins a divendres hem estat pendents de morts successives, dels respectius funerals, de les reaccions que les morts han produït i dels retorns -més o menys aplaudits- de personatges que feia algun temps havien desaparegut de les escenes habituals del Cor. Anem a pams:

Les morts.- Divendres de la setmana passada ja vam saber que el Santi havia ingressat cadàver a l'hospital. Ràpid, asèptic i sorprenent. La mort de la Laura ha estat l'altra cara de la mateixa moneda (entenent en aquest cas, com a moneda, la mort): ha estat en coma, ha sofert una operació a vida o mort, ha patit mort cerebral i s'ha hagut de prendre la decisió de desconnectar-la de les màquines per tal de no mantenir respirant un cos que ja tenia l'electroencefalograma pla. De dilluns a dimecres hem seguit, carregats de mocadors, tot el procés.

Les reaccions.- La Mari i el Marcel es poden considerar, per aquest ordre, les persones més afectades per les dues morts. Els dos han perdut la persona amb qui compartien la vida i el seu millor amic. Però clar, això només ho podem dir si ens ho mirem des de la freda distància que imposa l'aparell de TV. Perquè si ens submergim en la història trobem que qui està més feta pols és la Cinta o, si més no, és la persona que més ho ha donat a entendre: no volia de cap de les maneres que desconnectessin la Laura, ha culpat el Marcel de la seva mort i s'ha amagat dins la paraula "família" per fer sentir al Marcel part del mal que ella sent. De fet, el Marcel ha rebut de totes bandes perquè la Mari també l'ha acusat de ser el responsable de la mort del Santi. I clar, si ho sents tantes vegades acabes per agafar el "cilici" i fuetejar-te de valent. Sort que el Fede no el deixa de petja i no li permet pensaments punitius que, a banda de no canviar la situació, fan mal en debades. Familiars i amics han fet costat als "caps de dol" en escenes força emotives.

Funerals i retorns.- El funeral del Santi ens retorna els seus amics i companys de feina a la TV i el funeral de la Laura fa que es tornin a apropar a Sant Andreu els seus dos "ex": l'Agustí i el Miquel. Però hi ha dos retorns més de personatges que no van al funeral: l'Alba, a qui li sap molt de greu la mort del seu amic Santi i que desperta en el Fede les ganes de veure-la i el Jordi, que arriba a Sant Andreu el divendres, sense saber res del que ha passat, dalt d'un cotxe fantàstic i amb posat de "chico Martini".

Altres fronts oberts.- El Huari s'ha lesionat i els seus esforços per guanyar-se el Narcís han tornat a fracassar.
L'Eduard s'assabenta pel Narcís, que l'Isaac és fill de la seva companya de jocs amorosos.
La Mari li diu al Ramon amb una claredat diàfana que mai tornarà amb ell i que el seu casament va ser una equivocació.
L'Oriol fa fora de casa la Ruth i la Núria la hi torna a fer entrar.
El Toni, de moment, es continua comportant.

L'escena de la setmana.- Aquesta escena plena de simbolismes és immediatament anterior a la desconnexió de les màquines de la Laura. El Marcel posa una aliança de matrimoni al dit de la Laura mentre ell se'n col·loca una altra. Després d'això li fa un petó al front (la Laura va plena de tubs i amb "mascareta") amb una força i una passió entendridores. No només hi ha estimació i el record del que han viscut junts, també hi ha ràbia, impotència i recança per tot allò que hauria pogut ser.

Casablanca