.. Allò d’en Martin va ser espectacular. Als antics “Catalanistes”, rebatejat l’any 1939 com “Círculo Cultural Español”, vam formar un equip de futbol per jugar els diumenges partits que concertàvem amb altres grups que radicaven en bars de tots els barris de Barcelona.

Érem molt dolents i no hi havia cap mena de disciplina. Fèiem els partits la majoria de vegades als camps de la Ferroviària, de lloguer, que estaven en un descampat que hi havia al davant de “l’Hispano Suiza” Molts dies de partit només érem deu i de vegades nou ,de jugadors preparats. En aquestes ocasions ens venien molt bé alguns nois que volien jugar i no tenien equip, entre ells, molt habitual i sempre el preferit, en Marià Martin.

El meteòric Martin va jugar només una temporada a casa i la següent ja era el davanter centre del Barça i al cap de molt poc davanter centre de la Selecció Nacional. Era un gran començament per l’aprenent d’electricista que només havia començat a ser, però no va tenir massa sort després i els que havíem compartit tantes estones amb ell ho hem lamentat sempre.

Un gran amic meu, en Joan Domènec i Vilà va ser tresorer del Sant Andreu per anys cinquanta, si no recordo malament.

L’estic veient, un dia de partit important, fregant-se les mans a l’entrada del camp i comentar-me : “Avui farem més de 70.000.- pessetes..”.

La memòria em falla molt, però crec que va ser la desena dels cinquanta que el Sant Andreu va fer l’esforç i va aconseguir pujar a segona Divisió. A mi em semblava una fita equivocada i li deia a en Joan Domènech que amb l’ingrés de quotes que teníem no ho podríem suportar.

La història ja està escrita. La subhasta d’un quadre d’en Dalí per fer-nos treure el cap – només el cap – del pou i les dificultats endèmiques de la nostra tresoreria des d’aleshores. Ara sembla que gent nova amb molta força volia repetir la proesa i jo haig de confessar que vaig fer un sospir que em va sortir de l’ànima quan vam perdre el partit amb l’Oriola.

El futbol, penso, ha canviat massa. Podríem dir que les samarretes s’han prostituït i els jugadors els hi fan de macarró. Tot és qüestió de calers, al menys en les dites Divisions d’Honor. Els Presidents dels Clubs que les formen deuen tenir molta roba per rentar, tancant les finestres perquè ningú vegi la brutícia. En una exageració que reconec injusta, a vegades penso que el President que va acabar a la presó era el més honrat de tots.

L’esport del futbol, però, segueix viu, encara que mantenir-lo amb estructures vàlides fora de les esferes privilegiades, comportarà moltes habilitats i molts sacrificis a totes les Juntes L’esport del futbol, però, segueix viu, encara que mantenir-lo amb estructures vàlides fora de les esferes privilegiades, comportarà moltes habilitats i molts sacrificis a totes les Juntes Directives que es fan i es desfan. Que tinguin totes sort i que sàpiguen que compten amb el nostre agraïment.

Moltes de les coses que dic en aquest paper les tenia escrites i publicades, recordant coses de la meva infància. I ara en faig una tria per complaure en Xavier Gómez, que és un home que, com jo, estima Sant Andreu i el Sant Andreu, amb la gran diferència que ell hi deixa la pell, fent coses, i jo només hi poso el sentiment, que no fa bullir l’olla.