..Per imperatius de la feina vaig deixar de viure a Sant Andreu als divuit anys i no hi he tornat a viure mai més.

Cada persona té un passat i en aquest passat la infància hi ocupa un espai màgic. Quan jo passava els díes per Andalusia o per Galícia o per Castella tenia enyor de la meva terra i sempre he sigut catalanista de pedra picada, però haig de confessar que els meus pensaments no anaven a la Plaça de Sant Jaume ni al Fossar de les Moreres, sinó al carrer Gran, a la Plaça del Comerç, al Carrer de Coroleu...

L’enyorança magnifica els records i tota aquella època viscuda al meu poble em semblava magnífica, encara que no puc oblidar que van ser temps de guerra i gana i de misèries de tota mena; però aquells van ser els temps de descobrir que les noies no sabien jugar a pilota però no eren el que m’havien semblat fins un moment inoblidable de la meva vida. I temps de jugar a pilota al sortir de col·legi al mig del carrer, marcant les dues porteries amb llibres o jerseys, o bé a “saco” a qualsevol paret fins quedar exhaust i amb la ma inflada...

Segurament a Sant Andreu no hi passaven tantes coses importants com a Barcelona, (nosaltres no “erem” de Barcelona, “anavem” a Barcelona quan convenia), però els diumenges que hi havia partit del Sant Andreu eren festes especials. Quan la gent sortia del camp, acabat el partit, els que no hi havien anat els preguntaven: “Hem guanyat?” I a tot el poble hi havia la mateixa curiositat: “què ha fet el Sant Andreu?”

El meu oncle Enric hi jugava, al Sant Andreu. Deia que era porter suplent, encara que jo no el vaig veure jugar mai. Recordo dies d’estiu que portava a casa els seus amics, jugadors de l’equip, per banyar-se als safareigs, que en teníem dos i grans. (La casa nostra havia sigut de vinaters i teníem cup i celler, i al costat del pou aquells dipòsits d’aigua que en dèiem safareigs, però que eren bastant grans. En aquella època no hi havia massa alternatives per donar-se un bany, el rec i alguna bassa i para de comptar).

Recordo que jo els veia jugar a l’aigua amb la devoció que un nen d’avui veuria els Maradona del moment i quan els veia jugar al camp jo em sentia superior, perquè eren els meus amics.

Per veure els partits sempre ens posàvem darrera la porteria contrària per seguir les nostres accions ofensives i els gols, que ens tiraven per terra d’emoció. I a la segona part, naturalment, anàvem a l’altra banda del camp.

Aquesta costum se’ns va acabar quan vam fixar en Marià Martín, perquè amb les 75.000 pessetes que va cobrar el Club pel traspàs, la Junta va decidir construir uns seients fixes envoltant el camp i a tú te’n tocava un i ja no te’n podies moure.