D'ençà que l'"Ejército Español" va donar per acabada la seva presència a les casernes del Barri de Tramuntana de Sant Andreu de Palomar, després de cent anys d'estar-hi present --la construcció d'aquestes casernes militars, així com de la presó a l'actual Trinitat Vella, van ser de les primeres potinades del centralisme de l'Ajuntament de Barcelona després de l'annexió forçada del 20 d'abril de 1897-- la situació ha sigut confosa i segueix sent-ho.
Ara està esdevenint força conflictiva i fins i tot perillosa pels veïns, sobretot del Barri de Tramuntana.

Abans de marxar físicament --la propietat encara és, sembla ser, del "Ministerio de Defensa"-- es van construir nous 'barracons' a la zona que dona al Carrer Gran per a la manufactura d'uniformes militars, es van cedir les casernes a la "Guardia Civil" mentre els arranjaven les seves de Gràcia i, també, a la Creu Roja.
Després les van abandonar, deixant, sembla ser també, les claus a la senyora de la neteja.
Però no pas totes les dependències. Els edificis d'habitatges per a oficials segueixen albergant legalment militars retirats amb les seves famílies i la "Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios".

Al poc temps de quedar buides, i buidades, la resta d'instal·lacions van començar a rebre immigrants, que s'hi van anar instal·lant, okupant, sense soroll ni conflictes. No se'n sabia gaire, ni quants n'eren ni d'on eren, perquè no feien altra cosa que viure-hi el més dignament possible, sense provocar cap mena de conflicte ni alarma social entre el veïnat.

Fa cosa d'un any i mig, però, a l'estiu de 2001 van començar els senyals de que alguna cosa 'rara' passava a les casernes. Es sentien timbals que marcaven ritmes militars novament, però aquest cop distints dels que s'havien sentit i suportat durant els anys d'estada de l'"Ejército Español".

Es va començar a detectar, també, la presència de persones d'origen centre-europeu, dels anomenats Països de l'Est, pels carrers del Barri.

I va ser arrant l''ordre' de desnonament dictada pel "Ministerio de Defensa" la tardor del 2002, que obligava a deixar buides de persones les instal·lacions a l'inici de l'ivern, quan veïns a títol personal i la 'nova' Associació de Veïns del Nord de Sant Andreu (que havia despreciat el nom històric del Barri, Tramuntana, per a anomenar-lo híbridament "del Nord") van iniciar ajudes pels que potser haurien de marxar (menjar, mantes, roba d'abric...) i una campanya per evitar el desnonament.
Això, fet majoritàriament de bona fe, va donar com a resultat que la situació que a Sant Andreu hi havia lloc desocupat i que, a més a més, els veïns recolzaven els que s'hi establien, es conegués arreu .
L'allau de sense-sostre de tota mena va ser significatiu. Molts dels nouvinguts, però, no tenien l'actitud dels que hi havia inicialment. Delinqüents, ex-militars de l'Est i altres 'perles' van anar fent seus els espais buits i van desplaçar els que fins llavors s'havien organitzat cívicament.

La situació als carrers del Barri de Tramuntana, sobretot, va anar deteriorant-se: furts, robatoris amb intimidació, es parla també de violacions... van anar produïnt una sensació d'inseguretat a comerciants i veïns, que va anar implementant la crispació.

El dia 7 de març 2003 més de 2.000 veïns, veïnes i comerciants del Barri de Tramuntana van sortir en manifestació al carrer per a forçar una solució al problema i exigir la construcció dels equipaments previstos al lloc que avui per avui ocupen les, abandonades pels propietaris, casernes de Sant Andreu.