Dos anys després que el PP reformés la llei d'estrangeria, contra vent i marea, les coses estan igual o pitjor que llavors. José María Aznar va justificar l'enduriment de la llei en la necessitat d'acabar amb l'efecte crida i, per tant, aturar l'allau d'immigrants sense papers.

Durant aquest temps, s'han donat situacions tan preocupants com la de les casernes de Sant Andreu, a Barcelona, o la d'Alcarràs.

Amb l'arribada del bon temps, es multiplica el nombre de pasteres que arriben a les costes espanyoles. Aquest any també.

Les lleis es fan perquè es compleixin, però hi ha vegades que ni el mateix govern que les impulsa és capaç de fer-ho. Un dels objectius de la reforma era facilitar les expulsions. Doncs bé, en el conjunt d'Espanya hi ha 600.000 sense papers, i a Catalunya, al voltant de 140.000. Només un 5% han pogut ser expulsats després que se n'hagi pogut verificar el país de procedència, segons revelen les dades de l'Executiu.

I no només això. L'Administració, per evitar una situació explosiva a les Canàries, ha col.locat desenes d'immigrants en avions i els ha repartit per Barcelona, Madrid, Bilbao, Màlaga i València perquè mirin de buscar-se la vida com puguin.

Aquest comportament, contrari a la tan esbombada reforma, ha alimentat els conflictes de Sant Andreu i Alcarràs. Hi ha centenars de persones que no poden ser expulsades i que tampoc poden aconseguir una feina legalment perquè estan en situació irregular.

El fenomen pot alimentar la xenofòbia veïnal i l'explotació laboral d'aquestes persones, i també frenar els salaris dels ciutadans autòctons. Per tot plegat, resulta urgent trobar una tercera via. La solució potser passa per donar un permís provisional de treball mentre es tramiten els processos d'expulsió.

Mentrestant, pot passar que alguns dels inexpulsables trobi una feina. Llavors, es podria legalitzar la seva situació. Seria una sortida digna.