A Juan S. el va despertar el piiip, piiip d'alarma de les excavadores deambulant a primera hora per la caserna d'Artilleria. Va treure el cap per la finestra i es va fregar els ulls diversos cops. El paisatge havia canviat: "Em vaig preocupar perquè no vaig veure cap dels nostres, només els de la brigada de BCNeta. Li vaig dir a la meva companya: 'Aquesta nit han fet una batuda i no ens en hem adonat'".

L'ajuntament va enxampar, expressament o sense voler, els de Papers per a tots amb el pas canviat. Eren als jutjats incorporant més gent a la llista d'afectats en el judici de desnonament.

La sorpresa parella es va vestir i es va acostar a dos agents antiavalots de la Guàrdia Urbana, que els van aclarir la confusió. "Ja era hora que acabessin amb aquest femer", va exclamar Inma, nascuda a la República Dominicana.

La porqueria no s'evapora
La noia va afegir indignada: "Aquí hi ha de tot. Hi ha gent que es pensa que pot defecar a la caserna un dia rere l'altre i que no passa res. Es deuen pensar que la merda amb el temps s'evapora".

Pel seu costat passaven dues espantadisses voluntàries de la Creu Roja, rematadament joves. I l'espavilat Víctor Peracho, responsable de l'Agència de Salut Pública, no va poder dissimular un ampli somriure. Peracho se'n va anar corrents, perquè l'acabaven d'informar que uns immigrants marroquins havien travessat una zona tancada. Els seus homes acabaven de tirar líquid desinfectant a la caserna de la Mestrança que pot causar petites intoxicacions per contacte. "Aquí hi ha gent que no s'adona que treballem pel seu bé".

El bé per a Inma i Juan és refer la seva vida més enllà de les quatre parets de les casernes. Són dels que creuen que la seva estada allà està arribant al final, però no es pensen sumar a l'estratègia de Papers per a Tots.

"Als immigrants els diuen que si lluiten aconseguiran un permís de treball. Molts els segueixen perquè no s'adonen que els estan portant a un carreró sense sortida".

Al pati d'Artilleria, les màquines van continuar amb el seu martelleig destructor. Inma va cridar per fer-se entendre: "S'ha de lluitar perquè ens donin un altre sostre provisionalment, mentre cadascú es busca la vida pel seu compte".

Juan encara va anar més lluny en les apreciacions. Va mostrar el braç enguixat d'Inma per avalar la seva afirmació: "Aquí hi ha de tot i molt poc de bo". I va preguntar: "¿Potser algú es pot creure que aquesta gent de l'est d'Europa, que són militars o excombatents en guerres civils, han vingut aquí a fer ganxet? Que la gent obri els ulls perquè aquests, i molts altres, no han vingut a treballar. Són uns choros".

Inma va puntualitzar que molts sí que han vingut a treballar. Va posar d'exemple el grup de subsaharians que viuen en una nau que dóna al carrer Gran de Sant Andreu. "Sí, però no es poden moure perquè no saben ni una paraula d'espanyol", va replicar l'home.

Controls i cassolades
Un jove de Ghana va preguntar en anglès si venien a fer-los fora: "Fa cinc dies que no puc sortir al carrer perquè la policia té controls per detectar els sense papers". Aquesta part és un trosset de l'Àfrica, fins i tot els arbres creixen en horitzontal, com ho farien al Serengueti.

A la nit, la por prové de la cassolada d'uns veïns --uns per bona fe i uns altres, no tant-- que reclamen justament equipaments. La piqueta segueix actuant. Cada vegada més a prop.