Punt final. La casa ocupada més gran d'Espanya ja és història. Més de 100 policies antiavalots van desallotjar ahir pacíficament les 62 persones --45 estrangers i 17 espanyols o de països comunitaris-- que encara residien a les antigues casernes de Sant Andreu. Les dues finques militars, de 100.000 metres quadrats, van arribar a allotjar més de 500 immigrants, a partir del setembre del 2002.

El desallotjament va començar quan passaven uns minuts de les nou del matí, sense previ avís. El desplegament va ser impressionant. A més a més dels policies, hi havia un autèntic exèrcit de funcionaris --del jutjat, de la Generalitat, de l'ajuntament--, tècnics de les tres administracions, assistents socials, metges --forenses i del 061--, tres piquetes i excavadores, així com un núvol de periodistes, proveïts amb càmeres i gravadores.

SENSE LA CREU ROJA
Allà hi era tothom, menys qui havia d'aplicar el pla d'emergències, la Creu Roja. Les administracions van avisar el president d'aquesta organització, Josep Marquès, amb només una hora d'antelació. L'equip d'assistència --30 tècnics i 30 voluntaris de Barcelona i de Badalona-- va arribar a les deu tocades.

Tot i el contratemps, el desallotjament es va produir sense el més mínim incident violent. El centenar d'agents va entrar a les naus i els edificis encara ocupats sense utilitzar la força en cap moment. Els policies van ordenar als immigrants que recollissin les seves coses al més aviat possible. "Tenen una hora, i ni un minut més", se'ls va sentir.

Va sobrar temps, perquè hi havia molt poques pertinences per recollir. Els ocupants sortien d'un en un amb cares de perplexitat. Algun comentari d'impotència va ser tota la resistència del col.lectiu, que en els últims mesos s'ha anat esqueixant.

Al cap de mitja hora gairebé tothom era al pati de la caserna d'Artilleria, esperant l'arribada dels membres de la Creu Roja. Tothom menys una vintena de misteriosos txetxens i d'altres països de l'Est --a més d'algun magribí--, que van preferir fer la bossa i abandonar pel seu compte les casernes. La majoria van desaparèixer sense demora per la boca del metro de Torras i Bages. "No era el dia de fer detencions", assegurava després Eduard Planells, cap dels Serveis Perifèrics de la Delegació del Govern.

Mentrestant, policies de paisà del grup d'Estrangeria de la Verneda, capitanejats pel comissari Luis Gómez, prenien les dades de tots els concentrats i feien dos grups. "Espanyols i comunitaris a la meva dreta, i la resta, a la meva esquerra", cridava una dona policia.

ALLEUJAMENT PROVISIONAL
Per fi, van arribar els membres de la Creu Roja amb vehicles propis i altres de llogats per a l'ocasió. Els estrangers, sobretot els subsaharians, es van veure alleujats entre tanta xerrameca i càmeres per tot arreu. Un total de 44 dels 45 extracomunitaris es van acollir al pla d'urgències, que consisteix a assegurar un sostre, aliments i també atenció mèdica durant 15 dies. "Tots tindreu una pensió on dormir durant un parell de setmanes. Mentrestant, intentarem trobar una solució", assegurava una noia de la Creu Roja. Era com un bàlsam per als immigrants, que acceptaven sense dir ni piu el trasllat fins al carrer de Joan d'Àustria, on l'organització humanitària té el seu quarter general. A la tarda, van ser distribuïts en pensions i hotels. Dels 17 espanyols i comunitaris se'n va fer càrrec l'ajuntament, que els va portar a un centre a la Meridiana.

Les furgonetes encara no havien posat en marxa el motor quan ja s'enderrocaven els edificis. Un núvol de pols ho va tapar tot, després d'un soroll ensordidor. Eduard Spagnolo, gerent de Serveis Personals de l'ajuntament, va revelar que "els camions trigaran 15 dies a emportar-se tota la runa".

A la tarda, les dues velles casernes, propietat encara del Ministeri de Defensa, eren un solar, que semblava bombardejat. Només dos petits edificis, un al carrer del Palomar i un altre al passeig de Torras i Bages, es mantenen drets, però no per gaires dies. Aquesta mateixa setmana, diverses famílies de militars deixaran les cases gràcies a un acord amb Defensa.

"ERA UN POLVORÍ"
Al carrer, desenes de veïns celebraven el desallotjament i enderroc. "Això era un polvorí, un niu de conflictes", afirmava un home a la plaça de Mossèn Clapés. Als comerços es parlava del futur del barri, que gràcies al terreny de les casernes tindrà ambulatori, escola, parc i mil pisos més. Fernando Castilla, el comerciant que va formular la primera denúncia, era ahir un home feliç, pletòric: «És com un somni».