Els tambors han emmudit a Sant Andreu. De fet, fa mesos que tocaven tristos. Per escoltar música ashanti o ambalax caldrà anar al Jamboree.
Ñaño Embale empaquetava els seus, davant la mirada de dos colossos antiavalots. "Aquests tambors no han portat problemes amb el veïnat", afirmava el senegalès abans d'entrar a la furgoneta que el duria a la Creu Roja.

Tambors contra cassoles Els tambors eren contrarestats amb cassolades pels veïns més indignats, en aquest any i mig de desacords. "Aquí, el que ha enverinat les relacions amb els espanyols ha sigut la xusma que ha vingut últimament. ¿Sap que des que es va anunciar que ens desallotjaven ha vingut gent per aprofitar-se'n i sucar de les ajudes socials?"

L'home assenyalava una dona d'origen dominicà i un espanyol, que diu que és pintor, que feia mesos que estaven desapareguts. "Són uns experts a viure de renda i això és el que ho fastigueja tot. Paguem justos per pecadors", afegia un altre subsaharià.

El cert és que a les dues casernes de Sant Andreu hi havia molta gent que treballava. Ho demostra el fet que, quan ahir va aparèixer la policia, de 150 persones només n'hi havia 62. La romanesa Marina Giurgu es va negar a pujar al vehicle de la Creu Roja perquè volia esperar el seu marit. "Se n'ha anat de bon matí i no sap res de tot això", afirmava desorientada.

A dues passes, un subsaharià tampoc se'n volia anar, perquè no li deixaven emportar-se el gos. "¿Però tens els papers de l'animal?", li preguntava un policia. L'immigrant, nerviós, encertava a respondre "Però si ha nascut aquí, a les casernes". Al final, l'agent li va prometre que l'Administració legalitzarà el gos i llavors podrà recollir-lo.

Qui pujava corrents al bus era un magribí tremolós que deia que li havia anat d'un pèl que hagués salvat la vida. "Estava tan tranquil i han començat a enderrocar l'edifici. M'he salvat de miracle". Amb el magribí no hi ha acord. Un policia desmentia la seva versió, i afirmava: "El soroll que diu va ser provocat per un pany al trencar-se. Res més".

Els nervis semblava que s'encomanaven. Un marroquí es va ficar amb un fotògraf, a qui va tirar la càmera d'un cop amb la mà, mentre li cridava: "¡Que no em gravis, et dic!"

Més serè, però igualment tens, estava Enrique Mosquera, de Papers per a Tothom, que aquell matí de sobresalts no va tenir temps ni de planxar-se la camisa. "Hi havia el compromís --sostenia-- que ens avisarien abans, ja que vam dir que no pensàvem presentar cap resistència". Mosquera va assegurar que una demostració de força així només es justificava per la proximitat de les eleccions generals. I Yerko Toro, el famós portaveu dels immigrants, parlava d'"atropellament".

A pocs metres, un home amb una caçadora vermella i una gran creu a l'esquena assegurava a qui volia escoltar-lo que tothom tindria un sostre on aixoplugar-se. Avui, i els pròxims 15 dies. És el final d'una història amb un desenllaç que estava cantat.