PROPOSTES DE PARTITS POLÍTICS

Proposen en termes generals un augment fins al 50% dels habittages públics de lloguer, una combinació de promotors públics i privats, però sense especificar les condicions per a aconseguir aquests pisos. Diuen de fomentar les borses del'habitatge, fer un repartiment del sòl edificable que promogui l'habitatge de lloguer públic, crear una línia de crèdit pel jovent, perque puguin accedir als habitatges, la despenalització de l'ocupació, foment de la rehabilitació dels edificis, impulsar el lloguer etc. Però en cap cas proposen la solució específca a l'origen específic que és l'especulació del sòl. Tampoc expliquen la segregació que provoquen els habitatges de lloguer públic amb un preu estandaritzat i de preu lliure.

Ens trobem davant d'un mercat en el que tant els lloguers com els preus de venda són molt alts i, encara més, si intentem establir una relació dels recursos de certs col.lectius amb els preus dels lloguers i de venda.
A això se li suma els descens en termes relatius dels habitatges socials ( el 1993 era d'un 49'9% mentre que el 1999 era del 9,8% ).

Diversos estudis apunten a que les condicions del mercat de lloguer pot provocar un augment de la demanda dels habitatges de venda, cosa que farà que els habitatges de lloguer esdevinguin un mercat secundari davant dels habitatges de venda. Això faria més difícil aconseguir un habitatge de lloguer i fomentaria la cultura de la propietat privada. Però no només això, sinó que tindria una altra conseqüència: la majoria dels habitatges socials estan construïts i promocionats de manera directa o indirecta per les institucions,així que, en fomentar-se els habitatges de propietat ( construïts i promocionats per empreses iimmobiliàries privades ) la responsabilitat de les institucions seria reduïda, això és, les institucions es veurien solapades per les iniciatives privades.
Això no treu cap a pensar que les institucions i les seves polítiques d'habitatge no siguin culpables, ja que ja hem indicat que és per les condicions del mercat dels habitatges de lloguer que la població podria tendir a comprar i no a llogar.

Si observem les condicions per a poder obtenir un habitatge de lloguer públic, només cal fixar-se en que, pel jovent, es necessita un sou que superi dues vegades el mínim interprofessional. Això és extremanadament difícil i bastant irreal, ja que, com hem reflexat en elpunt del mercat de treball, els jovent es veu abocat a unes condicions de contractació i uns sous que no permetrien la solicitut d'un habitatge de lloguer públic.
Cal destacar en aquest punt que no és només el sou, sinó que, si la persona es troba treballant amb un contracte temporal, no es facilita el lloguer sinó que els propietaris o promotors no confien en aquests contactes, ja que no són segurs ni fiables, doncs la persona pot ser acomiadada de seguida i es podria trobar amb dificultats per a pagar el lloguer.
Si ens decidim a demanar un aval fiable,es tendeix a acceptar avalistes qe siguin familiars. Llavors ens trobem davant d'una situació força paradoxal: el que en un principi hauria de ser una càrrega per les insititucions acaba essent una càrrega per les persones o les famílies.

És a dir, la possibilitat d'accedir a un pis de protecció és difícil donades les condiconsdel mercat del treball, però encara és pitjor si valorem que la càrrega econòmica no la porten les institucions sinó que acaba recaient en les famílies.
Llavors sembla irreal anomenar aquestes polítiques polítiques públiques o de protecció oficial. Les institucions, doncs, ofereixen una borsa d'habitatges elitista, ja que no és realment pública. A més d'això, es desprenen de tota la seva responsabilitat en exigir a les famílies que assumeixin tota la càrrega econòmica.

Aquest elitisme facilita que el mercat del lloguer públic es trobi en una situació força difícil: part de la població no pot accedir a aquest.
Aquest mercat, doncs, es pot arribar a saturar, ja que només hi podran acedir les persones en una situació econòmica específica. És per això que en algunes ponències s'indica que el mercat del lloguer es pot veure desbancat pel mercat de venda.

Cal destacar un altre punt en el que les institucions actuen de manera irreal. El percentatge d'habitatges de lloguer públic és molt petit,per tant, la majoria d'habitatges estan dins del mercat de venda o de lloguer no públic, del qual ja hem indicat els preus en punts anteriors.

Tot i les lleis i plans d'habitatge promoguts per les institucions ens trobem una situació força elitista i precària. I les propostes dels partits polítics ( els seus programes electorals ) només es limiten a proposar un augment del percentatge dels habitatges de protecció oficial, la creació d'uns crèdits per a facilitar l'accés de certs col.lectius a l'habitatge de lloguer i la legalització de la ocupació( IV i ERC ).

Augmentar el percentatge dels habitatges de protecció oficial en les condicions actuals no suposaria cap canvi substancial, principalment perque es continuaria una política elitista i no es canviarien les condicions del mercat laboral. Seria doncs, una solució contraproduent, ja que ens trobariem amb més habitatges però amb la mateixa accessibilitat. Si a això s'afegeix el sistema de crèdit ens trobariem amb el peix que es mossega la cua.

Tot i que no especifiquen res sobre el crèdit, cal valorar que,mirant el sitema de crèdit, depenent de la situació laboral de la persona el crèdit serà concedit o no. És a dir, no es canviaria res mentre no es solucionés el problema del mercat laboral.
A més, de nou, ens trobem amb una situació en la que les institucions es desfan de la responsabilitat de facilitar l'accés a un habitatge de lloguer públic.

Igualment, si el crèdit fos molt bo i no posés cap mena de requisit ( cosa que és dubtosa ja que sense garanties de devolució i pagament no es concedeixen els crèdits o es retiren ) continuem amb una situació de precarietat laboral absoluta.

Ens trobem davant de propostes que suposen solucions pedaç ja que encara que hi hagués un augment dels habitatges de lloguer públic les condicions reals no permeten que siguin públics de debò, sinó que segons les condicions econòmiques i laborals de les persones es concediria el lloguer, i aquestes condicions són precàries. Observem,doncs, que es volen posar solucions a la qüestió de l'habitatge sense resoldre un problema molt gros que és el de la precarietat laboral.

Cal destacar, també, que la mateixa inèrcia del sistema econòmic tendeix a encarir la vida i a precaritzar les condicions de vida.

Falta, doncs, una visió real i global de les condicions de vida, és per això que les polítiques públiques no s'adapten a la realitat.

Pel que fa a la legalització de la okupació, seria una mesura més simbòlica que una solució. És així perquè la okupació és una eina de protesta i no un objectiu. Amb això volem dir que s'okupa per a posar en evidència que hi ha alguna cosa que falla: el sistema econòmic i social en el que vivim no permet una emancipació ni permet que els i les joves tinguin a l'abast equipaments o centres amb facilitat i en el que es puguin desenvolupar certes activitats.
Legalitzar la okupació comportaria el que la mateixa mesura diu: una solució legal. Però no resoldria el problema de fons que és la precarietat en l'habitatge i el mercat laboral, la falta de recursos i les polítiques elitistes. La càrrega continuaria essent de lespersones i les institucions no assumirien les seves funcions. I la situació de precarietat laboral i de qualitat de vida seria la mateixa.

Cap proposta i cap política pública s'atreveix a atacar la punta de l'iceberg: l'especulació. Aquesta pràctica és essencial dins del mercat de l'habitatge, encareix el sòl, permet el tancament de cases habitables per a fer-en augmentar els preus, fomenta la propietat privada per sobre dels habitatges públics i accessibles, desorbita els preus dels habitatges de venda i de lloguer privat i deforma la fesomia dels pobles, barris i ciutats. Les institucions dónen llum verda a les empreses i immobiliàries per a construïr habitatges i edificis de preus desorbitats, en benefici d'elles ( no caldria parlar deplans com el 22 arroba, el TAV Sant Andreu-Sagrera i altres ). D'aquests plans destinen un reduït tant per cent als habitatges de lloguer públic. I amb les condicions exposades abans.

Què es despren , doncs, de les polítiques i propostes per un habitatge públic? Doncs que les institucions posen les condicions elitistes i desiguals per a poder accedir a aquest habitatge i que les perosnes carreguen amb les responsabilitats econòmiques que no poden assumir per les condicions de vida actuals. Aquesta paradoxa porta pensar que les institucions no busquen aplicar polítiques públiques, habitatges accessibles, sinó que acompleixen uns mínims establerts amb unes condicions irreals que els permeten el seguent:

En acomplir uns mínims la població no qüestiona la situació real.

Com sempre, són les famílies les que porten la càrrega del que en teoria hauria d'ésser una càrrega seva.

S'asseguren que en treguin un benefici oque no tinguin pèrdues en aquest aspecte.

Obvien les condicions de treball i de vida de la població.

Beneficien el mercat de venda i no pas el de lloguer. Beneficien el mercat privat. Per tant, fomenten l'especulació.

Especulen elles i ells amb el sòl edificable.

Continuen aplicant polítiques irreals.

Perpetuen el sistema econòmic i social que afavoreix aquesta situació. Per tant, les seves solucions són del tot superficials, i les propostes també. Hi ha una manca conscient o incosnciet d'anàlis i complet de la situació que comporta la proposta de solucions o mesures elitistes i irreals.