Sovint
surggeix la pregunta:
Què és estrictament
necessari per a fer teatre?
i lluny de les evindències
com ara...un bon actor o actriu, el públic, sensibilitat,
imaginació, etc.
el que per a nosaltres és necessari i no sempre es té,
és: una bona raó.
Fa uns quants anys ens va enlluernar un espectacle fet al carrer
per unes dones d'una república ex-soviètica. Eren
actrius-ballarines amateurs que estaven de gira per Europa reivindicant
recolzament pel séu poble, proper a un embassament que s'estava
salant, la qual cosa suposava la pràctica desaparició
de la seva petita ciutat necessitada d'aquesta aigua per a viure.
Aquestes
dones no cobraven pel que feien, però tenien una bona raó,
una raó vital, per a fer-ho (a més a més de
certa tècnica), això dotava a les intèrpretes
i a l'espectacle, de l'energia suficient per atrure i entussiasmar
el públic.
Una raó vital! Per aquí ha de començar a construir-se
el teatre, però no ha de quedar-se aquí. Nosaltres
no som, no ens desenvolupem com a persones aïlladament, i el
teatre per definició és un fet col·lectiu;
per tant aquesta raó vital no ha de, no pot, ser una raó
privada, sinó compartida i no només per els i les
col·legues que conformen l'escenificació, sinó
també pel públic. I és aquí on rau el
repte que hauria d'assumir el teatre del segle XXI --repte per altra
banda tan antic com el mateix teatre-- vull dir donar resposta a
si el teatre és necessari per a la societat o simplement
és un producte de consum per a passar una bona estona, o,
en el millor dels cassos, un museu actiu d'aquesta forma artística
que en altres temps va complir una funció de sanitat pública,
d'agitador social, d'expressió de les barbaritats i misèries
humanes, de crítica i diversió, etc.
Avui
més que mai es fa imprescindible pel TEATRE (professionals
i públic-societat) redescubrir aquesta bona raó, raó
vital per a fer teatre. Teatre com a acte de trobada social viva.
|
|
Conseqüentment
amb això, el teatre no pot ésser plantejat com la
"il·luminació" d'un dramaturg o un director,
sinó com l'aportació a una necessitat comuna de distints
coneixaments o distintes funcions, des de l'il·luminador
fins els actors, passant per totes les persones necessàries
per a escenificar allò que es vol transmentre.
És doncs necessari un grup, un col·lectiu, que treballi
per a un objectiu comú i no pas la suma justa de funcions
coordinades per a alçar un producte. Esquema aquest que funciona
molt bé en el rigor mercantilista imperant: Que es salvi
qui pugui! Un col·lectiu estable, amb continuïtat, que
permeti la fixació d'objectius a llarg plaç, l'auto-crítica
i la valoració comuna de la feina realitzada; convertint-se
tot això en la base dels treballs següents, en l'eina
indispensable per a la superació tècnica i humana
de tot el grup.
Un
grup de teatre és com una societat en petit i el model que
escullin per a treballar, no deixa d'ésser el model en el
qual aspiren a viure.
Bo
i dit tot això i per si a algú l'hi ha passat pel
cap, el TEATRE sota cap concepte ha d'ésser quelcom funcional,
sinó interrelacional, viu. El TEATRE no ha de renunciar a
l'espectacularitat (que no necessàriament ha de venir dels
mitjans tecnològics) ni a la imaginació, ni a la sorpresa;
molt al contrari, awuests aspectes han de potenciar-se com eines
pròpies del medi.
Lluny
de mostrar-se de forma realista, el teatre ha de desenvolupar el
seu propi llenguatge, no per ensenyar aquesta realitat tal qual,
sinó com a mirada crítica i/o emocinal d'aquesta realitat.
Per això i perquè les vies expresives els hi cal eixamplar-se,
renovar-se, advoquem per la contaminació o interacció
de disciplines que facin més atractiu i significatiu el teatre.
Una bona raó, una raó vital; un grup que treballi
de manera col·lectiva i amb continuïtat; la nenúncia
a l'espectacularitat i la recerca d'un llenguatge propi del teatre;
la multidisciplinaritat com a forma expresiva; aquest és
el sender sobre el que volem caminar per a construir el nostre teatre.
|
