L'autoritat va ordenar que passés un dia al Fòrum i un va complir. El dia triat va ser dissabte, jornada que per ser festiva i inici de pont no comptava amb la presència salvadora i despentinada de col.legials.

Un dels problemes psicològics que planteja el Fòrum és que, després de les cues aparents a l'entrada, l'insaciable formigó interior sembla devorar sense pietat i a l'instant tot el que li va arribant i la sensació de soledat urbana s'apodera al moment del visitant sensible i ja no l'abandona.

Dissabte abundaven els ciutadans més grans de 70 anys, arribats de més enllà de la província de Barcelona. Arribaven en grup i en autocar. Aquestes persones optimistes, que han conegut èpoques pitjors i potser alguna bastida, són les úniques que saben convertir els fulls d'un diari en un improvisat barret a prova de sol, cultura popular que, per cert, el Fòrum també ha oblidat.

Diu el president Maragall que el Fòrum serà un èxit. Tant de bo. Però si arriba a ser-ho serà gràcies a gent com Jordi Estadella, que, vestit de negre simfònic, a l'estil Karajan, exercia de presentador en l'espai Les cuines de la diversitat. Amb només el seu talent i un micro va convertir els canelons i el fricandó que Josep Lladonosa i els germans Chías Domènech estaven preparant, en l'única estona de Fòrum viu i contagiós que un va saber trobar.

No es van atrevir a vendre la veritat: el formigó, la prodigiosa obra que ha cobert la depuradora d'aigües residuals, i el resultat és que arribes al Fòrum pensant que el veuràs i el que veus són coses que ja has vist abans; perquè els diàlegs no es veuen. El que no es veu havia d'haver comptat amb un canal de tele com aquell que ens van posar amb els Jocs Olímpics. Ens els ficaven diàriament a casa i per això sabíem que s'estaven celebrant a Barcelona. Diuen que diumenge hi va haver més públic. Millor.

'El Periódico' 01/06/04