Arriba època d’eleccions. I ha calat un dels principis propagandístics de Goebbels, que assegura que una mentida degudament repetida guanya credibilitat. Una de les que sembla haver quedat fixada és que les famílies joves d’avui dia no poden queixar-se gaire perquè les condicions de les hipoteques d’abans eren molt més dures que no pas ara. Agafem un cas real.

Any 1988, fa vint anys. Una família, del voltant dels trenta anys d’edat, que tenia uns ingressos anuals bruts de 30.000 euros, o sigui uns 1.800 euros nets mensuals. Van decidir comprar un pis nou amb una hipoteca de 50.000 euros (uns 8,3 milions de pessetes de l’època). La hipoteca estàndard d’aleshores tenia un tipus d’interès del 11,75% i el període d’amortització era de 12 anys. La quota resultant d’aquestes condicions era de 649 euros mensuals (un 36% dels ingressos mensuals de la família). Recapitulem: aquella família va demanar una hipoteca per adquirir un pis. Per liquidar-la hi destinaria, grosso modo, un terç dels seus ingressos durant dotze anys.

Ara transportem aquella situació a l’any 2008. Segons estadístiques del ministeri que dirigeix en Peret Solbes, la inflació en aquests vint anys ha estat del 117,7%. Tindríem, doncs, un salari net mensual de 3.919 euros. En canvi, aquella hipoteca de 50.000 euros, hooop!, s’ha convertit en una de 500.000 euros a causa de l’increment de preu dels habitatges (en el cas de la població que els parlo, el preu dels habitatges s’ha multiplicat per 10). La hipoteca actual tindria un tipus d’interès del 5,3% i, posem-hi, un període d’amortització de 35 anys (aclariment: és que si hi posem 12 anys d’amortització, la parella de l’exemple no pot pagar). La quota mensual seria de 2.620 euros, cosa que significaria un 67% del salari net. Recapitulem. La família del 1988, per poder adquirir el mateix habitatge, hauria de destinar avui dues terceres parts de la seva mesada a amortitzar la hipoteca, i fer-ho durant 35 anys.

Comparem. Aquella família, fa vint anys, després de pagar la hipoteca, podia disposar de dos terços del seu salari per fer el que volgués (menjar, enviar els fills a l’escola desitjada, viatjar, etc.). Per contra, avui només podria disposar d’una tercera part del seu salari. Ep, i aquella parella del 1988 va poder dir “aquesta casa ja és meva” quan tenien 42 anys. La d’avui ho diria... quan es jubilés! Per tant, no és cert que, a igualtat de condicions, una parella jove d’avui visqui millor que fa vint anys. És mentida. Si entenem per benestar allò que queda per gastar “de lliure disposició”, i fent servir l’exemple explicat, podem dir que avui els joves viuen la meitat de bé que fa vint anys (llavors els quedaven disponibles, aproximadament, dos terços del seu salari, i ara els en queda només un terç). I tot sense comptar que estarien en aquesta situació precària tres vegades més de temps (35 anys ara, davant de 12 d’abans)!

L’exemple ens dóna una idea bastant aproximada de com es manipula el concepte “benestar”. Se’ns diu que els darrers anys hem crescut per sobre del 3%, però s’omet que a causa de l’increment de població (legal i il·legal) i al fet que aquest creixement s’hagi centrat en la construcció, per al jovent que vol crear una família i accedir a l’habitatge la situació ha empitjorat. I molt.

Caldria, per tant, mostrar preocupació sobre com evolucionen els temps. Tot sembla indicar que, a diferència del passat, allò que coneixem per “benestar” no millorarà substancialment. Sobretot si no es duen a terme reformes estructurals que, per ara, ningú sembla disposat a aplicar aquí. La gent del carrer continuarà detectant la distància existent entre la proclama i la realitat. I continuarà sense entendre-hi res. Els comissaris oficials ometen un altre principi, també de Goebbels, que adverteix que la propaganda no pot generar frustració entre la pròpia població. Esclar que els que l’han provocada segurament ja no hi seran. Probablement per això els importa un rave.