Avui fa una setmana que més de dues mil persones –cinc mil segons els organitzadors– van omplir la plaça de Sant Jaume convocats pel col·lectiu V de Vivienda, un moviment sorgit al marge dels partits i que després d'un any i mig d'activitat ha mostrat una capacitat de convocatòria que ja voldrien tenir altres organitzacions més consolidades. Dos dies després, el govern de la Generalitat reunia una trentena d'associacions cíviques, socials i agents econòmics del sector per signar el Pacte Nacional per a l'Habitatge. Totes dues coses, la consolidació d'un moviment i la resposta de les institucions a un nou problema social, no han sorgit del no-res. L'evolució del preu de l'habitatge a Barcelona ha estat espectacular. En quinze anys, els preus s'han multiplicat per quatre.

L'any 1992, el preu mitjà d'un pis nou de 80 m² era a Barcelona de 110.960 euros. Avui, un pis nou costa 463.280 euros. Quatre vegades més. Els salaris no han seguit pas aquesta evolució, i avui les generacions que s'incorporen ara al mercat laboral no poden accedir per si mateixes a un habitatge en propietat amb les condicions que s'hi accedia quinze anys enrere. El mercat de segona mà també ha viscut una evolució semblant. L'any dels Jocs Olímpics, comprar un pis de segona mà i de 80 m² a Barcelona sortia per 103.120 euros de mitjana. L'any 2006, surt per 463.280 euros.

En aquestes circumstàncies, el lloguer sol ser en altres països la via de sortida per als que no poden o no volen seguir el ritme desenfrenat del mercat immobiliari de propietat d'aquests anys. Però a Barcelona, com al conjunt de Catalunya, el mercat de lloguer no és un mercat gaire consolidat. I, sense seguir l'evolució meteòrica del mercat de compra, també ha tingut un augment considerable: dels 492 euros al mes que costava l'any 1994 de mitjana un pis de 80 m² de segona mà, ara el mateix pis costa més del doble: 1.013 euros al mes.

LLOGUERS «MILEURISTES»
I és que a Barcelona es dóna la paradoxa que el lloguer d'un pis costa exactament el mateix que el salari de les persones que s'acaben d'incorporar al mercat de treball o que fa pocs anys que ho van fer: 1.000 euros. L'emancipació en solitari s'ha convertit, així, en un acte més que heroic: gairebé impossible. El districte amb la mitjana més barata, Nou Barris, el preu mitjà de lloguer és de 844 euros. Sant Andreu, Horta-Guinardó i Sants-Montjuïc són els altres districtes on es poden trobar amb més facilitat lloguers per sota de la mitjana de la ciutat.

Ciutat Vella és un cas a part. El preu del m² en aquest territori de la ciutat no és pas el més alt. Un pis nou de 80 m² costa de mitjana 466.080 euros, molt lluny de la mitjana de Sarrià-Sant Gervasi, que és de 668.120 euros, o de l'Eixample, on un pis costa 595.240 euros de mitjana. Però, en canvi, Ciutat Vella és la indiscutible número 1 pel que fa al preu d'un pis de lloguer: 1.206 euros al mes. Per sobre del 1.060 euros d'un pis a les Corts o a Sarrià o dels 1.012 euros de l'Eixample. Una possible explicació per a aquesta diferència que hi ha a Ciutat Vella entre el lloguer i la compra és que el centre històric de la ciutat és un mercat atractiu per al lloguer per al proximitat a les oficines i centres de treball, de vida social i equipaments culturals, i reuneix en una mateixa mitjana barris de moda com ara el Born i el Gòtic, i altres en transformació com ara el Raval i la Barceloneta. També és el districte amb més població estrangera i amb un índex més alt de casos de sobreocupació de pisos. En tot cas, Ciutat Vella era l'any 1994 un dels districtes amb els preus de lloguer més baixos, per sota de la mitjana de Barcelona. Va ser entre els anys 2001 i 2003 que els preus del lloguer van fer un salt espectacular, que el van situar com el districte més car pel que fa als pisos de lloguer. Mentre a Barcelona es va doblar el preu del lloguer entre els anys 1994 i 2006, a Ciutat Vella es va multiplicar per tres.