La ciutat està cremant, literalment. L'Exèrcit fa incursions als barris rebels sota els trets de joves armats. Els ciutadans de bé viuen refugiats en barris segurs, protegits per la policia i per companyies privades de seguretat. La televisió els informa puntualment dels últims esclats de violència, encara que, en realitat, la violència és quotidiana: enfrontaments entre bandes; atracaments en botigues i vivendes; violacions; extorsió a comerciants. Però la violència només arriba als telenotícies quan desafia l'Estat.

Jack Womack va descriure aquesta situació a la seva novel.la Random acts of senseless violence (Actes aleatoris de violència absurda) a principis dels anys 90, i 20 anys abans Doris Lessing, a Memorias de una superviviente, havia traçat un panorama igualment apocalíptic. Els escriptors no solem ser gaire hàbils per descriure les crisis del present, però sempre hem tingut bon ull per al futur. La ciutat en peu de guerra que ens relata Womack fa temps que va deixar de ser només literatura.

Per descomptat que no és el mateix Nova York que París o Londres que Bogotà. I, no obstant, hi ha coincidències notables entre les nostres megalòpolis.

Fixem-nos en Nova York, on el seu multimilionari alcalde està donant un magnífic exemple del camí a seguir: tolerància zero per als delinqüents (fins a l'extrem d'imposar penes de presó als ciclistes que pugen a les voreres), inversió en projectes de prestigi, afavorir la construcció de vivendes de luxe.

També a les grans ciutats europees, alcaldes i governs pel que sembla pensen que el paradís urbà s'aconsegueix finançant museus impressionants, olimpíades i exposicions universals, rehabilitant el nucli urbà degradat --per a la qual cosa se n'han d'expulsar els habitants--, afavorint la construcció de luxosos edificis i netejant els carrers de delinqüents: "la xusma" que tant menysprea Sarkozy no té cabuda a la ciutat ideal.

I TOT això requereix adoptar mesures que coarten la llibertat dels ciutadans: floreixen les empreses de seguretat, les càmeres de vigilància ens veuen gairebé fins i tot als nostres dormitoris. A la ciutat de vidre, les lleis es tornen progressivament més repressives; i es van creant nous barris protegits per barreres i reixes, amb seguretat privada, que als Estats Units fins i tot poden imposar normes de conducta que van més enllà de la llei: toc de queda per als menors d'edat, longitud de la gespa, vestimenta apropiada. Cada vegada més segurs, cada vegada més puritans, cada vegada més luxosos, els barris per a privilegiats ignoren els problemes de la resta de la ciutat.

Aquest model urbà porta implícit l'encariment de la vivenda i del consum; qui no té ingressos suficients per pertànyer a l'elit ha de marxar cap a un altre barri. La majoria dels immigrants i també dels seus fills nascuts al país d'acollida es veuen relegats a territoris degradats, amb serveis públics deficients, on l'ordre de l'Estat només ingressa en moments de crisi, amb maneres d'Exèrcit invasor. Pintades, escombraries, solars bruts, cotxes calcinats formen el paisatge urbà per als que no poden accedir a restaurants de disseny i museus. De tant en tant hi ha esclats de violència que ajuden a donar sortida a la ràbia dels que no podran triomfar mai en la societat de l'èxit. Delinqüents i joves frustrats fan causa comuna.

Ja no hi ha tantes diferències entre les grans ciutats europees i les del Tercer Món. Allà immigrants de les zones rurals s'amunteguen en viles de misèria, aquí immigrants del Tercer Món ho fan en ciutats dormitori. I els dos models degeneren en barris sense llei, en els quals per descomptat no només habiten delinqüents, sinó també famílies terroritzades les quals l'Estat ha abandonat; no s'ajusten a la imatge seductora per al turisme i els inversors que la ciutat vol projectar. Els immigrants pot ser que encara estiguin agraïts al país o la ciutat que els va acollir; els seus fills, sense possibilitats d'ascens social, sentiran molta més humiliació que agraïment. Enfront d'ells, les fortaleses gairebé inexpugnables dels rics.

ALGUNS culpen dels desordres el fonamentalisme islàmic (coartada per a gairebé tot), però aquest només aprofita el ressentiment social i racial --antiblanc-- i articula una ràbia que ja estava latent. Que va esclatar a Los Angeles, a Notting Hill, a les faveles de Rio, i que ara s'estén a diverses ciutats europees. És un problema que només es pot resoldre invertint en la integració real (educativa, laboral, urbanística, de serveis) d'aquests barris i dels seus habitants. Les mesures policials no serveixen a llarg termini. Fora que vulguem convertir el centre de les nostres ciutats en trinxeres, i desnonar els que no hi tenen cabuda. Però la mentalitat de trinxera només serveix per a una cosa: per crear més enemics.