No hi ha marxa enrere, la ciutat està guanyant el camp. Està previst estadísticament que un dia d'aquests --podria ser avui mateix-- la meitat de la població del planeta ja visqui a les ciutats. L'any 1800 era a penes un 2%, mentre que la resta de la gent vivia fora ciutat. El 1900 ja era un 10% la població urbana, i el 2000 un 47%. Però no tot s'acaba aquí, cap al 2050 està previst que dos de cada tres humans dels 9.000 milions que ompliran el planeta Terra, seran urbanites. El 1950 només Nova York superava els 10 milions d'habitants, el 1975 ja eren cinc ciutats, el 2000 n'eren 17 i per al 2015 en seran 21, entre les quals hi ha algunes de tan exòtiques com Karachi, Dacca, Lagos i Tianjin, que avui a penes sabríem col.locar al mapa. I també hi haurà gairebé 500 ciutats de més d'un milió d'habitants.

I encara hi ha més coses: proliferen els conglomerats urbans, les megalòpolis, en paraules del geògraf Jean Gottmann, ciutats interconnectades en un continu urbanitzat pensat a l'escala de l'automòbil on la naturalesa ja és inexistent, per exemple Boswash (des de Boston fins a Washington) amb 50 milions d'habitants, Sansan (San Francisco a San Diego), Saorio (Sao Paulo a Rio), Tokaido (Tòquio a Kobe)...

El panorama és innovador i complex; i, depèn de com es miri, esgarrifós. ¿És positiu o negatiu? "Les ciutats, com els somnis, estan construïdes de desitjos i de pors", va dir Italo Calvino, per tant, potser aquesta és la gran oportunitat que se'ns presenta de realitzar un somni. La veritat és que la ciutat, segons diuen molts, està malalta. Per això la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA) va tractar el tema en el 22è congrés celebrat a Istanbul.

LA UIA
És un organisme creat el 1948 i que representa aproximadament un milió d'arquitectes de 100 països; és consultora oficial de l'ONU i vol cridar l'atenció sobre els problemes més urgents d'aquesta disciplina. El seu actual president és l'arquitecte Jaime Lerner, exalcalde de Curitiba (Brasil), coneguda després de la seva exemplar gestió com "l'única ciutat del Primer Món al Tercer Món".

Furibund detractor de l'automòbil, afirma que la ciutat és el millor invent de la humanitat, que és precisament la solució i no el problema de l'hàbitat i predica un mètode per sanar-la: l'acupuntura urbana, títol del llibre que dimarts va presentar a Barcelona.

La seva medicina és clara: s'ha d'actuar amb petits estímuls simultanis que activin la transformació urbana, que generin una reacció del seu organisme, no esperar grans infraestructures ni promeses que vinguin dels polítics, sinó escoltar el sentiment dels ciutadans, també els immigrants, fer-los partícips del canvi i actuar amb qualitat i precisió. Una estratègia lleugera, fins i tot en un grau menor d'intervenció del que el model barceloní urbanístic d'Oriol Bohigas va anomenar cirurgia urbana.

Els que ens considerem urba- nòfils confessos considerem la ciutat com un lloc excepcional de convivència. Cal saber aprofitar la seva densitat, que genera riquesa i diversitat. Ens agrada concebre l'urbs com un espai ideal per a la formació, el treball, la diversió, un espai civilitzat i agradable, no eximit de peatges, ja que sempre és conflicte d'interessos. No es tracta d'una oposició al camp, sinó de trobar-hi un encaix harmònic entre tots dos; la ciutat ha de ser compacta i eficient, i el camp i la naturalesa han de quedar preservats. I, sobretot, s'ha d'evitar la urbanització de baixa densitat que s'estén incontroladament per tot arreu.

Però, desgraciadament, la ciutat és avui sinònim d'estrès, atur, contaminació, delinqüència, fins i tot de violència. L'ONU calcula que hi ha 175 milions d'immigrants documentats a les ciutats, però els sense papers podrien triplicar aquesta xifra. Han fugit de l'àmbit rural per buscar una millora en la qualitat de vida, però a vegades la seva arribada a l'urbs és un parany on queden capturats en la infravivenda o en infinits suburbis on es generen greus conflictes socials. De tota la població que avui viu a les ciutats, una tercera part ho fa en vivendes sense aigua, electricitat ni des- aigües. Els sense sostre proliferen i les diferències extremes entre barris creen tensions perilloses.

A més a més, la ciutat va perdent el caràcter públic que la va generar, i els interessos privats la transformen al seu parer. S'estan diluint els seus trets històrics, els barris populars, les senyes d'identitat, sotmeses a la llei del mercat que campa sense que ningú li pari els peus. Els arquitectes se senten una mica impotents. La seva feina es limita a la fama enlluernadora d'algunes peces. Unes quantes vedets de l'arquitectura són convidades a vomitar les seves excentricitats per qualificar de moderna una ciutat, però a la resta dels barris se segueixen generant projectes escombraries.

El pròxim congrés de la UIA es farà a Torí el 2008, i em sembla que repetirem aquest article.