L'any
2003, 80.534 barcelonins van agafar les maletes, van omplir
el camió de les mudances i es van canviar de casa. De tots
aquests, la meitat va optar per canviar de districte. Darrere
d'aquests canvis d'adreça no hi ha una sola raó. El fenomen
-que s'ha anat incrementant els últims cinc anys- està lligat
al preu dels habitatges i a la capacitat econòmica familiar.
També poden haver-hi motius personals o laborals. Però el
cert és que les estadístiques permeten determinar algunes
tendències, com per exemple que els distrites amb més obra
nova, com Sant Martí i Sant Andreu, estan guanyant veïns procedents
de l'Eixample i que, en canvi, els districtes més cars són
més estables. O que Ciutat Vella aporta molts veïns nous al
seu districte veí, Sants-Montjuïc.
Barcelona
té una mitjana d'un 5% de la seva població en moviment. Si
ens fixem en les altes i les baixes registrades als districtes
de l'any 2003, 80.534 barcelonins van fer les maletes per
canviar de casa, 20.000 persones més que el 2001. La meitat,
uns 40.000, van optar per quedar-se al mateix districte i
la resta van canviar. L'Eixample i Sant Martí -les dues zones
més poblades- són els dos districtes que reben més nous veïns
i els que més es despoblen. Les migracions internes a la ciutat
de Barcelona, un fenomen poc estudiat del qual tan sols hi
ha dades, poden tenir moltes raons al darrere. És evident
que l'habitatge n'és una. Només així, en clau immobiliària,
s'explicaria que els districtes que proporcionalment guanyen
més veïns són els que tenen més habitatge nou, com Sant Martí
i Sant Andreu, que principalment reben nous inquilins procedents
de l'Eixample i dels seus districtes veïns. En canvi, a Sarrià-Sant
Gervasi i a les Corts, els dos districtes amb el mercat immobiliari
més car de Barcelona, les poblacions són més estables. En
aquests districtes, la diferència entre els que es donen de
baixa i els que es donen d'alta és mínima. Aquest també és
el cas de Gràcia, on el mercat d'habitatges lliures és molt
escàs.
L'efecte
del veïnatge entre districtes també és un factor important
a l'hora d'entendre els moviments interns de la ciutat. Per
això s'explica que tots els deu districtes rebin la major
part de veïns nous dels districtes del costat. Aquest fenomen
és molt clar en el cas de Ciutat Vella, que aporta molts veïns
a l'Eixample, però sobretot a Sants-Montjuïc -el barri del
Poble Sec és a tocar.
Ciutat
Vella, un cas a part
Aquest districte, el que rep més població immigrant -quatre
de cada deu habitants són estrangers-, té una dinàmica diferent
de la resta, que només es pot entendre si s'explica el comportament
de la població immigrant de Barcelona. L'any 2003, l'últim
en què es va fer un estudi sobre migració interna de Barcelona,
es van donar d'alta al districte 8.000 ciutadans, dels quals
la meitat venien del mateix districte. Però al mateix any
se'n van donar de baixa 10.700, un nombre que només supera
l'Eixample. Aquest balanç negatiu podria tenir la seva raó
en el fet que hi ha molts immigrants que arriben a Ciutat
Vella i que acaben marxant-ne al cap d'un temps. És un fenomen
que ha detectat, clarament, un dels col·legis públics del
Raval, l'escola Miquel Tarradell.
«Les famílies
immigrants arriben, s'estableixen, i en funció de com els
vagi marxen a un altre districte de Barcelona o fora de la
ciutat», diu la cap d'estudis, Josepa Freixa. Segons aquesta
responsable, la tendència dels alumnes originaris de països
llatinoamericans és anar-se'n cap a d'altres districtes, però
altres col·lectius, com els marroquins, acaben marxant de
Barcelona i van cap a d'altres poblacions de l'entorn, com
Badia, Santa Coloma i l'Hospitalet. «Les baixes, però, sempre
queden compensades pels nous alumnes que es matriculen» a
meitat de curs, una possibilitat que permet la fórmula de
la matrícula viva. El repartiment per tota la ciutat dels
nouvinguts ha fet que la ciutat comenci a homogeneïtzar el
nombre de població immigrant. Ara quasi tots registren un
15% de mitjana, encara per sota del 36% de Ciutat Vella, però
per l'Ajuntament de Barcelona és un signe de la creixent integració
dels immigrants a tota la ciutat.
Atents
als canvis Els fluxos entre districtes no determinen tant
la política de l'Ajuntament de Barcelona com el seu resultat.
Així ho explica el regidor de Benestar Social, Ricard Gomà,
que assegura que el consistori «dimensiona els seus serveis
i pressupostos» en funció de les característiques de la població
de cada zona, com poden ser l'edat i la capacitat econòmica
dels seus habitants.
|
|
El mateix
diagnòstic fa el regidor d'Habitatge del consistori, Eugeni
Forradellas, que entén que la política d'habitatge de l'Ajuntament
«no està tan afectada pels moviments interns de la ciutat
com per la despoblació de Barcelona».
El
preu dels pisos, crucial
No hi ha cap dubte que l'habitatge és un dels múltiples factors
que hi ha darrere dels trasllats dels barcelonins. És un fet
que el preu del parc immobiliari de la ciutat fluctua, fins
a una diferència de 360.000 euros, en funció del districte
on estigui situat. Als dos extrems del ventall hi ha Sarrià-Sant
Gervasi, on un pis de primera mà pot arribar a costar fins
a 5.600 euros el metre quadrat, i Nou Barris, que supera lleument
els 2.000 euros el metre quadrat. L'any 2003, el preu mitjà
d'un habitatge nou a Barcelona era d'uns 316.120 euros, una
mitjana que superen cinc dels deu districtes barcelonins.
Els que tenen els pisos de compra més cars -Sarrià, les Corts
i l'Eixample- són, també, els que tenen el mercat de lloguer
més alt. Segons dades de l'any 2003, ser inquilí en un pis
de Sarrià costava una mica més de 1.000 euros de mitjana,
mentre que el districte de Nou Barris tenia els lloguers més
econòmics de la ciutat, amb una mitjana de 620 euros. El mateix
any, el preu mitjà d'un habitatge de lloguer a Barcelona era
de 838 euros, un barem que només superaven els districtes
de Sarrià-Sant Gervasi, les Corts i l'Eixample. En canvi,
Nou Barris, Sant Andreu i Horta-Guinardó estaven força per
sota d'aquest preu de referència global. A Ciutat Vella, proporcionalment,
és més barat comprar que llogar.
Els més joves i els més vells
Barcelona té una població relativament jove. L'edat mitjana
dels ciutadans volta els 43 anys, una mitjana que només superen
els districtes de Ciutat Vella (44), Eixample (45) i Gràcia
(44). Per sota de la mitjana destaquen, amb 42 anys tots dos,
els habitants de Sant Andreu i de Sant Martí. Com en tota
societat, les dones barcelonines superen en longevitat els
homes. Elles poden arribar a viure nou anys més que ells,
com passa a l'Eixample. A Sant Andreu, les dones superen els
84 anys, l'esperança de vida més alta de tot Barcelona. La
piràmide d'edats que conformen els habitants de la capital
catalana és més ampla en la franja que va dels 25 als 29 anys.
Pel que fa a naixements, entre el 1900 i el 2003, el 1973
va ser l'any amb més nadons a la ciutat. Se'n van registrar
31.689, molt lluny dels 12.605 del 2003. L'any 1985 el nombre
de defuncions va superar, per primer cop, el de naixements,
una tendència que no s'ha aturat fins avui. El rànquing de
natalitat l'encapçala el districte més poblat, l'Eixample,
seguit de Sant Martí i de Sants-Montjuïc. Les Corts -el districte
més petit- va a la cua de nounats, amb uns 570 naixements
l'any 2003. Els naixements dels immigrants s'han doblat en
tres anys i han passat de 891 naixements el 2000 a 1.735 el
2003.
Districte ric, districte pobre
La capacitat econòmica familiar -el nivell adquisitiu- dels
habitants de Sarrià-Sant Gervasi pot arribar a triplicar la
d'un barceloní de Ciutat Vella. Si ens fixem en les dades
de 1996 sobre aquest barem, Sarrià, les Corts i l'Eixample,
per aquest ordre, són els tres districtes més rics de Barcelona.
A la cua, a banda de Ciutat Vella, hi ha Nou Barris, Sant
Andreu i Sant Martí. Aquesta dada es correspon amb la xifra
d'aturats per districte, que encapçalen Ciutat Vella, Sants-Montjuïc
i Nou Barris. A banda de les dades globals, però, hi ha una
altra realitat: la dels habitants que reben uns ingressos
per sota del nivell de pobresa, aquells que cobren pensions
no contributives o rendes mínimes d'inserció (de 280 a 350
euros al mes). En aquest sentit, l'Eixample i Nou Barris s'enduen
els primers llocs pel fet que són els districtes amb més densitat
de població. Els segueixen els districtes de Ciutat Vella,
Sants-Montjuïc i Sant Martí, on es concentren les necessitats
d'atenció més importants de serveis socials, segons explica
el regidor de Benestar Social, Ricard Gomà. La renda familiar
bruta disponible a Barcelona era, l'any 2000, d'uns 12.500
euros, una taxa quasi un punt i mig superior a la de la resta
de l'àrea metropolitana i de Catalunya.
|