L'abril passat, la ministra de la Vivenda, María Antonia Trujillo, va anunciar en la inauguració del saló Construmat que el seu departament estava finançant estudis sobre la viabilitat de pisos de 30 metres quadrats, que en cas de ser afirmativa es podrien incloure en el pla de vivenda. Se'n va muntar una de bona. Gairebé tothom va voler interpretar que el Govern impulsava la construcció d'aquesta mena de vivendes, els famosos minipisos.

En realitat, no és el que va dir, però és el que va quedar a la retina: alguns es van encarregar que fos així; i per aquesta mateixa raó durant molts anys el nom de Trujillo quedarà associat als minipisos, com si ella hagués estat la ideòloga de la cosa, com si abans del mes d'abril passat no haguessin existit.

I finalment, com si fos per donar la raó a aquells que pensen així, el pla de la vivenda que el Govern té previst aprovar avui inclourà els famosos 30 metres quadrats.

Si tenim en compte que l'anterior pla ja al.ludia a vivendes de 45 metres amb un màxim del 20% d'espais comunitaris, o sigui 36 metres útils; si a més a més recordem que des del 2002 a Catalunya, per exemple, ja es podien impulsar pisos oficials de 20 metres útils, veurem que la novetat tampoc és tanta. Però molts ciutadans ho consideraran escandalós, no tant pel que diu el pla, sinó per la situació de la vivenda, per la seva carestia. I tenen una mica de raó, perquè el problema no és tant de dimensió, sinó de preu. En diferents barris de Barcelona, sense anar més lluny, hi ha hagut pisos d'aquesta mida tota la vida; però, és clar, no costaven entre un milió i dos milions de pessetes el metre quadrat com es paga ara.

Gairebé el 61% dels espanyols estan d'acord en l'existència d'aquesta mena de vivenda per als joves; fins i tot gairebé el 54% també les troba adequades per a gent gran. Però el que la gent no admet és que a damunt de viure en unes dimensions tan reduïdes s'hagi de pagar pel metre quadrat als preus que imposa el mercat.