És freqüent
que una parella --casada o no i normalment amb fills-- vengui
la petita vivenda --de menys de 60 metres quadrats-- que va
adquirir al començament de la seva convivència, set o vuit
anys abans, per adquirir-ne una altra de més gran, del voltant
de 100 metres quadrats. I no és estrany que 10 o 12 anys després
es torni a desprendre d'aquest segon pis, per arribar a la
glòria en forma de casa adossada. Es tracta, habitualment,
de parelles en què treballen intensament tant ell com ella,
i que tenen certa capacitat d'estalvi. No obstant, no acostuma
a haver-n'hi prou amb el producte del seu esforç per sufragar
aquestes successives millores. El finançament de les ulteriors
adquisicions s'efectua, en bona part, amb la plusvàlua generada
pel sensible increment del preu del pis que deixen, complementada
amb una nova hipoteca. Això explicaria les estadístiques d'alguns
bancs, segons les quals el termini mitjà d'amortització dels
préstecs hipotecaris és inferior a 15 anys.
|
|
També
passa que, al morir el marit o la dona, el viudo o la viuda,
amb els fills ja emancipats, vengui la vivenda familiar per
adquirir-ne una altra de més petita --de vegades un apartament--,
que generi menys despeses i disfruti, en ocasions, de serveis
que pal.liïn la soledat inevitable del cònjuge que ha sobreviscut.
Tot això
significa que les vivendes ja no són béns que s'adquireixin
per a tota la vida, sinó que estan passant a cobrir un paper
que és més propi dels béns de consum durador. Així, a cada
etapa de la vida li correspondria, segons les circumstàncies,
un determinat tipus de vivenda. Per tant --i sense entrar
en el debat sobre els pisos de 30 metres quadrats--, resulta
aconsellable meditar amb calma abans de desqualificar amb
desdeny una proposta.
|
