Ha passat el que era previsible que passés. Els anomenats pisos municipals per a joves no han resolt el problema de la falta de vivenda assequible a Barcelona --de lloguer o de venda--, simplement l'han camuflat durant cinc anys, la durada dels contractes firmats al seu dia i que ara van vencent.

Transcorregut aquest termini, els inquilins --cinc anys més vells, potser casats i amb fills--, es troben, en general, amb el mateix problema que l'any 1999: el mercat de la vivenda continua sent inaccessible. No ha canviat res, excepte que ara han de deixar aquests flamants pisos perquè, segons les previsions de l'Ajuntament de Barcelona, el temps que ha transcorregut els permet que puguin assumir hipoteques impossibles o pagar lloguers d'escàndol.

En la mateixa situació es trobaran en el futur els inquilins que ocupin el miler de pisos que l'ajuntament de la ciutat es planteja construir a diversos barris de la ciutat, sempre en sòl que el Pla General Metropolità (PGM) reservava a equipaments, perquè l'altre, l'edificable, la mateixa Administració ha facilitat que anés a parar a les empreses privades.

Aquesta és la política de vivenda pública aplicada a Barcelona en aquests últims anys: miniapartaments en sòl destinat a escoles, ambulatoris, centres cívics o instal.lacions esportives.

Aquest país, aquesta ciutat, no han tingut una política d'esquerres per a la vivenda i han estat els promotors i els constructors els qui, amb tota llibertat, han dibuixat el futur, convertit en un avui que presenta aquest dret com a inabastable.

Des dels Jocs Olímpics, la ciutat de Barcelona ha tingut moltes ocasions per intervenir en el sòl alliberat d'altres usos, però unes vegades l'ajuntament es va doblegar als cants de sirena dels promotors i, en altres casos, les inversions municipals van tenir prioritats no sempre coincidents amb les necessitats dels ciutadans. El més fàcil és treure espai als equipaments.