El propòsit de l'Ajuntament de Barcelona d'apujar l'Impost de Béns Immobles (IBI) als pisos desocupats de la ciutat --una mesura anunciada i molt debatuda durant el 2003, amb què es pretenia forçar els propietaris a treure aquestes vivendes al mercat de lloguer-- està començant a passar a millor vida. El Patronat Municipal de l'Habitatge (PMH) va organitzar ahir unes jornades de curiós títol: Experiències de mobilització del parc de vivendes buides a les ciutats. L'experiència basca, per la seva audàcia i radicalitat, va ser la protagonista del debat. El president del PMH, Eugeni Forradellas, que ja coneixia per endavant els detalls de la fórmula basca, va acceptar que aquesta pot servir de model d'inspiració de cara al futur.

El preu de la vivenda, en el cas de la compra primer i ara també en el del lloguer, ha crescut a una velocitat tan gran a Espanya que la majoria de les administracions encara estan a l'edat de pedra a l'hora de resoldre les disfuncions socials que aquest problema ha creat. Com a màxim, ajuntaments com el de Barcelona han augmentat els percentatges de sòl destinats a vivenda de protecció i han posat al mercat a baix cost productes especials, com pisos per a l'emancipació dels joves o bé per a gent gran que necessiten assistència.

ADVERTÈNCIES DES D'EUSKADI
La gran contradicció és, no obstant, que la gran demanda de vivenda de nova planta es produeix al mateix temps que una part dels pisos existents estan buits. Va ser precisament en aquest sentit que Pablo Aretxalaba, director general de l'empresa pública basca que gestiona la política de vivenda (Visesa), va fer primer algunes advertències. Subvencionar els lloguers --va dir, per exemple-- és un error perquè els arrendataris acaben per apujar la mensualitat al veure que l'administració ajuda el llogater. Subvencionar el propietari genera frau. Són dues de les moltes perversions del sistema.

Recarregar l'IBI, que és el que es pretenia fer a Barcelona --va prosseguir Pablo Aretxalaba--, és impossible. ¿Com es pot definir què és un pis buit? Aquest és el problema.

La solució basca, coneguda com a programa Bizigune i promoguda des del Departament de Vivenda i Afers Socials, en mans d'Izquierda Unida-Ezker Batua, és tan senzilla com contundent. El Govern basc, amb el suport de les caixes d'estalvi, ofereix als propietaris la possibilitat de posar al mercat els seus pisos buits. Els propietaris cedeixen en usdefruit durant cinc anys les seves propietats a canvi d'un cànon mensual i de la possibilitat d'accedir amb cost zero al finançament d'obres de millora en els pisos per valor de 18.000 euros (tres milions de pessetes).

Els llogaters, per la seva part, han d'acreditar que no tenen ingressos superiors als 33.100 euros bruts a l'any (5,5 milions de pessetes) i, lògicament, no poden tenir una altra vivenda. La renda que pagaran serà un terç dels seus ingressos, un percentatge per sota del que és habitual en el mercat lliure.

La gran singularitat del programa Bizigune, posat en marxa el juny del 2003, és que, després d'haver tret a la llum uns 1.000 pisos buits, els llogaters paguen de mitjana 240 euros (40.000 pessetes) i els propietaris ingressen de mitjana 519 euros (86.000 pessetes). ¿Qui paga la diferència? L'Administració basca. ¿És molt? Menys del que li costaria a aquesta mateixa administració construir pisos: l'any 2003 el Govern basc va destinar dos milions d'euros (333 milions de pessetes) a aquesta funció i durant el 2004 en té previstos uns sis milions (1.000 milions de pessetes).